Què és la espiritualitat?

Podem considerar que la realitat té nivells. Un primer nivell seria el material: les pedres, els arbres, els núvols, el cos... Un segón nivell seria el simbòlic, que és purament humà. Un arbre no sap que és un arbre, espècie vegetal que s’alimenta de terra i aigua tal com ens ensenya la botànica. Això ho sabem nosaltres, els humans, que som els que hem creat aquest nivell simbòlic. Aquest nivell comprèn totes les creacions humanes: l’art, la ciència, el llenguatge i demés.

Des d’aquest segón nivell podem donar comptes del món material empíric del primer nivell (què és un arbre, per què surt el sol, etc.). Aquest segón nivell també pot donar comptes de si mateix: pot explicar els criteris per distingir la bona ciència de la dolenta (la Terra és rodona i no plana com abans pensaven), el bon art del lleig, el just de l’injust, el bé del mal, etc.

La espiritualitat pertanyeria a un tercer nivell, superior al simbòlic humà. Des de la filosofia i la seva eina bàsica, la Raó, és molt difícil entrar en aquest nivell i donar-ne comptes, tal com es pot fer amb els altres dos. Hi ha hagut filósofs que s’han esforçat per explicar-lo; la seva disciplina es coneix com metafísica, que tracta de la realitat més essencial de les coses (El nostre món té un sentit o tot és fruit de l’atzar? La meva mort és l’acabament absolut o jo tinc una ànima?). Al segle XVIII el filòsof Kant va demostrar que la Raó no pot donar comptes d’aquest àmbit tal com ho fa amb el nivell empíric: es troba amb paradoxes de les que no se’n pot sortir.

Ara bé, com que la Raó no hi pot entrar, això vol dir que no hi ha aquest tercer nivell? Molts així ho sostenen; n’hi ha d’altres, però, que des de la seva experiència sí que ens en han parlat: no són els filòsofs sinó els místics. Això ens remet a una pregunta classica “quina diferència hi ha entre un boig i un místic?”. No és fàcil de respondre, perquè ambdós parlen des d’un àmbit que està fora de la Raó. El místic però, en comptes de perdre’s com el boig, ha penetrat i ha vivenciat la realitat més absoluta i trascendent.

Qui també parla d’aquest tercer nivell són les religions organitzades. Sovint han tingut la pretensió de mantenir el monopoli d’aquest àmbit, i per tant han rostit a la foguera o han fet la yihad als qui no pensaven com els seus dirigents. Tanmateix, per molt que es tracti d’un nivell superior al de la Raó, mai no pot estar en oposició amb ella; si no, en comptes d’un nivel trans-humà, es trobaria en un nivell infra-humà. Apel.lar a un nivell espiritual superior per negar a Darwin, aplaudir assassins suicides o defensar la inferioritat de la dona contradiu la Raó de manera anàloga a si es diu que la Terra és plana i no rodona. Una cosa és que la Raó es trobi amb paradoxes, i una altra molt diferent és contradir-la. El tercer nivell és l’àmbit del Misteri, però que no es pugui explicar racionalment no vol dir que se’l pugui usar per justificar la irracionalitat i la mentida.

(Publicat a "l'Estel"; 2ª quinzena d'octubre)

Penso que l’home és racista de mena, i també classista. És més racista que classista o al revès?

Des de la filosofia i des de l’antropologia hi ha un acord força generalitzat en que és molt difícil definir què és l’ésser humà, és a dir, donar una resposta definitiva de l’estil “l’home és X o l’home és Y”. Alguns antropòlegs ho expliquen afirmant que l’ésser humà és un ésser inacabat: sempre s’està fent, perquè contínuament està descobrint en si mateix noves potencialitats que es poden actualitzar.

De la mateixa manera que els animals, un humà té una naturalesa: és un mamífer, necessita respirar, consumir 2500 calories diàries, té un aparell digestiu, locomotor, etc. Són aspectes que la ciència ha explicat i definit molt bé. Tanmateix, a diferència dels animals, nosaltres tenim cultura. La cultura no és una cosa definitiva i acabada que podem explicar igual que la naturalesa, és un procès en canvi continu que no s’atura mai, i la cultura és el que ens fa humans i ens defineix com a tals.

Pel que he dit deduirà que no crec que els humans siguem racistes, classistes o qualsevol altra cosa de mena; com a molt, ens hi han fet per la cultura en què alguns han estat immergits, però no ho som.

En el regne de la naturalesa no hi ha llibertat perquè tot està determinat a ser com és, i no es pot elegir (un lleó no pot escollir fer-se vegetarià ni una gasela carnívora, ni jo puc optar per deixar de respirar una horeta...). En l’àmbit de la cultura i de l’educació que hem rebut, si prenem consciència dels condicionants amb els quals ens han construït com a persones, hi ha una possibilitat de no deixar-se conduir per ells i elegir una altra alternativa. La naturalesa ens fica uns determinants que no podem canviar, la cultura ens fica uns condicionants que potser sí.

Al llarg de la història uns grups humans han dominat uns altres amb la construcció d’uns discursos culturals (ideologies) que pretenien justificar el seu domini pretenent que eren naturals: “els negres són salvatges incivilitzats, les dones són inferiors i estúpides, els aristòcrates tenim la sang blava, el rei ho és per voluntat divina...” Hem d’estar agraïts als filòsofs que es van preguntar si això de debò era natural i a la ciència que va demostrar que no ho era. No hi ha naturalesa humana. Que siguem racistes o altruistes depèn de com ens construim i la nostra constucció depèn de com fonamentem i justifiquem racionalment els valors que escollim per a fer-nos humans.

Publicat a "l'Estel"; 1ª quinzena d'octubre

“Coneix-te a tu mateix”. Això és possible sense els altres?

No, és impossible coneixer-me sense els altres. “Jo soc... jo vull... jo penso... a mi m’agrada... crec que...”, que forma part d’aquest coneixer-me a mi mateix, és un ús del llenguatge. Sense el llenguatge jo no em puc coneixer, i el llenguatge no és meu, me l’han donat els altres. Un llenguatge que fos exclusivament meu no serviria de res. El que jo soc, ho soc gràcies al que els altres m’han donat, començant pel llenguatge.

Els grecs deien que som animals socials, és a dir, que per naturalesa estem fets per a viure amb els altres. La paleoantropologia actual corrobora això: en el nostre procès evolutiu, fa uns tres milions d’anys s’havia consolidat el desplaçar-se només amb dos peus (som els únics animals bípedes). Això va comportar un canvi en els ossos de la pelvis que, juntament amb el creixement del cervell del nadó, va fer que entre els homínids el parir fos complicat i que per tant requerís de l’ajuda dels altres. A més a més, com el desenvolupament dins la panxa de la mare sobre tot és de l’encèfal, les demés funcions (moviment, etc.) que permeten la supervivència están molt poc desenvolupades. Un nadó humà és l’animal més immadur i vulnerable de la naturalesa: durant anys necessitarà l’ajut i el suport d’una xarxa social –en primer lloc la familia- per sobreviure i desenvolupar-se. Els altres no només m’asseguren la vida –biològica- una vegada nascut, també em fan humà amb el llenguatge i l’educació

Potser quan un ja està format i desenvolupat pot decidir apartar-se dels altres. Diuen que Sant Antoni i altres anacoretes es retiraven al desert, i allà el dimoni els temptava. Que estiguessen al desert o emmig de la multitud era una cosa secundària perquè ja havien adquirit el que ens fa humans, el llenguatge. Per això podien decidir d’apartar-se. I les temptacions suposo que és una manera d’explicar que s’enfrontaven al que ja duien dins ficat des de fora.

Una altra qüestió és si mai ens arribem a coneixer-nos a nosaltres mateixos. La nostra societat promou una falsa individualitat que dificulta un coneixement vertader del que som i per tant dificulta també una relació autèntica amb els altres. Els grecs anomenaven idiota al que anava totalment a la seva pensant-se que podia prescindir dels demés. Aquesta falsa individualitat actual en filosofia se li diu alienació: pensar que jo soc... jo vull... jo faig... coses que no són autèntiques ni reals tot i que m’han fet creure que sí. Els grecs, ademés del “coneixe’t a tu mateix”, mantenien que la raó és comuna i només amb els altres em puc realitzar com humà. Crec que és un principi encara vigent.

cuiners mediàtics i filosofia

Els grans cuiners mediàtics del nostre país, que un dia sí i l’altre també surten a la TV amb una espècie d’exhibició gastronòmica-literària mostrant les seves creacions –que per cert, no tenen gairebé res de mediterrània- i que per poder-les assaborir cal tenir la butxaca ben plena, no podrien també fer classes de filosofia?

Aristòtil deia que hi ha tres classes de saber: el teòric, el pràctic i el tècnic. El teòric no busca produir res, només entendre per què la realitat és com és; seria el saber de la filosofia o la ciència. El saber pràctic tracta de l’acció, fa referència a la pregunta “què he de fer?”. La resposta és molt senzilla: “el que és bo”. Si es tracta del que és bo per a mi se n’ocupa l’ètica. Si es tracta del que es bo per a nosaltres se n’ocupa la política. El que ja no és tan senzill de respondre és la pregunta “què és bo (el bé)”?.

El saber tècnic Aristòtil també l’anomenava poètic. Fa referència al que produïm segons regles o mètodes. Està clar que els cuiners aquestos de la TV han demostrat posseir un bon saber tècnic, per això surten a la pantalla i per això poden cobrar les quantitats que cobren als que volen degustar les seves creacions. Tenen un saber tècnic reconegut i se’l fan pagar. Personalment no puc parlar gaire de les seves obres, ja que la meva butxaca no està per a n’aquestes despeses. De tota manera, sobre tot aquí els habitants de les Terres de l’Ebre, em sembla que tots tenim en el nostre cercle de família o d’amics aquella persona especial que amb uns ingredients de la terra senzills ens fa aquella paella, o suquet de peix, o una coca o uns pastissets que ens deixen bocabadats. Abans he dit que no es fàcil respondre a la pregunta “què és bo”, feia referència a l’ètica; tanmateix, quan es tracta de menjar, em sembla que els ebrencs tenim molt clara la resposta. Això té a veure amb l’educació (educació per al gust, en aquest cas). El bon menjar no va aparellat necessàriament amb una gran despesa. La cultura dominant ens vol fer creure que allò bo és el que val molts diners. Respecte del menjar, des de la meva experiència de tortosí, puc assegurar-li que no és així.

Dominar un saber tècnic –en aquest cas la cuina- no és garantia de dominar altres sabers. La filosofia està tan prop (o lluny) de la cuina com de l’infermeria o la lampisteria. Cadascuna d’aquestes disciplines demana una formació específica, teòrica o tècnica. Tot i que algun d’aquests cuiners potser també podria tenir un bon coneixement de la filosofia, em sembla que als directius de la TV no els faria gaire gràcia que en parlessin. La cuina pot ser un espectacle, la filosofia ja és més difícil. Amb aquest paper més humil que juga la filosofia crec que pot contribuir més efectivament al saber més important, el pràctic, aquell que ens diu què he de fer per viure bé i ser feliç. És un saber que un mateix se l’ha d’anar construint, i no em sembla que els espectacles ajudin gaire. Això sí, un plat ben cuinat estic segur que no és cap impediment per assolir aquest saber.

Pot comentar l’afirmació del conseller d’interior Saura de que és partidari de legalitzar totes les drogues?

Em sorprèn que algú com Saura pugui dir un disbarat tan gros. L’Estat o el govern mai podran legalitzar cap droga perquè no tenen potestat per a fer-ho. És cert que actualment la llei prohibeix certes drogues. L’origen històric d’aquesta il.legalització absurda es troba a començaments del s. XX en missioners fonamentalistes protestants dels Estats Units, que van aconseguir promoure la vigent legislació mundial contra “la droga”. D’aquí la total irracionalitat d’una llei que mai ha pogut definir amb criteris científics -farmacològics- què és “droga” (¿Per què a Europa l’alcohol sí i el cannabis no, i als països islàmics és al revés?). D’aquí també la inutilitat de la “guerra contra la droga” de finals del s. XX.

A llarg de la història els Estats han tractat de prohibir activitats dels ciutadans que només els concerneixen a ells mateixos. Per exemple, actualment la pràctica del cristianisme és il·legal a l’Aràbia Saudí. Això vol dir que si hom vol anar a missa el diumenge no podrà perquè està prohibit. Millor dit, sí que podrà, però d’amagat (a una ambaixada, per exemple), igual que hi ha gent que consumeix drogues prohibides d’amagat. Imaginem-nos que ara arriba un polític que pretén legalitzar les misses, és a dir, donar permís per a que la gent pugui anar a missa i comulgar. Qui és ell per donar aquest permís? El dret d’anar a missa (o de no anar, o d’anar a la mesquita) és un dret individual, responsabilitat meva. Si l’Estat ha prohibit l’exercici d’aquest dret, l’únic que ha de fer és revocar la prohibició, això és, despenalitzar la missa, i a partir d’aquí, que cadascú exerceixi la responsabilitat de salvar la seva ànima com cregui convenient sense entrebancs.

L’Estat pot legalitzar la meva botiga, el meu pou d’aigua o la meva residència, són assumptes en els que em donarà el permís si compleixo els requisits. Però l’Estat no té cap potestat per donar-me permís en el que afecta a la meva ànima o la meva salut. Si per practicar la religió equivocada després vaig a l’infern és la meva responsabilitat, l’Estat no pot salvar-me de mi mateix. El mateix passa amb el cos, és la meva responsabilitat les substàncies que pugui ingerir o els vehicles d’embriaguesa que vulgui usar. Demanar la legalització de drets individuals denota la perillosa convicció de considerar l’Estat com el nostre amo en comptes d’ésser el nostre servidor. Un altre assumpte (potser és el que volia dir Saura) és demanar la despenalització, que retorna als individus la responsabilitat de les pròpies accions.

Això de la filosofia pot ajudar resoldre problemes actuals com el terrorisme, o és massa teòrica?

A mi em sembla que pot ajudar molt. Una de les funcions de la filosofia és ajudar-nos a pensar amb claredat. Si quan tenim un problema no el definim amb precisió serà molt difícil abordar-lo des d’una perspectiva racional i resoldre’l de manera satisfactòria. Podrem emprar molts esforços que resultaran infructuosos, com sembla que ara està passant amb el terrorisme.

Tal vegada la filosofia pot semblar molt teòrica, però qualsevol problema comença amb el llenguatge i la forma com el definim, tot i que les solucions no vinguin de l’àmbit lingüístic sinó de l’economia, la política, o altres. Per entendre això del llenguatge ficaré l’exemple d’una de les últimes campanyes electorals: el slogan de no recordo quin partit era “fets, i no paraules”, tanmateix això ho ficaven en paraules penjades a tot arreu. ¿En què quedem? Aquesta confusió entre fets i paraules està molt estesa, com si fossin coses contraries, quan les paraules són també fets.

Respecte del terrorisme el problema és que no se sap bé el què és. Llavors s’està fent la guerra a una mena de fantasma. Gastaran un disbarat de recursos en aquesta guerra i crearan un sofriment enorme i inútil com sempre ha passat en totes les guerres, però és molt dubtós que arribin a guanyar contra aquest enemic fantasmagòric, tal com la història ha mostrat en aquesta mena de guerres. La última va ser la guerra contra “la droga” (mentre les màfies van doblar els seus beneficis i les empreses tabaqueres els van quintuplicar)

La ONU, tot i que ho ha intentat sincerament, no ha pogut ficar mai d’acord els Estats per a que arribin a una definició de què és terrorisme. I és poc probable que ho aconsegueixi. Només cal pensar en la política “antiterrorista” que practica Israel, que durant un temps fins i tot va legalitzar la tortura. Mentre duri la confusió el problema persistirà.

Si s’usen conceptes en els que hi ha acord en la seva definició, com assassinat o homicidi, és més fàcil crear els instruments adients per combatre’ls. Tanmateix, quan el “nosaltres (els bons)” necessita diferenciar-se absolutament de “ells”, llavors es recorre a conceptes confusos per emmascarar que, a l’hora de crear dolor, els humans desgraciadament no som tan diferents els uns dels altres. Per recuperar la consciència del que veritablement som crec que la filosofia és una bona eina.

Totes les opinions són respectables?

No, ni de bon tros. Més aviat és el contrari, probablement no en deu haver cap que sigui respectable. Els antics grecs ho deien molt clar: la opinió és el contrari de la veritat. Clint Eastwood, a “Harry el brut”,la defineix amb el seu estil: “les opinions són com els culs: cadascú té el seu”. El nostre sistema tecno-democràtic afavorex molt això de que cadascú tingue la seva opinió. Aquí rau el problema: tancats en la opinió pròpia és impossible que sorgeixI la veritat. Fa temps, en un article, ja vam dir que la veritat mai és pròpia d’un, sinó que és comuna. Amb la proliferació d’opinions, el nostre sistema s’assegura que mai es pugue escoltar la veritat; és una bona manera de tenir a la gent controlada i desmobilitzada, perquè el control ja no s’exerceix des de fora amb policies com a les velles dictadures, sinó des de dins: encerclats dintre de les opinions i gustos personals és difícil que hom pugue obrir-se més enllà d’una individualitat il.lusoria feta de diners i de consum.

Un exemple nefast d’aquesta promoció de les opinions personals és això de que “totes les opinions (o idees) són respectables”. Segons aquest absurd, serà tan digna de respecte l’opinió que diu “segons la nostra tradició, tallar el clítoris a les xiquetes és bo” com la opinió contrària. Per molt que alguns clamen pel respecte a les seves tradicions i opinions, està clar que la primera és falsa i intolerable.

La trampa dels raonaments com el que dóna títol a aquest article és que tracten de confondre el respecte a les opinions amb el respecte que tota persona mereix pel fet de ser persona. Com diu la Declaració Universal dels Drets Humans, el respecte a tota persona és inalienable (mai se li pot retirar). No es pot privar mai de llibertat a una persona o perseguir-la per les seves opinions, encara que aquestes siguen discriminatòries, racistes o homicides. Una altra cosa és que tracte de ficar-les en pràctica –la societat ha de protegir-se. I una altra cosa és que algú que manifesta en públic les seves opinions o creences pretengui evitar la crítica (o la burla) d’aquest públic invocant un inexistent dret al respecte de les opinions.

Les opinions són la mort de la veritat i de la raó. I quan més personals, més falses. La veritat mai és personal. Com deia el savi poeta Antonio Machado:

¿Tu verdad? No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

Per què hi ha tanta enveja en el nostre món?

L’enveja sorgeix com a conseqüència de desitjar una cosa però no voler pagar el preu que ha costat. És el resultat de la inconsciència o d’una percepció incompleta de la realitat. Si passa per davant meu algú conduint un Rolls Royce i li tinc enveja vol dir que només he percebut una part de la seva realitat, la que a mi m’ha agradat –el cotxe-, però no la seva altra part que ja no m’agradaria (potser és un traficant de drogues, potser és un fill de papà immadur, malcriat i imbècil, potser és algú que ha treballat moltíssim, d’una manera que jo no hi estic disposta a fer...). Si percebés a l’altre en tota la seva realitat ja no li tindria enveja perquè simplement veuria que les circumstàncies de la seva vida, amb les seves coses bones i dolentes, no són les de la meva vida.

L’església cataloga l’enveja com un dels pecats capitals i la defineix com la tristesa o desplaença per la felicitat de l’altre. Amb això sembla que l’envejós, més que dolent, és un desgraciat: reconeix que el bé no està al seu abast, que el té un altre.

No sé si en el nostre món hi ha més enveja que abans. El progrés econòmic de la nostra societat opulenta l’hauria d’haver disminuït, ja que aquí tothom té les necessitats bàsiques satisfetes (no passem gana, etc.). Si continua havent-hi enveja és que hi ha gent que no posa el centre de la seva vida en si mateixa i creuen que els principals béns no estan en ells mateixos sinó en els altres. Això és un viure descentrat o, com he dit abans, inconscient del que un és. Totes les tradicions religioses i la majoria de les filosòfiques reconeixen que en el nostre interior tenim un principi bo (habitualment li han dit “ànima”) que ens nodreix, ens fica en contacte amb el més essencial nostre i també ens fica en contacte amb el més essencial que està més enllà del nostre petit món egoista (“transcendència”, li diuen).

Viure desconnectat d’un mateix porta a l’error de creure que la millor vida no està al nostre abast. Polítics i comerciants amb la TV reforcen aquest error amb falses promeses de felicitat a canvi de que els entreguem la nostra responsabilitat i atenció. Ningú pot viure la vida d’un altre; caure en aquest error porta a desconnectar-se de la pròpia vida i substituir-la per idees, com fa l’envejós, que amb les seves falses creences ell mateix es torna desgraciat. Les idees (que són totes falses) no poden substituir mai la riquesa que la vida ens ofereix, però si ens oblidem de nosaltres mateixos i de la responsabilitat que tenim envers nosaltres, llavors podem caure en l’enveja o altres formes d’inconsciència, en fer més cas a les idees que a la vida.

“Sóc humà i res humà m’és alié”. És humana la violència?

La resposta és sí, només cal mirar el telenotícies. En filosofia, ans que res, cal definir els termes per saber de què parlem. Haurem de distingir entre violència, agressivitat, poder i altres termes semblants.

Entre els animals de la materixa espècie l’agressivitat té una funció jerarquitzadora que produeix vencedors i vençuts; llavors l’agressió cesa, perquè mai té com a missió la destrucció de l’altre. Això no passa amb l’espècie humana; el dominant, si té problemes d’autoestima o identitat, pot continuar usant-la contra si mateix o els demés sense que ja tingui a veure amb la millora de l’estàtus. Troba una satisfacció psicològica que no està en els animals: la satisfacció pel poder.

La violència apareix des que una comunitat humana constitueix un Estat. Aquest poder de l’Estat, vist des de la situació anterior, és violència; però vist des de la legitimitat de l’Estat aquest poder és “defensa de la llei i l’ordre”.

Un altre tema és si la violència és justificable o evitable. Habitualment les doctrines polítiques i morals només la consideren justificable per mantenir un ordre legítim, que hauria de ser pacífic i no violent; això ens porta a la paradoxa d’haver d’usar la violència per a evitar-la. Aquesta justificació també l’han emprat els revolucionaris polítics, que també diuen que la violència és un mitjà i no un fi. Un dels polítics més clars a l’hora de fixar els límits a la violència va ser Gandhi, amb la seva política de no-violència (ahimsa): “el fi està en el mitjans”.

El conflicte és inseparable de la condició humana (i animal). El que ja no està determinat per la nostra naturalesa és la forma de respondre davant el conflicte. Pot encarar-se amb guerra i violència com mostren els últims 5000 anys d’història, però això no és una fatalitat biològica . L’any 1986 es van trobar a Sevilla uns prestigiosos científics apadrinats per la UNESCO que van declarar científicament incorrecte dir que portem una propensió a la violència o a la guerra. Com va manifestar el bioquímic Federico Mayor Zaragoza en la reunió “No hi ha gens ni per a l’amor ni per a l’agressió. Hom no neix d’aquesta manera o de l’altra, hom es fa. Es fa a través de l’educació i del desenvolupament”. Els científics van concloure: “La mateixa espècie que ha inventat la guerra també és capaç d’inventar la pau. La responsabilitat incumbeix a cadascú de nosaltres”.

Per què em sento tan sola quan hi ha tanta gent al meu voltant? Per què em justifico dient que si trobo l’amor de la meva vida aquesta solitud marxarà

Des que sortim del ventre matern emprenem un camí d’individuació que va afluixant els lligams de la dependència infantil que tenim dels adults. El preu d’arribar a ser un mateix, com deia Nietzsche, és la soledat. Arribar a sentir la soledat és una excel·lent indicació de que s’està en el camí d’assolir la plenitud. Si dius que, tot i estar envoltada de gent, sents la soledat, vol dir que ja te n’has adonat que no pots atribuir als altres o a la manca de companyia un problema que t’has de resoldre tu mateixa. Estàs només amb tu mateixa, què faràs? Pots fugir de tu mateixa, la societat t’oferirà mil camins de fugida: el consum, el patriotisme... (tècnicament això s’anomena “alienació”). També pots assumir pagar el preu per la llibertat de ser tu mateixa: superar les dependències infantils, la necessitat de ser aprovada i reconeguda pels altres... aquesta llibertat no és regalada, s’ha de conquerir i pagar-hi un preu –la soledat.

El que dius a la teva segona pregunta no és només una justificació. Com diu Erich Fromm a L’art d’estimar: l’amor és la resposta al problema de l’existència humana, que és la necessitat d’unió, de superar l’angoixa de la separació amb els altres. Hi ha incomptables formes de unió, però com he comentat, moltes són una fugida i són alienants. A la paraula amor se li donen significats força diferents, alguns contradictoris; tu has d’elegir quin contingut li donaràs. En el seu llibre Fromm explica que estimar bàsicament és donar. Si esperes que algú de fora (“l’amor de la teva vida”, per exemple) vingue a resoldre el teu problema humà fonamental potser trobaràs un alleujament durant cert temps, però sortir del camí de l’alienació només ho pots fer tu, assumint el que tu ets; Això vol dir incloure les parts fosques de tu, les que no t’agraden. Si no assumeixes i no reconeixes la teva soledat i la teva por (i recorda, la societat t’ofereix mil maneres de dissimular-les i adormir-les), seran elles les que dirigiran la teva vida, i no serà una vida orientada al donar sinó a tapar el que no has tingut el valor d’enfrontar. Només des del que tu ets, des del teu propi poder, ets capaç de donar i estimar de forma autèntica; l’objecte a qui dirigir el teu amor es torna un problema secundari quan has realitzat la feina que et pertoca: centrar-te en tu mateixa, conèixer-te a tu mateixa, com deia el filòsof grec.

Pot l’ésser humà assolir la felicitat completa?

Primer de tot cal aclarir que entenem per “felicitat completa”, per a no donar per suposat que sabem a què es refereixen les paraules quan les usem. ‘Riquesa’ ‘goig’ ‘formosura’ ‘tranquil.litat de consciència’ ‘èxit’… són conceptes associats a la Idea de felicitat que permeten dir en cert moment: “sóc feliç”. Els moments canvien, però les Idees sempre són les mateixes; llavors com pot es dir “sóc feliç” si un moment desprès un ja ha deixat de ser-ho?

Els humans vivim en una contradicció entre el temps que sempre canvia i les Idees que sempre permaneixen. La qüestió de la felicitat ens ho ensenya molt bé, la seva Idea la sentim com una absència front al que ara tenim: “si no fos per això i per allò… jo seria feliç”. També ho podem dir del revés: l’aspiració a la felicitat ens mostra el que ens sobra, això i allò de la vida de cada dia que ens està impedint de ser feliços. Per tant hi ha una contradicció entre “ser feliç”, que sentim que hauria de ser allò natural, i la Realitat de cada dia (malatia, conflictes, diners…) que no ens deixa ser-ho.

Què passa amb aquesta Realitat que no ens deixa ser feliços? Doncs que està sotmesa al temps i a les Idees, cosa que no li passa a la felicitat, que no és cap idea. És com si la felicitat fos incompatible amb la Realitat, es troba fora d’ella.

Amb això no vull dir que calgui renunciar a la felicitat, o que aquesta sigui falsa, tot el contrari! La aspiració a la felicitat ens serveix per a rebutjar com a falsos els seus substituts (diversió, diners, poder, prestigi, treball…) que des de la Realitat continuament ens volen vendre; qualsevol amb senderi pot adonar-se de que aquestes coses mai no donen la felicitat completa. Fins i tot pot mostrar-nos la contradicció de la Realitat que cada dia ens imposen, feta de temps i d’Idees.

Aquesta contradicció també m’afecta a mi mateix: jo, com a individu, tampoc puc ser feliç, perquè la Idea que tinc de mi és falsa, com totes les idees. En tant que m’aferri a aquesta Idea de mi mateix mai no seré feliç. No es tracta de definir la felicitat amb Idees, sinó de viure-la. Sigui el que la felicitat sigui, no pot ser meva, mai serà per a mi; precisament el seu anhel és el que em pot trencar aquesta falsa Idea de mi, separat dels altres i del món, i portar-me més enllà del meu petit Jo contradictori per obrir-me al que és comú i em transcendeix.

Quina relació hi ha entre filosofia i ciència?

En la època dels antics grecs la ciència no es distingia de la filosofia. La seva tasca era buscar la veritat front al que només era aparent. Això va durar una pila de segles fins que amb la “revolució científica”, a partir del segle XVII, les ciències particulars es van anar organitzant autònomament i s’independitzaren de la filosofia.

Hi ha molts tipus de sabers. Els casoris i divorcis que explica el “Hola” n’és un exemple. No són ciència però tampoc són falsos. La ciència és un mode de coneixement; té de particular que aspira a formular mitjançant llenguatges rigorosos –amb l’ajut de les matemàtiques- lleis per les quals es regeixen els fenòmens. Una llei ben enunciada ha de ser comprovable per l’observació i capaç de predir aconteixements futurs. Molts autors no parlen de la ciència com a una sinó de les ciències, i les classifiquen en dos tipus: ciències naturals i ciències de l’esperit o de la cultura.

Hi ha qui considera que la filosofia és la mare de les ciències perquè aquesta s’ocupa de plantejar problemes i fer preguntes a les quals després contestaran o resoldran les ciències. En aquest sentit la filosofia no progressa i la ciència sí: des que Galileu i Newton van explicar per què el sol surt cada dia i la terra es mou ja no s’ha discutit més aquests temes (malgrat que en el seu dia la Inquisició fes callar a Galileu i cremés a la foguera a alguns que argumentaven que la Terra girava al voltant del sol).

La filosofia, a diferència de la ciència, sempre planteja les mateixes qüestions: què és la veritat, què he de fer per a ser feliç, què és la justícia, què és el be... Són preguntes que es feien els grecs i que encara ens podem fer nosaltres. Són unes preguntes inesgotables que estimulen el naixement i desenvolupament de les ciències, les quals intenten proporcionar respostes que sempre seran parcials, ja que la realitat –tant la interior com la exterior- és sempre massa ampla per a que la ciència la pugui aprehendre en la seva totalitat. Ferrater Mora diu que la ciència és un mode de conèixer i la filosofia un mode de viure. No estan separades, doncs, perquè el viure inclou el conèixer.

Tinc por de les decisions que ara hagi de prendre perquè poden afectar negativament el meu futur. (Marilen)

Hi ha dos tipus de por. Una és saludable perquè ens ajuda a mantenir-nos vius. Si et surt una serp pel camí, és bo que la por et face donar un bot i apartar-te d’ella. L’altra por és tot el contrari, perquè ens impedeix viure la vida en plenitud. Aquesta segona por l’han creada els que precisament s’ofereixen a salvar-nos d’ella: polítics, comerciants, líders religiosos... El filósof Hobbes per exemple diu que a causa de la por que ens tenim uns humans als altres van sorgir l’Estat i la dominació política, amb l’excusa de protegir-nos.

Per al teu cas m’agrada més el que diu el grec Epicur. Ell sosté que totes les pors en el fons són disfresses de la por a la mort. Fixa’t que la mort sempre està en el futur. Del futur no podem saber res perquè no està ni estarà mai, tu sempre estàs en el present. Tanmateix, ara estàs abandonant la teva única realitat, que està en el present, a causa del futur i la por que et provoca. Els que viuen de la por estaran encantats de vendre’t tota mena de seguretats a canvi de que renuncies a la teva responsabilitat de viure des de tu mateixa en el present; et prometeran un futur de felicitat (el cel, objectes de consum, llibertat política...), i si no acceptes la seva oferta t’omplen de pors. Què et pot passar a tu en el futur, si en veritat no arriba mai? L’únic que hi ha en el futur és la mort. I llavors tu ja no hi seràs. La pregunta vertaderament important és: com estàs vivint en el teu present? El vius amb tota la consciència, plenitud i joia? O t’estàs distraient amb coses que no pertanyen al present?

Amb això no vull dir-te que faces com Esaú, que tenia molta gana i es va bescanviar l’herència (que era molt bona, diu la Bíblia) amb el seu germà Jacob per un plat de llenties. Va pensar: “Bah, el que jo ara tinc és gana, què importa l’herència si demà potser seré mort”. Esaú va cometre una irresponsabilitat que va pagar cara, perquè va actuar com si ja estés mort i tot li donés igual, com si unes llenties i una herència fos el mateix. Estar viu vol dir saber que hi ha coses que valen més que altres –i elegir-les. Només tu pots fer les eleccions del que val la pena en la teva vida, precisament pots elegir en tant que no estigues morta. I elegir el que és valuós només ho pots fer des del teu present, estant-hi plenament conscient del que ets i el que fas, sense adormir-te, ni distreure’t amb les promeses o amenaces d’un futur buit que no existeix. Com deia Epicur: “Quan tu hi ets, la mort no està; i quan la mort està, tu ja no hi ets”.

(Pubicat la 1ª quinzena de novembre del 2005)

Apel.lar a la tradició justifica la crueltat amb els animals?

La tradició no és més que el domini dels morts sobre els vius. La vida pot ser construcció i evolució a partir del que s’ha rebut. També es pot deixar caure en la peresa i llavors seguir el mandat dels morts en comptes de viure creativament.

Qualsevol tradició, per ser acceptable, ha de passar pel sedàs del pensament crític, si no, no es pot justificar. A l’Àfrica tallen el clítoris de les xiquetes apel.lant a la tradició; i si haguessim mantingut certes tradicions occidentals encara crucificariem els delinqüents o tirariem als lleons als dissidents religiosos i polítics. La codificació dels Drets Humans, que són universals i perfectament racionals, precisament s’ha fet contra les tradicions particulars que pretenen evitar els seus mandats.

El mateix pensament crític és el que pot aconsellar mantenir certes tradicions en comptes d’apegar-se a qualsevol novetat, que tampoc no serà justificable pel mer fet de ser nova. Entre celebrar amb un rustifaci i carxofes a la muntanya d’un amic o anar a l’hamburgueseria, entre relacionar-se amb els amics a les festes del poble o fer-ho a través del la pantalla de l’ordenador, crec que no hi ha cap dubte del que és millor.

De de l’ètica crec que és fàcil argumentar que no és justificable moralment la crueltat contra cap ésser viu. Cal, però, precissar què s’entén per crueltat i també comprendre què és un animal. Nosaltres també som animals i tenim necessitats com a tals: consumir 2500 calories diàries, protegir-nos del fred, etc. Per tant matem animals per menjar-nos-els i així sobreviure. No crec que això sigui una crueltat, tot i que hi ha cultures (orientals sobre tot) vegetarianes que consideren immoral danyar qualsevol ésser viu. Tanamateix un animal, un bou per exemple, té un Sistema Nerviós Central, i per tant la capacitat de sentir dolor, exactament igual que nosaltres. Comprendre això ens obliga moralment a tractar els animals amb com-passió, la capacitat de sentir el patiment de qui és semblant a nosaltres.

Les tradicions antigues separaven els homes per raça, sexe o nacionalitat, i autoritzaven esclavitzar o maltractar “els qui no són del nostre grup”. Des del cristianisme, passant pels Drets Humans, s’ha avançat molt en la comprensió de que tots els humans compartim quelcom comú que ens agermana per damunt de les tradicions particulars. Aquesta comprensió es pot estendre al que els animals tenen en comú amb nosaltres i que la legislació ho acabe recollint, per defensar no tant la dignitat dels animals sinó la nostra dignitat humana.

Estic escoltant Bob Marley i m’estic posant trista. Tinc XX anys i penso que he perdut el temps en banalitats, tot i que fa temps que miro de recupera

Estic escoltant Bob Marley i m’estic posant trista. Tinc XX anys i penso que he perdut el temps en banalitats, tot i que fa temps que miro de recuperar-lo, a voltes m’envaeix el buit. Què em recomanes?

No t’enganyis tractant de “recuperar” el temps. En primer lloc tu no saps què és el temps (ni jo, ni ningú: com deia del temps el filòsof Sant Agustí: “Quan no m’ho pregunten ho sé; quan m’ho pregunten, no ho sé”). No pots recuperar una cosa que no se sap el què és. En segón lloc, no pots recuperar quelcom que no és teu: el temps no es pot acumular ni administrar. Això es pot fer amb amb els diners, però no amb el temps.

Com pots anar enrera i recuperar quelcom que ja ha passat per a sempre? On ho voldries posar això que pretens recuperar per prevenir la tristesa? en el futur? El futur és futur precisament perquè no està, ni estarà mai; si estés, si arribés, deixaria de ser futur. Tu estàs en el present, sempre en el present. Una altra cosa és la tendència que tenim a fugir o oblidar-nos de que només tenim el moment present. La teva tristesa precisament et ve perquè el passat, que ja està passat, el portes al present. Amb això no vull dir-te que t’hagis d’oblidar del que ets o del que has fet, sinó que si t’enganxes massa al passat no permetràs que el present es manifesti.

El comerç, l’educació, la religió, la política i demés institucions estan montades sobre aquest oblit del present i sobre el futur millor que ells prometen (al contrari del que deia Jesús, d’imitar els ocells del cel i les flors del camp). “Quan podré comprar... quan aconseguiré X ...llavors seré feliç”. I mentrestant arriba aquesta futura felicitat, què fem?

Diuen que els budistes mantenen que el buit és la realitat fonamental, tot i que quan a tu t’invaeix no et resulta gens agradable. De tota manera, preferiries viure en una falsa plenitud com la que et promet la TV i demés institucions del futur? Què t’és més real i més propi, aquest buit o les fantasies que t’han volgut fer creure sobre el que hauries de fer o ser o tenir? En tant que tu t’identifiquis amb aquests futurs tan bonics que t’han promés seràs infeliç, perquè la teva vida només la pots viure des de tu, no des del que t’han dit. Abandonar la fantasia pot implicar dolor o el buit, però és el començament del camí que només pots fer tu, responsabilitzant-te del teu present i la teva realitat, sigui la que sigui (i si Bob Marley t’acompanya en el teu cami, tant millor!)

Per què hi ha tantes controvèrsies amb els símbols i causen tants malentesos?

Un símbol és una cosa que representa una altra cosa. Més concretament: un senyal no natural; a diferència dels signes, que són senyals naturals. Per exemple, el fum és senyal de que hi ha foc, és natural. La paraula “arbre” en català representa l’objecte que tinc davant la finestra, és un símbol; en castellà aquest objecte li diuen “árbol”, el simbolitzen amb una altra paraula.

Hi ha filósofs que defineixen l’ésser humà com a simbòlic, diuen que la nostra diferència bàsica amb els animals és que nosaltres construim símbols i ells no. Un esquirol corre per dalt d’un arbre sense caure, però no sap que allò és “un arbre”, simplement s’hi està dalt, ja en té prou i no li cal més. Nosaltres no toquem la realitat directament com fan els animals, sinó que ho fem a través dels símbols. El símbol més important que hem construït és el llenguatge. Cada llenguatge fabrica un món propi; diuen que els esquimals tenen més de vint paraules per definir la neu, per tant si jo mai vaig a pol nord, la visió de la realitat que tindré serà diferent que la que tenen els esquimals perquè ells disposen d’una simbolització més rica per a descriure el seu entorn. Altres construccions símbòliques dels humans per accedir a la realitat –que ja he dit, que a diferència dels animals, no la “toquem” directament- són la ciència, la religió i l’art.

Part de la controvèrsia amb els símbols ve perquè aquestos són arbitraris (no naturals) i per tant la seva significació ve de l’acord entre un grup (els catalans hem acordat, per circumstàncies històriques i culturals, dir-li “arbre”, els anglesos “tree”). La cultura humana és força plural i rica (penso que és una sort i una joia), per tant sempre hem d’estar aclarint els significats entre nosaltres.

Una altra qüestió és quan s’està disposat a agredir o fins i tot matar o morir per símbols com una pàtria, una religió etc. Bàsicament és una qüestió de por i d’identitat. Quan es té por d’enfrontar-se al buit interior hom s’adhereix violentament a una identitat exterior que pretén inqüestionable, sovint amb el suport de l’Estat. Per exemple, un pot anar a la presó a l’Aràbia Saudí per portar en un penjoll una creu cristiana, o aquí per cremar una bandera espanyola. No tenim més espai per comentar la violència que genera la por i la identitat, potser més endavant li dedicarem un article sencer.

La vida actual no és vida. Són obligacions etc. Pocs cops ens podem sentir lliures. Hi ha vida abans de la mort?

Wittgenstein és un dels filòsofs del s. XX més coneguts, sobre tot per un llibre curt i molt espés titulat “Tractatus logico-philosophicus” on acaba amb una frase que s’ha fet famosa: “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. Cito això perquè no sé si es pot parlar de la vida.

Sempre parlem d’allò que sabem, o ens pensem que sabem. Parlar d’alguna cosa implica reduir-la a concepte, a idea. Si començo a parlar de la vida dient que és això o allò la convertiré en el que no és, deixarà de ser vida per a passar a ser idea. Convertir aquest misteri que és la vida en una mera idea (de la vida) és falsificar la vida. Em sembla que això passa amb qualsevol altra cosa important, com l’amor, la bellesa o el plaer. La gràcia que tenen és que estan, podem deixar que actuen en la nostra vida, a no ser que els volguem tancar en una idea i definir-los, llavors queden com a morts, dissecats. Les idees, en ser una cosa fixa i immutable, són el contrari de la vida.

Per una altra banda, al nostre món hi ha un munt d’institucions com la familia, l’educació, el mercat i sobre tot la TV que ens diuen què és la vida i com hem de viure-la. Pel que he escrit fa un moment podrà deduir que tot el que diuen és mentida, perquè només transmeten idees. Per la forma de plantejar la seva pregunta em sembla que vostè també està intuint la mentida del que se’ns pretén vendre com a vida. Cada dia ens estan repetint en què consisteix la vida (bàsicament en gastar diners consumint els diferents productes que ofereix el mercat –i aquí es poden incloure persones, sentiments i més). Del moment que han d’estar repetint-ho constantment per convencer-nos és ja una prova de la falsetat de les seves propostes, doncs a la vida no li cal cap ajut de la TV per a ser.

Un altre tema del que no tenim espai per parlar-ne és el de la mort. La mort pròpia, la d’un mateix, sempre és futura, és una promesa que ara no està. Aquesta promesa de futur s’hi sembla molt a la vida que ens pretenen vendre, que no fa referència a l’ara sinó al futur i a les idees. Suposo que per això pregunta si hi ha vida abans de la mort, doncs si per vida entenem aquesta falsetat que ens volen fer creure, s’hi sembla força a la mort. Les obligacions, la manca de llibertat i altres coses a les que ens sometem són sempre per un futur o altre, com si així poguessim eludir la responsabilitat que tenim amb nosaltres mateixos amb un present que és incert i que ningú ens pot assegurar. Tanmateix, més enllà d’aquest futur i aquestes idees que ens volen vendre com a vida, un pot deixar-se sentir la vida, en tant que abandone la seguretat que el món de les idees pretén oferir; el que s’esdevingue llavors ja no és tant important parlar-ho (analitzar-ho, tractar de convencer als atres, etc) com simplement viure-ho.

Crec que sóc gai

Una de les tasques de la filosofia és dubtar de tot el que a un li han dit. És un bon començament que la qüestió l’hagis plantejat des del dubte (dius “crec”) i no des de l’afirmació, ja que llavors no hi hauria tant que parlar. La qüestió filosòfica pertinent aquí és la de la identitat. A qui li resulta important la teva definició?

Ser i saber impliquen seguretat (“Jo sé qui sóc!”, deia Don Quixot en el cim del seu deliri). Per això hi ha tantes institucions (l’Estat, la Familia, el Comerç, la Religió, etc.) que es dediquen a proporcionar-nos un sentiment d’identitat per a fer-nos sentir segurs. Institucions polítiques, a canvi del nostre esforç per mantenir-les, ens asseguren que som “espanyols” o qualsevol altra identitat nacional (en nom d’aquestes identitats els últims segles s’han organitzat unes matances increibles). Amb el Comerç és el mateix: hom no es compra un cotxe o un desodorant simplement per desplaçar-se o treure’s el mal olor; amb aquests objectes el que obtens (et prometen) és manifestar la teva personalitat, per exemple una manera de ser que l’associen a l’èxit sexual i coses així.

Els temps canvien i algunes d’aquestes institucions proporcionadores d’identitat van a la baixa. La necessitat de saber qui sóc porta al sorgiment d’altres com la de l’orientació sexual. Potser aquesta qüestió t’ha sortit perquè t’has enamorat. Habitualment en aquest cas hi ha un ensorrament del que un creia que era a causa de contactar amb una meravella mai viscuda fins llavors, ni tan sols sospitada. És un moment perillós perquè aquesta meravella implica inseguretat. La por associada a la inseguretat pot fer-te buscar en el mercat d’identitats quelcom que et tranquilitzi. Desenganya’t: mai acabem de saber del tot qui som, per molt que t’ho prometin l’Estat, la TV, la religió, la targeta de crèdit o fins i tot la persona de qui t’has enamorat (si és el cas). El que tu ets, sigues el que sigues, no pot venir de fora. Si busques en la persona que estimes que et digue qui ets tu la posaràs en un lloc equivocat i la meravella del descobriment i la creació s’apagarà. En quan a les altres institucions, estaràn encantades de dir-te el que tu ets, a canvi et tancaran en un definició i et robaran la llibertat.

Penso amb la gran poetessa grega Safo de Lesbos, que ha cantat com ningú les meravelles de l’amor (i els seus turments associats). Si algun dels crítics o terapeutes que ara corren li hagués dit “l’únic que a tu et passa és que ets una lesbiana, només això”, em sembla que a la pobra Safo se li hauria apagat aquesta poesia que durant segles ha meravellat a tants.

Els antics filòsofs grecs deien “coneix-te a tu mateix”. Aquesta és una tasca no té aturador fins al dia de la mort. Si et quedes tancat en una identitat ben definida (“sóc gai”) hauràs de valorar si això et serveix per saber qui ets tu de veritat o si pel contrari fa que t’oblides del téu ésser real apegant-te a aquesta definició. Preguntar-se qui sóc jo és una tasca que demana honradesa per a no autoenganyar-se i valentia per entrar en els aspectes foscos que tots tenim; Una tasca feixuga, per tant. Alguns creuen que poden eludir-la penjant-se una etiqueta amb la que se senten disculpats d’emprendre aquesta indagació. Però des dels grecs sabem que “coneix-te a tu mateix” no admet substituts ni respostes acabades.

(Publicat l'abril de 2005)

En política tot és sempre un engany i mentides?

És important no confondre la política amb els polítics. Em sembla que la seva qüestió fa referència a la política que fan els polítics; i potser serà com vostè diu, però la dels polítics no és tota la política, només una part. Tots tenim una dimensió que va més enllà del nostre món personal i privat, si més no, perquè som capaços de parlar, i el llenguatge no l’ha creat un personalment sinó que li han donat.

Per als grecs, ocupar-se d’aquest àmbit que va més enllà d’un mateix era el signe de màxima excel.lència moral, i reservaven la paraula idiota per al que pensant-se que anava a la seva, es desentenia d’aquesta dimensió pública i entregava una part seva per a que fos governada per altres.

Que això nostre s’ho estiguin apropiant alguns per al seu benefici personal no crec que justifique el blasmar exclusivaments els polítics; en primer lloc algú ha hagut de permetre que es donessin les situacions que afavoreixen el sorgiment d’incompetents, aprofitats o coses pitjors que han caracteritzat alguns dels nostres dirigents. Tirar la culpa fora evita veure les pròpies responsabilitats i també adonar-se del poder que es té a dintre.

Un exemple d’assumir aquesta responsabilitat i aquest poder polítics crec que l’ha donat el moviment social aglutinat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Els ciutadans d’aquestes terres, amb la seva mobilització pacífica i exemplar, han recuperat aquesta dimensió política que va més enllà del que els polítics facin o diguin (jo crec que es van espantar de tots els colors, tant els pro-PHN com els altres). Els fruits encara els estem recollint aquesta setmana, doncs gràcies a la pressió de la PDE s’ha eliminat la interconnexió de xarxes, que alguns volien mantenir (i si baixem la guàrdia potser el Xerta-Sènia desembocarà a València, com molts ja demanen!).

Exercir el poder democràticament té molt poc a veure en guanyar unes eleccions, ja que aquestes només es cel.lebren un dia de cada 4 anys; Què passa amb els 1460 dies restants? Desentendre’s de la gestió d’allò públic la resta dels dies és una irresponsabilitat molt greu que es pot pagar molt cara. Titllar els polítics de mentiders (per molt que ho siguin –que ho són) sense que un primer hagi assumit la seva responsabilitat social o pública és ben inútil, i els grecs afegirien que és d’idiotes.

Per què els humans no podem viure sense art?

Aquesta pregunta fa uns pocs segles no s’hagués entès. Parlar de “art” en singular només s’ha fet desprès del Romanticisme, quan es va considerar que havia un tipus de persona especial, “l’artista”, que feia “art”, una activitat superior que no depenia ja tant de la seva destresa amb les mans o els instruments com de les peculiars característiques de la seva personalitat (el “geni”) que projectava en l’obra.

Abans d’aquesta concepció de l’art com una cosa singular, el que havia eren diferents arts i artesanies, i no es pensava que unes fossin superiors a les altres. L’art era l’habilitat per produir alguna cosa segons certs mètodes o models. Així un pagès, un mariner, un arquitecte o un pastisser tenien “art” per exercir el seu ofici, i dins del gremi no era difícil valorar qui ho feia millor o pitjor. Actualment, distingir amb objectivitat una bona obra d’art d’una dolenta s’ha tornat molt difícil (vostès em perdonaran, però he vist tipus que s’anomenen artistes presentant autèntiques caguerades que han estar força aplaudides i subvencionades...)

No estic segur de si tots els humans no poden viure sense art. Durant molt de temps els que han ocupat posicions de poder han volgut prohibir-ne algunes formes o si més no, controlar-les en funció dels interessos de l’Estat. Algunes expressions artístiques es van considerar perilloses o subversives. És curiós que aquests intents de control es donessin amb l’excusa de que l’art mentia, és a dir, distorsionava la realitat i podia conduir el poble cap a camins perillosos. Això vol dir que l’art, i la bellesa que tractava de reflectir, “distreia” de les coses autènticament importants (com la supervivència, el treball o el servei al governant...) i amb aquesta distracció també posava en perill la pervivència de la organització social, d’aquí la necessitat de dirigir-lo cap als fins que interessaven als poderosos.

Si l’art només era una cosa superficial i mentirosa, per què li tenien tanta por? Una resposta pot ser que el que temien en l’obra d’art era la presència d’una veritat incontrolada, una veritat alternativa que entra en conflicte amb l’Estat i la religió organitzada i escapa al seu control administratiu. Darrera de certes creacions artístiques alenaria la força de la vida, amb tot el que té de bellesa i alegria, però també de crueltat i dolor, la vida que no es deixa sotmetre a explicacions i raons, que només pot ser sentida, i que per tant tampoc pot ser administrada i reduïda a promeses d’un futur millor.

Per què en filosofia hi ha tants de punts de vista sobre temes iguals i els filòsofs de diferentes èpoques no es posen d'acord?

Els punts de vista no són tan diferents com en principi pot semblar. En totes les èpoques la filosofia ha tractat els mateixos temes: què és la veritat, què és l’ésser humà, què és la naturalesa, què és la felicitat, què és la bellesa, què és la bondat, què és ser... En un principi la filosofia anava unida amb la poesia, la religió i la ciència i no es podien distingir una de l’altra. Amb el temps, la religió, la ciència, etc. es van anar separant i per tant la manera d’abordar aquestes qüestions també canvià.

Aquesta eterna discussió entre els filòsofs és una mostra òbvia de que la raó humana no és perfecta i que per tant necessitem de la filosofia per a anar aclarint-nos. La gran diversitat de punts de vista entre filòsofs és també una característica del pensament occidental; em sembla que això no es reflecteix tant en el pensament oriental.

La lògica d’occident (establerta per Aristòtil), el que nosaltres pensem, és que el que és, és, i no pot ser que una cosa sigue i no sigue a la vegada. (“o caixa o faixa” és un bon reflex d’aquesta lògica). Això ha portat els occidentals a esperar trobar la veritat fonamental en el pensar correcte; aquesta veritat fonamental durant molt de temps se l’ha anomenat “Déu”; ha portat al desenvolupament de la Ciència (per a alguns, el substitut de Déu), un fenòmen exclusivament occidental, tot i que ara l’hem exportat a tot el planeta. Valorar el pensar correcte per damunt de tot ha conduït també a la formació de dogmes i per tant la intolerància front al “no creient” i els heretges que no pensaven com el poderós decretava que s’havia de fer.

El pensament oriental em sembla que és més subtil i paradoxal, perquè diu que una cosa pot ser i no ser. El primer que li contestariem és “doncs aclareix-te: és o no és?”. Crec que simplement li dónen més importància a l’acció correcta que al pensament correcte. No obstant també hi ha hagut filòsofs de la nostra tradició que se n’han adonat de les limitacions d’aquesta forma de pensar tan lògica que per un costat ha donat uns fruits tan potents com és la Ciència occidental però que per un altre costat s’ha cregut més del que és. Un dels preus d’aquesta arrogància és la pèssima relació que mantenim amb la naturalesa. Un altre preu són les discussions i el pretendre tenir la raó front als altres.

L'amistat és un sentiment vertader o un aprofitament mutu de favors?

“De tots els béns que la saviesa ofereix per a la felicitat d'una vida plena, el més important, amb escreix, és el benefici de l'amistat” deia Epicur. Els antics grecs elogiaven l’amistat com un dels dons més bells de l’existència. Això és senyal que van gaudir-lo , i en tant que van experimentar aquest sentiment no se’ls acudí dubtar-ne d’ell.

Els temps han canviat des dels grecs. Una de les característiques de la nostra època és la presència dels diners en tota valoració. És a dir, a l’hora de valorar allò bell, útil, bo o convenient es fa des d’una perspectiva dinerària. Qualsevol cosa, per saber el valor que té, és traduïda a diners. Marx va explicar molt bé que en la societat capitalista tot té un preu, fins i tot la supervivència o dignitat de les persones. Ara, amb el protocol de Kyot, fins i tot l’aire que respirem té un preu, que els espanyols haurem de comprar i pagar a fi de mantenir el nostre nivell irracional de consum.

Que actualment els diners siguin la qüestió central de tota valoració, incloent la felicitat, no vol dir que aquesta realitat hagi de ser veritat per força. No cal anar als grecs. Si els ebrencs haguessim volgut mercadejar amb l’aigua del nostre riu, ens haguessin donat molts de diners. Però el poble va entendre, abans que els polítics, que la dignitat no es pot comprar o intercanviar per favors. Amb l’amistat passa una cosa semblant. Qui ha tingut la sort de gaudir d’un bon amic o amiga sap que encara que els favors formen part de l’amistat, aquesta és molt més.

Tornant al vell mestre Epicur, aquest deia que un amic és un refugi contra la solitud en un món injust i deshumanitzat, que és l’espill en que es reflexen les nostres accions i per això busquem la seva aprovació. Tanmateix també hi ha risc: “no s’ha de considerar aptes per a l’amistat ni als precipitats ni als indecisos, ja que per amor a l’amistat també cal arriscar-se”. Aquest bell risc de l’amistat és una compensació de les alegries que procura. El més important és saber on està un i el que busca de veritat, i per tant no confondre’s ni aconformar-se amb els substituts dineraris que cada dia tracten de vendre’ns com felicitat o amistat autèntica. Només es poden calcular les coses que valen diners, les altres, com la vertadera amistat, tenen un valor incalculable.

A mi em sembla que Déu no existeix. Què diu la filosofia d’això?

Déu existeix. Ho van demostrar els filòsofs de l’Edat Mitjana. Si busca “argument ontològic” en una enciclopèdia o en un manual de filosofia trobarà els detalls de la demostració. L’argument és peculiar perquè es van inventar el verb “existir” per a aplicar-lo a Déu i així concloure que Déu existia. Demostrar que Déu existeix doncs és com demostrar que el cercle és rodó o que el cavall blanc de Santiago és de color blanc; no sé si li valdran gaire aquest tipus de demostracions –en general han mogut o conmogut a molt poca gent-, però és inqüestionable que són veritat.

Aquest Déu dels filòsofs, els quals ja fa segles van demostrar que existia, és un Déu molt abstracte, lògico-metafísic, que em sembla que ha tingut poca incidència en la vida de les persones. Durant mil.lenis Déu fonamentalment va ser la Terra, el Cel i el Sol, que donàven vida i aliments als humans. Però quan els déus esdevingueren existents començaren a exigir ofrenes d’acord al seu poder.

Si considerem l’existència d’un déu Totpoderós per la quantitat de vida humana que és capaç de sacrificar per la Seva causa està clar que en els temps moderns s’ha superat el vell déu de les croades i la inquisició. El déu de la civilització de l’home blanc va causar els estralls del colonialisme. El déu de la Nació, en aconseguir que els habitants s’identifiquessen amb ella, va omplir Europa de sang els dos segles passats. I des del final de la II Gerra Mundial, el déu del Desenvolupament i del Progrés, amb esglèsies com el Fons Monetari Internacional o l’Organització Mundial del Comerç, han aconseguit que gran part de l’humanitat visque empobrida i que augmente la distància amb els cada vegada més rics. El déu de la Seguretat sempre ha sigut mortífer, però amb la fantasia de la guerra contra el terrorisme i la doctrina de l’atac preventiu pot esdevenir un dels més existents.

Hi ha altres déus més petits als quals també s’adora i se’ls hi fa tota mena de sacrificis però que ara no tenim prou espai per tractar-los: l’automòbil, el confort, la identitat personal, el treball… Els apuntem aquí per si un altre dia hem de parlar d’aquests altres déus i de la seva existència.

Què és la veritat? Existeix la veritat?

La veritat no està en les coses, sinó en el que diem de les coses. Les coses no són ni veritat ni mentida, simplement són.

Ara està prou de moda sentir “no hi ha veritats absolutes”. El primer que hauriem de preguntar a qui diu això és si també val per al que acaba de dir, perquè significarà que el que ha dit tampoc és veritat. I no dir la veritat quan es pretén dir-la és una burrada. En alguns àmbits sí que hi ha veritats absolutes, és a dir, que es poden distingir clarament de l’error o la mentida; Per exemple en matemàtiques 2 + 2 = 4. El problema de les matemàtiques és que no pertanyen al nostre món, són una construcció ideal, per això allí sí que les veritats són absolutes (i no totes, com han demostrat alguns matemàtics del segle XX).

Per a les coses del nostre món la veritat no és tan fàcil. La millor manera d’assegurar-se la veritat és adonar-se que mai pot ser d’un mateix. És a dir, si la veritat és la meva veritat, segur que no val res. Si dic “a Tortosa el sol surt pel Coll de l’Alba i es pon pel Port” això és veritat no perquè ho digue jo o sigue la meva veritat, sinó precisament perquè ho pot dir qualsevol. Per als antics grecs el contrari de la veritat era l’opinió. Avui en dia es promociona molt que cadascú tingue la seva opinió. És una trista manera de que hom s’aferri a una identitat il.lusòria –individual o col.lectiva- que, quan més carregada de personalitat i opinió, més ens desconnecta d’allò comú entre els éssers humans i que només en comú es pot realitzar. Encara són més tristos els intents d’imposar als altres la veritat pròpia, doncs com ja hem dit, com més pròpia sigue la veritat, menys valuosa serà. Com deia Antonio Machado:

¿Tu verdad? No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

Això de la Filosofia serveix d’alguna cosa?

No. No serveix de res. Si la utilitat del verb servir la refereix a coses com guanyar diners o guanyar prestigi no cal que pergue el seu temps llegint la resta d’aquest aricle i millor acabe aquí. Si, pel contrari, sospita que més enllà dels diners o la bona fama hi ha altres coses que li poden servir per a la seva vida, qui sap, potser en això de la filosofia hi trobe alguna utilitat.

Al llarg de la història filòsofs han donat diverses explicacions de per a què serveix la filosofia: una preparació per a la mort, ensenya a pensar correctament, explica per què les coses són com són, és el que porta a una vida feliç… Com veu, les respostes són força variades. Això vol dir que no hi ha la resposta. Aquí doncs, hi ha més feina que no pas la de llegir les quatre ratlles d’un article, ja que cadascú s’ha de construir la seva contestació.

En principi, la vida de cadascú és de cadascú, perquè cap altre pot viure la vida d’un. A la pràctica ens trobem amb nombroses institucions que continuament ens diuen el que hem de voler, el que hem de menjar, com hem d’estimar, com ha de ser la nostra aparença, el que hem de desitjar i més. Amb tota l’amabilitat ens alleugeixen la càrrega de pensar i decidir per nosaltres mateixos, fins que la nostra vida pot acabar entre la irrealitat, sense viure-la del tot, sense adonar-nos. Per tant aquí no direm què és la vida, aquestes idees ja ens les repeteixen cada dia la TV, els polítics, els científics, els venedors i molts més; més aviat intentarem dir el que no és, potser així es podrà manifestar la vida per ella mateixa, no caldrà que ningú digue com ha de ser. Amb la neteja de la falsetat i les aparences que cada día ens volen fer tragar potser acabe surtint quelcom d’autèntic, però no està garantitzat. Els que dónen garantíes i asseguren que ofereixen coses que serveixen són aquests que surten per la TV. Si, tot i les seves promeses, no s’acaba de creure aquestes veritats que constantment li vénen, la filosofia potser li servirà.