El món s’acabarà aquest 2012?

No en tinc ni idea. Això he sentit dir segons unes profecies maies. Preocupar-se pel futur és una cosa que només podem fer els humans una vegada hem adquirit consciència del temps, més precisament quan el concebim com a linial, és a dir: situem les coses en un començament i aquestes tindrán un acabament (al final de la línia del temps). Tanmateix, aquest temps linial és una característica de la nostra cultura, perquè no totes les cultures l’han concebut així.

Els humans hem tractat d’anticipar el futur de moltes maneres: mirant les entranyes d’animals sacrificats, llegint les línies de la mà, amb l’astrologia, la màgia, invocant a déus, dimonis, esperits o genis... La manera que sí que funciona és la que ens han llegat els antics grecs: el logos. Molts ja havien observat que la naturalesa presenta regularitats, que el que havia passat una vegada torna a passar de nou: els dies, les estacions, el cicle de les plantes, la crescuda dels rius...  El logos vol dir que els grecs van voler trobar la llei de la naturalesa que governa aquestes regularitats des de dintre de la naturalesa, sense buscar-ho fora atribuint-ho a les Muses o als déus.

La consolidació del logos va venir a partir del segle XVII amb la revolució científica que començaren Galileu, Newton i tants d’altres. Per això les ciències incorporen la paraula logos en el seu nom: psicologia, biologia, etc. La ciència sí que pot predir el futur amb seguretat quan coneix la llei que governa un fenomen. Una llei científica expressa una relació constant entre fets, el que abans hem dit de les regularitats. Si conec les causes i com actuen, puc anticipar les conseqüències fins i tot abans que s’esdevinguin. Aquest coneixement ha revolucionat la vida i la cultura humana.

La ciència té el problema de que està limitada. Explica i prediu molt bé el funcionament de la naturalesa, incloent la nostra, però no ens pot dir res sobre el sentit de la nostra vida o sobre els valors que l’han de regir. Gràcies al coneixement científic la tecnologia ha resolt problemes humans com la gana, el fred o el mal de cap amb invents com el tractor, el radiador o l’aspirina. Altres problemes, com hem dit, no es poden resoldre des de la ciència.

Penso que és per això que alguns es giren a buscar un altre tipus de coneixement alternatiu a la ciència, d’aquí deu venir aquesta moda de les profecies maies. Jo no en puc parlar perquè no les conec. El problema d’aquests “coneixements” esotèrics és que no tenen fonament universal, a diferència del logos grec. Vull dir que la ciència val per a tothom a qualsevol lloc; siguis català o de Taiwan, l’aigua sempre és H2O. Els coneixement esotèric només val per als iniciats, no per a tothom

No he sentit a cap científic dir que el món s’acabarà enguany. Potser el meu món sí, qui sap; o el món d’aquests profetes. Però el món objectiu, aquest no. Gran part dels nostres problemes venen precisament per confondre a) el meu món amb b) el món. La resolució no ve per adaptar l’exterior a la meva fantasia interior, sinó per desprendre’m de la meva fantasia i obrir-me al que està més enllà d’aquest petit món meu.

QUI TÉ UN PERQUÈ PER VIURE, TROBA SEMPRE EL COM ?

Això és el que explica el psiquiatra Viktor Frankl, citant al filòsof Nietzsche, arran de la seva experiència desprès d’haver estat un sobrevivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz en el seu molt recomanable llibre “L’home en busca de sentit”.

Quan parlem de “com” fem referència a procediments. Hi ha un munt de llibres d’autoajuda i cursets que ofereixen mil i una tècniques per a la vida (això agrada molt als nordamericans). Tanmateix, sense desmerèixer la seva importància, viure la vida és quelcom més que una qüestió de tècniques i procediments, com tu mateixa apuntes en la pregunta, a més a més cal un “perquè”.

Perquè es refereix a una explicació causal: “passa tal cosa (B) perquè primer ha passat tal cosa (A)”. Aquest és el funcionament bàsic de la ciència, buscar les causes de per què passen les coses: “Vè. té mal de panxa (B) perquè ha agafat un virus (A)” “les massanes cauen (B) perquè la gravetat de la terra les atrau (A)”. La causalitat (no confondre amb la casualitat! que és el contrari!) diu que A es la causa, i B la conseqüència.

La ciència ens va molt bé per a la vida. A l’edat mitjana es pensaven que la pesta bubònica era un càstig de Déu, ara sabem que era a causa d’un microbi i la manca d’higiene. Coneixent les causes, podem predir les conseqüències. Tanmateix la ciència i el coneixement de causes i conseqüències, tot i ser molt valuós, és insuficient per a la vida, ja que és un coneixement que va cap enrera, de B em remonto a A.

La vida, sobre tot la vida humana, tanmateix té un propòsit i un sentit que la ciència empírica no li pot proporcionar. A més de tenir en compte el passat cal, doncs, tenir també en compte el futur, el sentit. La pregunta que veritablement ajuda per trobar aquest sentit és “per a què”. És una pregunta oberta, la resposta no pot ser tan exacta com la que ens proporciona la ciència, ja que la vida té molt d’imprevisible

Penso que si un té ben establert el seu “per a què” no li resulta tan difícil trobar els instruments, el “com”, i també abandonar-lo quan s’adona que no val per al propòsit, ja que la vida, en la seva meravellosa impredictibilitat, no es deixa reduir a cap recepta fixa. I si un no té clar el seu propòsit, el seu “per a què”, doncs pot començar per fer-se el propòsit de trobar el seu propòsit. La resta dels “com” vindran a continuació.

El nostre món es compon de coses reals o ens envolta la consciència?

Primer hauríem d’aclarir què entenem per “coses reals”, i també per consciència. Suposo que preguntes si les coses del nostre món són tal qual elles són o si és la nostra ment la que ens les fa veure així. Aquest és un problema clàssic de la filosofia i els principals filòsofs com Plató, Aristòtil o Kant hi han tractat de respondre. Habitualment als filòsofs se’ls classifica en dos grups: realistes i idealistes. Els realistes creuen que el món es compon de coses reals i els nostres sentits, més o menys, ens les fan veure tal com són. Els idealistes, en canvi, no se’n fien dels nostres sentits (“els sentits enganyen”) i creuen que la imatge del món que ens donen els sentits no és verdadera, i que hi ha un món, més enllà del que podem veure i tocar, que és l’autènticament real.

Els filòsofs realistes són més científics, pensen que, si prenem les precaucions adequades –no fiar-nos del primer que veien, perquè els sentits enganyen-, a través de la ciència ens podem fer una imatge de com és el món en realitat. Els filòsofs idealistes no menyspreen la ciència, però diuen que les coses veritablement importants per a la vida com el sentit, els valors i més, estan en la consciència, més enllà del que la ciència ens pugui dir.

Amb la moda de la New Age es senten coses com que “la realitat és el que crea la meva consciència”. Cal anar amb compte amb aquestes simplificacions, doncs és molt fàcil acabar dient “la meva consciència crea tota la realitat”, i això només ho fan els psicòtics o bojos. És cert que la realitat no és quelcom que està allà fora esperant a que jo la descobreixi tal com ella és. El postmodernisme ens ha ensenyat –front a la ingenuïtat de cert realisme i idealisme- que la realitat no és independent del llenguatge amb el que ens referim a ella. Per això els de la New Age tenen part de raó quan defensen el pensament positiu. Si em dic “el món és un lloc hostil” probablement acabaré sent un desgraciat i una víctima; si em dic “el món sempre ofereix oportunitats de millorar”, encara que em passin coses desagradables, probablement viuré una vida amb més plenitud i esperança. Per això és tan important la manera com usem el llenguatge per referir-nos a la realitat

“Només sé que no sé res” deia Sòcrates. Tant si som realistes com idealistes convé recordar que mai podrem saber del tot com són les coses en realitat, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar a intentar saber quan més millor.

Publicat a l'Estel. octubre 2010

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegi

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegit i m’han ajudat molt

Al segle XX la física quàntica ha mostrat que no es pot separar l'observador d'allò observat. El postmodernisme, que s'ha centrat en l'estudi de les ciències socials, també diu que la realitat no està al marge del llenguatge amb el que ens referim a ella. En altres paraules: els últims avenços ens diuen que la realitat no està al marge de nosaltres (la rígida separació subjecte/objecte) sinó que també depèn de com la construïm.

La New Age ha popularitzat aquesta visió de que "la realitat depèn de com la construeixo jo" i en part té raó. La meva infelicitat sovint està causada per una percepció distorsionada del món. Si em repeteixo que el món no val res i jo sóc un desgraciat, el més probable és que el món esdevingui un infern i jo a dintre sense poder escapar. La història que jo em contava, una mera percepció subjectiva, acaba convertint-se en la única realitat perquè me la crec. Aquests llibres estan bé si t'ajuden a adonar-te com els teus pensaments poden col·laborar amb la teva infelicitat

El perill d'aquestes popularitzacions de la New Age ("El secreto" "Y tu que sabes") és que poden estimular la fantasia i el narcisisme fins a extrems patològics. El narcisisme crea una falsa imatge agradable de mi mateix per substituir el meu jo vertader, ja que en mi sempre tinc coses que no vull veure i prefereixo dissimular.

Els filòsofs com Marx parlen d'alienació quan un està en una realitat falsa que pren com a vertadera (en el seu cas, la inhumana explotació capitalista no és l'autèntica realitat en la que ha de viure un treballador malgrat que aquest pensi que no hi ha més remei). En català, alienat vol dir boig, que no està en contacte amb la realitat. Cal anar molt amb compte amb això de que els meus pensaments creen la realitat. De veritat són meus, els pensaments que tinc? El pensament que vull un cotxe millor i més diners, és un pensament meu o me l'ha ficat dintre del cap la societat de consum? Si em crec que és meu i no me n'adono que me l'han ficat des de fora, vol dir que visc alienat.

Abans es deia "Déu s'ocupa de tot". Ara la New Age sembla que digui "el meu ego s'ocupa de tot" perquè reconfiguro les connexions neuronals i així materialitzaré els pensaments. Equiparar l'antiga omnipotència divina a la meva subjectivitat egoica és una fantasia que pot donar consol, però no allibera sinó que aliena.

Publicat la 1ª quinzena de desembre

“Sóc humà i res humà m’és alié”. És humana la violència?

La resposta és sí, només cal mirar el telenotícies. En filosofia, ans que res, cal definir els termes per saber de què parlem. Haurem de distingir entre violència, agressivitat, poder i altres termes semblants.

Entre els animals de la materixa espècie l’agressivitat té una funció jerarquitzadora que produeix vencedors i vençuts; llavors l’agressió cesa, perquè mai té com a missió la destrucció de l’altre. Això no passa amb l’espècie humana; el dominant, si té problemes d’autoestima o identitat, pot continuar usant-la contra si mateix o els demés sense que ja tingui a veure amb la millora de l’estàtus. Troba una satisfacció psicològica que no està en els animals: la satisfacció pel poder.

La violència apareix des que una comunitat humana constitueix un Estat. Aquest poder de l’Estat, vist des de la situació anterior, és violència; però vist des de la legitimitat de l’Estat aquest poder és “defensa de la llei i l’ordre”.

Un altre tema és si la violència és justificable o evitable. Habitualment les doctrines polítiques i morals només la consideren justificable per mantenir un ordre legítim, que hauria de ser pacífic i no violent; això ens porta a la paradoxa d’haver d’usar la violència per a evitar-la. Aquesta justificació també l’han emprat els revolucionaris polítics, que també diuen que la violència és un mitjà i no un fi. Un dels polítics més clars a l’hora de fixar els límits a la violència va ser Gandhi, amb la seva política de no-violència (ahimsa): “el fi està en el mitjans”.

El conflicte és inseparable de la condició humana (i animal). El que ja no està determinat per la nostra naturalesa és la forma de respondre davant el conflicte. Pot encarar-se amb guerra i violència com mostren els últims 5000 anys d’història, però això no és una fatalitat biològica . L’any 1986 es van trobar a Sevilla uns prestigiosos científics apadrinats per la UNESCO que van declarar científicament incorrecte dir que portem una propensió a la violència o a la guerra. Com va manifestar el bioquímic Federico Mayor Zaragoza en la reunió “No hi ha gens ni per a l’amor ni per a l’agressió. Hom no neix d’aquesta manera o de l’altra, hom es fa. Es fa a través de l’educació i del desenvolupament”. Els científics van concloure: “La mateixa espècie que ha inventat la guerra també és capaç d’inventar la pau. La responsabilitat incumbeix a cadascú de nosaltres”.

Quina relació hi ha entre filosofia i ciència?

En la època dels antics grecs la ciència no es distingia de la filosofia. La seva tasca era buscar la veritat front al que només era aparent. Això va durar una pila de segles fins que amb la “revolució científica”, a partir del segle XVII, les ciències particulars es van anar organitzant autònomament i s’independitzaren de la filosofia.

Hi ha molts tipus de sabers. Els casoris i divorcis que explica el “Hola” n’és un exemple. No són ciència però tampoc són falsos. La ciència és un mode de coneixement; té de particular que aspira a formular mitjançant llenguatges rigorosos –amb l’ajut de les matemàtiques- lleis per les quals es regeixen els fenòmens. Una llei ben enunciada ha de ser comprovable per l’observació i capaç de predir aconteixements futurs. Molts autors no parlen de la ciència com a una sinó de les ciències, i les classifiquen en dos tipus: ciències naturals i ciències de l’esperit o de la cultura.

Hi ha qui considera que la filosofia és la mare de les ciències perquè aquesta s’ocupa de plantejar problemes i fer preguntes a les quals després contestaran o resoldran les ciències. En aquest sentit la filosofia no progressa i la ciència sí: des que Galileu i Newton van explicar per què el sol surt cada dia i la terra es mou ja no s’ha discutit més aquests temes (malgrat que en el seu dia la Inquisició fes callar a Galileu i cremés a la foguera a alguns que argumentaven que la Terra girava al voltant del sol).

La filosofia, a diferència de la ciència, sempre planteja les mateixes qüestions: què és la veritat, què he de fer per a ser feliç, què és la justícia, què és el be... Són preguntes que es feien els grecs i que encara ens podem fer nosaltres. Són unes preguntes inesgotables que estimulen el naixement i desenvolupament de les ciències, les quals intenten proporcionar respostes que sempre seran parcials, ja que la realitat –tant la interior com la exterior- és sempre massa ampla per a que la ciència la pugui aprehendre en la seva totalitat. Ferrater Mora diu que la ciència és un mode de conèixer i la filosofia un mode de viure. No estan separades, doncs, perquè el viure inclou el conèixer.