dimarts, 25 de novembre del 2008

Per què ens agrada tant viatjar?

Sortir a a passejar amb nens molt petitets pot resultar força pesat; s’entretenen amb qualsevol cosa que troben: una pedra, una fulla, una formiga... Al cap de poc l’adult comença a perdre la paciència: “Vinga va, deixa estar això, què fas?, anem...”. Per a un nen petitet el món sencer és una sorpresa, un continu descobriment. L’adult, que ha fet tantes vegades el camí, ja s’ho coneix i no s’hi fixa. La consciència del nen està totalment ocupada i meravellada amb el que està percebent, i no li queda lloc per pensar en el futur o el passat. Pel contrari, el adults habitualment tenim la consciència ocupada pels pensaments i no ens donem espai per a percebre l’ara i l’aquí.

Estar contínuament pensant és molt fatigós, i més tenint en compte que quasi totes les nostres idees són falses, començant per la que jo tinc de mi mateix, idea que surt del passat. Per una altra banda, la nostra societat ens obliga a pensar en el futur. Molt pocs de nosaltres anem pel carrer impregnant-nos dels arbres, el color de les façanes segons la inclinació del sol, els rostres de la gent... si és que cada dia és el mateix!. Com ja m’ho conec tant, la capacitat d’obertura a l’ara i aquí s’apaivaga, i els pensaments s’apoderen de la consciència. Arriba un punt que necessitem desconnectar de les preocupacions i la xerrameca del nostre cap. Una de les formes que més ens agrada per fer-ho és viatjar.

Estar en un lloc nou, desconegut, em reactiva aquesta capacitat perceptiva que en el dia a dia habitualment la tinc endormiscada. La meva atenció se’n va cap als balcons, la forma de vestir de la gent, el traçat dels carrers... la novetat fa que m’oblidi de la meva rutina mental i, a més a més, a l’estar més present en l’ara i aquí, em sento més viu. (Les idees, ademés de falses, estan mortes). Potser és per això que en el passat viatjar, emprendre un pelegrinatge a Santiago, Roma o La Meca, significava un camí de transformació interior o espiritual.

Lamentablement la nostra societat de consum ha transformat el viatge en turisme, i ens promet “descobrir” el que ja està més que descobert amb “sopreses” del tot planificades. El desconegut ens fa estar més alerta i més vius, però també ens dóna més por. Per tant volem viatjar, sí, però amb tot planificat i controlat.

Els viatges no només poden ser geogràfics, hi ha viatges a l’interior d’un mateix, viatges al coneixement, a descobrir noves relacions o nous espais en el meu dia a dia. Depèn de si podem mantenir aquesta capacitat d’obertura, d’admiració i de sorpresa que els xiquets ja tenen per natural i que Aristòtil deia que era la base de la filosofia.

dimecres, 17 de setembre del 2008

La paraula amor està molt gastada. Com entens les relacions d’amor?

Fixa’t que per la manera com fas la pregunta ja estàs distingint entre la paraula ‘amor’ i l’amor. De la primera em dius que és una paraula gastada, i tu em preguntes per l’amor, no per la paraula que l’expressa. És un gran avenç que pugues distingir ambdós sentits: per un costat estan les coses que ens importen, per un altre les paraules amb les quals ens referim a aquestes coses. Les paraules tenen tan de poder que sovint les confonem amb allò al que es volen referir. És una cosa pareguda als diners: tot i havent tanta gent que sembla que només visque per ells, els diners només tenen valor en tant que serveixen per canviar-los per coses, en si mateixos no valen per a res. Robinson Crusoe recupera del vaixell enfonsat eines, llavors i monedes d’or; aquestes últimes, a la illa deserta, no li són gens útils.

Hi ha paraules el significat de les quals no és gaire problemàtic: ‘cadira’, ‘lluna’, ‘bicicleta’... tanmateix hi ha moltes altres paraules que ens pensem saber bé el què volen dir i en realitat cada persona o cada cultura els hi dóna un significat diferent. L’amor té tant d’èxit com a tema de pel·lícules i cançons precisament perquè el seu significat és molt variat. A ningú se li acut dedicar una pel·lícula o un llibre al tema de què és una cadira, perquè el seu significat està clar per a tothom. Amb l’amor però, fins i tot hi ha qui mata per ell (el terrorista per amor a la pàtria o la seva religió, el maltractador perquè no pot viure sense ella...).

A l’hora de donar un significat vàlid i coherent a la paraula ‘amor’ tu apuntes a un concepte fonamental: les relacions. S’entengue l’amor com s’entengue, està clar que implica una obertura cap enfora. El més perillós d’aquesta obertura és que l’altre pot entrar dintre meu i llavors jo ja no sóc únicament jo, sinó jo amb l’altre. Aquesta por a les relacions, la por a deixar de ser el que jo crec que sóc, és el que porta a voler manipular i controlar. Per això tant sovint l’amor es mostra com el contrari del que hauria de ser, com una lluita pel poder. Aquesta lluita es pot disfressar amb sentiments o passions. L’amor, però, no és un sentiment, és una forma d’obrir-se a l’altre, reconeixent-lo.

La meva identitat, el que jo crec que sóc, té molt d’equivocat. La meravella de l’amor, l’obertura que implica, pot fer trontollar aquesta idea parcial que tinc de mi mateix i del món. L’amor és una obertura a allò que és (una persona, o el que sigue) tal com és, no tal com a mi em convé. Això implica discerniment (per no caure en enganys) i també coratge (per no enganyar-me a mi mateix). La pràctica d’aquestes dues virtuts, discerniment i coratge, és imprescindible per a tota relació d’amor que es vulgue autèntica.

diumenge, 25 de maig del 2008

Què és bell i què és lleig? Com és que cadascú té idees diferents sobre el bell i el lleig?

Si quan decidim sortir a un concert tu vols anar a sentir els “Carcassos Verds” que presenten el seu últim èxit de Trash Rock “Ronya Llardosa” i jo vull escoltar a Montserrat Caballé cantant Mozart, està clar que tu i jo tenim un concepte força diferent del bell i del lleig. La veu de Montserrat Caballé a tu et semblarà un udol que et tal.ladrarà l’orella, i a mi el soroll dels “Carcassos...” no em semblarà diferent del d’una serreria un dia de molta feina.

Tanmateix, tu sí que saps distingir els soroll dels “CarcassosVerds” del d’una serreria. El primer t’agrada, et desperta quelcom en el teu interior; el segon no et diu res i et molesta. Això vol dir en primer lloc que els “Carcassos Verds” han produït quelcom que expressa alguna cosa d’ells –com Mozart, o la meva veïna que la sento cantar mentre regla les plantes. En segon lloc, això que han expressat, té una forma que es materialitza públicament. En aquest cas, guitarres elèctriques distorsionades (i em sembla que desafinades), podrien ser violins, pintura a l’oli, bronze... En tercer lloc està com rebem tu i jo aquesta forma que expressen els “Carcassos Verds” i com hi responem. La teva educació musical ha estat diferent de la meva, per això la seva música no té el mateix significat per a nosaltres. En últim lloc, aquest significat està condicionat no només per la diferent educació que tu i jo hem rebut individualment, sinó també pel context cultural i històric en el qual ens trobem. En la seva època Mozart era rebut com un servent que distreia els poderosos; ara, nosaltres també el fruïm, però no de la mateixa manera.

Aquests quatre aspectes es troben en qualsevol obra d’art. La bellesa, però, s’estén més enllà de les creacions humanes (una posta de sol, un cos bell...). Només els humans podem reconèixer la bellesa, i ho fem també en funció de la nostra educació per al gust, i de la nostra història i cultura. Per això tenim idees que semblen tan dispars sobre el bell i el lleig. Tanmateix, per sota d’aquesta aparença tan dispar, subjectiva, tenim la capacitat de construir un enteniment intersubjectiu. Això vol dir que tu, -humà com jo, sensible a certes formes d’allò bell-, i jo -humà com tu-, si som capaços de trobar-nos, en aquest encontre podem eixamplar la nostra comprensió del bell i per tant expandir els nostres horitzons humans. La bellesa és més ampla que la nostra estreta subjectivitat; la nostra capacitat per a meravellar-nos, si sabem obrir-nos a l’altre, és infinita. Així va començar la filosofia entre els antics grecs: admirant-se de tot.

(Pubicat a l'Estel la 2ª quinzena de maig)

CARTA D’UN PROFESSOR DE FILOSOFIA AL PRESIDENT MONTILLA

Molt Honorable President:

Sóc un professor de l’IES de l’Ebre de Tortosa i aquest tercer trimestre estic impartint epistemologia als alumnes de 1º de Batxillerat. Dintre del programa està el tema de les fal·làcies, això és, raonaments que semblen ben fets però que porten una conclusió errònia que confon l’interlocutor. També s’anomenen sofismes perquè els primers que van usar-los foren els sofistes: a l’antiga Grècia ensenyaven als polítics com enganyar a la gent amb paraules, per a ells el llenguatge era una eina per mantenir-se al poder, no els importava la veritat o la mentida del que deien mentre poguessin convèncer al poble.

A classe he d’explicar els diferents tipus de fal·làcies que van descobrir els filòsofs que argumentaven contra els sofistes. Per fer més entenedora la lliçó als meus alumnes, i donat les sorprenents declaracions del seu govern les últimes setmanes, m’he permès usar algunes d’aquestes assercions com a exemple.

Fal·làcia d’ambigüitat. Consisteix en modificar el significat a d’un paraula en el raonament

· “Només agafem l’aigua que sobra de la concessió del minitransvassament”

(Aquesta aigua és de l’Ebre, no del minitransvassament; i a l’Ebre no li’n sobra d’aigua.)

· No es tracta d’un transvasament, sinó d’una captació temporal d’aigua.

(un alumne ha dit: “així a mi no em van robar, sinó que l’atracador em va fer una captació temporal dels meus euros...”)

Fal·làcia ad baculum (al bastó). S’apel·la al poder que es té per a que l’interlocutor accepti la conclusió i l’assimili, independentment de la seva justificació racional. És a dir, que l’interlocutor acabi concloent “no hi ha més remei” “no es pot fer res en contra” “ho faran igualment”

· “Aquest govern escoltarà i dialogarà amb tots els actors, però finalment complirà amb la seva responsabilitat i no permetrà que ningú es quedi sense poder beure aigua”

(No dóna cap raó per justificar aquesta conclusió, només que té el poder per a fer-ho)

Fal·làcia de dades insuficients o conclusió inatingent. Es parteix d’una premissa indiscutible per concloure una cosa diferent que no es deriva de la premissa.

· La gent de Barcelona necessita aigua per beure, per tant és necessària aquesta interconnexió de xarxes.

(No es justifica que aquesta sigui necessàriament la solució; no es consideren solucions alternatives)

Fal·làcia ad populum. S’ometen les raons pertinents apel·lant a les emocions per aconseguir que s’accepti la conclusió.

· Ens trobem en una situació d’emergència nacional. Cal dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona.

(En una situació d’emergència –sigui real o fabricada- cal posar-se a disposició de qui dirigeix, ja no és necessari discutir sobre la justícia de la mesura. Naomí Klein: “La doctrina del shock”)

· La insolidaritat està molt mal vista a la nostra societat. Cal que les Terres de l’Ebre no siguin tan egoistes amb les necessitats de la capital.

(La solidaritat va de qui té més riquesa a qui en té menys. Aquí està funcionant del revés, només cal comparar l’evolució econòmica de Tarragona i de l’Ebre des del minitransvassament)

Fal·làcia tu quoque (tu també). No s’afirmen raons per replicar la crítica sinó que es torna la ofensa a l’acusador. (“I tu més” que diuen els xiquets quan es barallen)

· No se’ns pot criticar per portar 40 hm3 a BCN perquè CiU en volia portar 190.

(la qüestió no és el que volia fer CiU. La qüestió és si la decisió de prendre 40 hm que haurien de baixar per l’Ebre és justa i necessària)

Fal·làcia ad verecundiam (apel·lació a l’autoritat). Es basa l’opinió de gent reconeguda per justificar conclusions que no tenen a veure amb la seva expertícia.

· L’Agència Catalana de l’Aigua –ACA- , que és qui sap més de gestió d’aigua a Catalunya, ha conclòs que la solució és interconnectar xarxes.

(L’ACA és independent dels interessos del govern, dels interessos de les grans empreses com AGBAR o la Caixa? Si els experts de la Nova Cultura de l’Aigua i de la Universitat diuen que aquesta solució no és bona, en què es fonamenta l’autoritat de l’ACA per dir el contrari?)

Fal·làcia ex populo. Es defensa una postura perquè molta gent hi està d’acord.

· La majoria del Parlament ha votat a favor. La majoria de la gent de Barcelona també hi està d’acord.

(La justícia d’una resolució mai es mesura pel seu suport majoritari sinó perquè s’ha tingut en compte totes les parts implicades. De fet, l’essència de la democràcia està en el respecte als drets de la minoria, no únicament en el poder de la majoria)

Fins aquí alguns dels exemples que el seu govern m’ha brindat per impartir la lliçó. Tanmateix, com que no sóc cap especialista en epistemologia, no voldria estar explicant inadvertidament coneixements erronis als meus alumnes. Li escric aquesta carta per si de cas a les seves oficines compta amb millors experts que poguessin corregir aquesta explicació sobre les fal·làcies.

De tota manera, com vostè sabrà, aquí a les Terres de l’Ebre, com a qualsevol lloc del planeta, no cal tenir molts coneixements filosofia per saber distingir la veritat de la mentida.

Atentament

Enric Carbó

dimarts, 20 de maig del 2008

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT



Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució; aquésta passa per l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria a la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

dijous, 13 de març del 2008

Va escriure que hi ha un àmbit de la realitat que és el del misteri. Hi ha alguna manera d’experimentar-lo des de fora de les religions?

Les religions van ser les primeres en mencionar aquest àmbit que està més enllà del nivell físic (empíric) i també del nivell simbòlic (racional). També eren les que oferien una explicació per comprendre’l i organitzaven les experiències (rituals, oracions, sacrificis...) per accedir-hi.

De tota manera primer hauríem d’aclarir què entenem per religió. Sabem que els nostres avantpassats neandertals van experimentar aquest àmbit i es van interrogar sobre ell perquè enterraven els seus morts amb un ritual. Això era religió? Si respon que no, probablement voldrà dir que per religió només entén les grans religions organitzades que van venir després, i per tant abans només podia haver mite o màgia, igual que després de les religions va arribar la ciència. Si respon que sí, suposo que vol dir que tant si vivim en una època de mite o religiosa o científica, l’àmbit del misteri és cosa de la religió, encara que no estigui institucionalitzada.

Les grans religions indiquen les seves pròpies pràctiques legítimes per accedir a aquest àmbit, i per tant també les il·legítimes (a un musulmà no li serveix comulgar, a un protestant no li serveix resar a la Mare de Déu, a un catòlic no li serveix anar a la Meca...). En altres paraules, les experiències que les grans religions plantegen moltes vegades són excloents entre elles. No obstant, podem usar la raó per trobar si les religions tenen un fons comú en el que proposen per a accedir al àmbit del misteri. Fa mil anys una persona podia néixer en una vall, adquiria la llengua i costums dels seus avantpassats i moria sense saber que havien altres cultures. Ara la raó és global i ens permet transcendir els nostres particularismes. Recordi que transcendir no vol dir rebutjar ni oblidar.

Potser sí que es pot experimentar fora de les religions aquest àmbit del misteri. Com vaig dir en un altre article, a la filosofia li resulta molt difícil parlar d’ell perquè està més enllà de la raó. Tanmateix, s’estigui dins o fora de la religió, la prova de la seva legitimitat serà que en cap cas no pot contradir la raó ni la ètica. Una cosa és l’irracionalisme, la manipulació i les crides a l’odi (com la yihad o Guantánamo) vestides de grans paraules transcendents. Una altra molt diferent és el que ens diuen savis i místics de totes les èpoques: els éssers humans som un, no hi ha divisió entre nosaltres, ni tampoc entre nosaltres i el que ells anomenen l’Absolut o la Naturalesa o Déu.