dilluns, 30 de juliol del 2007

Apel.lar a la tradició justifica la crueltat amb els animals?

La tradició no és més que el domini dels morts sobre els vius. La vida pot ser construcció i evolució a partir del que s’ha rebut. També es pot deixar caure en la peresa i llavors seguir el mandat dels morts en comptes de viure creativament.

Qualsevol tradició, per ser acceptable, ha de passar pel sedàs del pensament crític, si no, no es pot justificar. A l’Àfrica tallen el clítoris de les xiquetes apel.lant a la tradició; i si haguessim mantingut certes tradicions occidentals encara crucificariem els delinqüents o tirariem als lleons als dissidents religiosos i polítics. La codificació dels Drets Humans, que són universals i perfectament racionals, precisament s’ha fet contra les tradicions particulars que pretenen evitar els seus mandats.

El mateix pensament crític és el que pot aconsellar mantenir certes tradicions en comptes d’apegar-se a qualsevol novetat, que tampoc no serà justificable pel mer fet de ser nova. Entre celebrar amb un rustifaci i carxofes a la muntanya d’un amic o anar a l’hamburgueseria, entre relacionar-se amb els amics a les festes del poble o fer-ho a través del la pantalla de l’ordenador, crec que no hi ha cap dubte del que és millor.

De de l’ètica crec que és fàcil argumentar que no és justificable moralment la crueltat contra cap ésser viu. Cal, però, precissar què s’entén per crueltat i també comprendre què és un animal. Nosaltres també som animals i tenim necessitats com a tals: consumir 2500 calories diàries, protegir-nos del fred, etc. Per tant matem animals per menjar-nos-els i així sobreviure. No crec que això sigui una crueltat, tot i que hi ha cultures (orientals sobre tot) vegetarianes que consideren immoral danyar qualsevol ésser viu. Tanamateix un animal, un bou per exemple, té un Sistema Nerviós Central, i per tant la capacitat de sentir dolor, exactament igual que nosaltres. Comprendre això ens obliga moralment a tractar els animals amb com-passió, la capacitat de sentir el patiment de qui és semblant a nosaltres.

Les tradicions antigues separaven els homes per raça, sexe o nacionalitat, i autoritzaven esclavitzar o maltractar “els qui no són del nostre grup”. Des del cristianisme, passant pels Drets Humans, s’ha avançat molt en la comprensió de que tots els humans compartim quelcom comú que ens agermana per damunt de les tradicions particulars. Aquesta comprensió es pot estendre al que els animals tenen en comú amb nosaltres i que la legislació ho acabe recollint, per defensar no tant la dignitat dels animals sinó la nostra dignitat humana.

diumenge, 22 de juliol del 2007

Estic escoltant Bob Marley i m’estic posant trista. Tinc XX anys i penso que he perdut el temps en banalitats, tot i que fa temps que miro de recupera

Estic escoltant Bob Marley i m’estic posant trista. Tinc XX anys i penso que he perdut el temps en banalitats, tot i que fa temps que miro de recuperar-lo, a voltes m’envaeix el buit. Què em recomanes?

No t’enganyis tractant de “recuperar” el temps. En primer lloc tu no saps què és el temps (ni jo, ni ningú: com deia del temps el filòsof Sant Agustí: “Quan no m’ho pregunten ho sé; quan m’ho pregunten, no ho sé”). No pots recuperar una cosa que no se sap el què és. En segón lloc, no pots recuperar quelcom que no és teu: el temps no es pot acumular ni administrar. Això es pot fer amb amb els diners, però no amb el temps.

Com pots anar enrera i recuperar quelcom que ja ha passat per a sempre? On ho voldries posar això que pretens recuperar per prevenir la tristesa? en el futur? El futur és futur precisament perquè no està, ni estarà mai; si estés, si arribés, deixaria de ser futur. Tu estàs en el present, sempre en el present. Una altra cosa és la tendència que tenim a fugir o oblidar-nos de que només tenim el moment present. La teva tristesa precisament et ve perquè el passat, que ja està passat, el portes al present. Amb això no vull dir-te que t’hagis d’oblidar del que ets o del que has fet, sinó que si t’enganxes massa al passat no permetràs que el present es manifesti.

El comerç, l’educació, la religió, la política i demés institucions estan montades sobre aquest oblit del present i sobre el futur millor que ells prometen (al contrari del que deia Jesús, d’imitar els ocells del cel i les flors del camp). “Quan podré comprar... quan aconseguiré X ...llavors seré feliç”. I mentrestant arriba aquesta futura felicitat, què fem?

Diuen que els budistes mantenen que el buit és la realitat fonamental, tot i que quan a tu t’invaeix no et resulta gens agradable. De tota manera, preferiries viure en una falsa plenitud com la que et promet la TV i demés institucions del futur? Què t’és més real i més propi, aquest buit o les fantasies que t’han volgut fer creure sobre el que hauries de fer o ser o tenir? En tant que tu t’identifiquis amb aquests futurs tan bonics que t’han promés seràs infeliç, perquè la teva vida només la pots viure des de tu, no des del que t’han dit. Abandonar la fantasia pot implicar dolor o el buit, però és el començament del camí que només pots fer tu, responsabilitzant-te del teu present i la teva realitat, sigui la que sigui (i si Bob Marley t’acompanya en el teu cami, tant millor!)

Per què hi ha tantes controvèrsies amb els símbols i causen tants malentesos?

Un símbol és una cosa que representa una altra cosa. Més concretament: un senyal no natural; a diferència dels signes, que són senyals naturals. Per exemple, el fum és senyal de que hi ha foc, és natural. La paraula “arbre” en català representa l’objecte que tinc davant la finestra, és un símbol; en castellà aquest objecte li diuen “árbol”, el simbolitzen amb una altra paraula.

Hi ha filósofs que defineixen l’ésser humà com a simbòlic, diuen que la nostra diferència bàsica amb els animals és que nosaltres construim símbols i ells no. Un esquirol corre per dalt d’un arbre sense caure, però no sap que allò és “un arbre”, simplement s’hi està dalt, ja en té prou i no li cal més. Nosaltres no toquem la realitat directament com fan els animals, sinó que ho fem a través dels símbols. El símbol més important que hem construït és el llenguatge. Cada llenguatge fabrica un món propi; diuen que els esquimals tenen més de vint paraules per definir la neu, per tant si jo mai vaig a pol nord, la visió de la realitat que tindré serà diferent que la que tenen els esquimals perquè ells disposen d’una simbolització més rica per a descriure el seu entorn. Altres construccions símbòliques dels humans per accedir a la realitat –que ja he dit, que a diferència dels animals, no la “toquem” directament- són la ciència, la religió i l’art.

Part de la controvèrsia amb els símbols ve perquè aquestos són arbitraris (no naturals) i per tant la seva significació ve de l’acord entre un grup (els catalans hem acordat, per circumstàncies històriques i culturals, dir-li “arbre”, els anglesos “tree”). La cultura humana és força plural i rica (penso que és una sort i una joia), per tant sempre hem d’estar aclarint els significats entre nosaltres.

Una altra qüestió és quan s’està disposat a agredir o fins i tot matar o morir per símbols com una pàtria, una religió etc. Bàsicament és una qüestió de por i d’identitat. Quan es té por d’enfrontar-se al buit interior hom s’adhereix violentament a una identitat exterior que pretén inqüestionable, sovint amb el suport de l’Estat. Per exemple, un pot anar a la presó a l’Aràbia Saudí per portar en un penjoll una creu cristiana, o aquí per cremar una bandera espanyola. No tenim més espai per comentar la violència que genera la por i la identitat, potser més endavant li dedicarem un article sencer.

La vida actual no és vida. Són obligacions etc. Pocs cops ens podem sentir lliures. Hi ha vida abans de la mort?

Wittgenstein és un dels filòsofs del s. XX més coneguts, sobre tot per un llibre curt i molt espés titulat “Tractatus logico-philosophicus” on acaba amb una frase que s’ha fet famosa: “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. Cito això perquè no sé si es pot parlar de la vida.

Sempre parlem d’allò que sabem, o ens pensem que sabem. Parlar d’alguna cosa implica reduir-la a concepte, a idea. Si començo a parlar de la vida dient que és això o allò la convertiré en el que no és, deixarà de ser vida per a passar a ser idea. Convertir aquest misteri que és la vida en una mera idea (de la vida) és falsificar la vida. Em sembla que això passa amb qualsevol altra cosa important, com l’amor, la bellesa o el plaer. La gràcia que tenen és que estan, podem deixar que actuen en la nostra vida, a no ser que els volguem tancar en una idea i definir-los, llavors queden com a morts, dissecats. Les idees, en ser una cosa fixa i immutable, són el contrari de la vida.

Per una altra banda, al nostre món hi ha un munt d’institucions com la familia, l’educació, el mercat i sobre tot la TV que ens diuen què és la vida i com hem de viure-la. Pel que he escrit fa un moment podrà deduir que tot el que diuen és mentida, perquè només transmeten idees. Per la forma de plantejar la seva pregunta em sembla que vostè també està intuint la mentida del que se’ns pretén vendre com a vida. Cada dia ens estan repetint en què consisteix la vida (bàsicament en gastar diners consumint els diferents productes que ofereix el mercat –i aquí es poden incloure persones, sentiments i més). Del moment que han d’estar repetint-ho constantment per convencer-nos és ja una prova de la falsetat de les seves propostes, doncs a la vida no li cal cap ajut de la TV per a ser.

Un altre tema del que no tenim espai per parlar-ne és el de la mort. La mort pròpia, la d’un mateix, sempre és futura, és una promesa que ara no està. Aquesta promesa de futur s’hi sembla molt a la vida que ens pretenen vendre, que no fa referència a l’ara sinó al futur i a les idees. Suposo que per això pregunta si hi ha vida abans de la mort, doncs si per vida entenem aquesta falsetat que ens volen fer creure, s’hi sembla força a la mort. Les obligacions, la manca de llibertat i altres coses a les que ens sometem són sempre per un futur o altre, com si així poguessim eludir la responsabilitat que tenim amb nosaltres mateixos amb un present que és incert i que ningú ens pot assegurar. Tanmateix, més enllà d’aquest futur i aquestes idees que ens volen vendre com a vida, un pot deixar-se sentir la vida, en tant que abandone la seguretat que el món de les idees pretén oferir; el que s’esdevingue llavors ja no és tant important parlar-ho (analitzar-ho, tractar de convencer als atres, etc) com simplement viure-ho.

Crec que sóc gai

Una de les tasques de la filosofia és dubtar de tot el que a un li han dit. És un bon començament que la qüestió l’hagis plantejat des del dubte (dius “crec”) i no des de l’afirmació, ja que llavors no hi hauria tant que parlar. La qüestió filosòfica pertinent aquí és la de la identitat. A qui li resulta important la teva definició?

Ser i saber impliquen seguretat (“Jo sé qui sóc!”, deia Don Quixot en el cim del seu deliri). Per això hi ha tantes institucions (l’Estat, la Familia, el Comerç, la Religió, etc.) que es dediquen a proporcionar-nos un sentiment d’identitat per a fer-nos sentir segurs. Institucions polítiques, a canvi del nostre esforç per mantenir-les, ens asseguren que som “espanyols” o qualsevol altra identitat nacional (en nom d’aquestes identitats els últims segles s’han organitzat unes matances increibles). Amb el Comerç és el mateix: hom no es compra un cotxe o un desodorant simplement per desplaçar-se o treure’s el mal olor; amb aquests objectes el que obtens (et prometen) és manifestar la teva personalitat, per exemple una manera de ser que l’associen a l’èxit sexual i coses així.

Els temps canvien i algunes d’aquestes institucions proporcionadores d’identitat van a la baixa. La necessitat de saber qui sóc porta al sorgiment d’altres com la de l’orientació sexual. Potser aquesta qüestió t’ha sortit perquè t’has enamorat. Habitualment en aquest cas hi ha un ensorrament del que un creia que era a causa de contactar amb una meravella mai viscuda fins llavors, ni tan sols sospitada. És un moment perillós perquè aquesta meravella implica inseguretat. La por associada a la inseguretat pot fer-te buscar en el mercat d’identitats quelcom que et tranquilitzi. Desenganya’t: mai acabem de saber del tot qui som, per molt que t’ho prometin l’Estat, la TV, la religió, la targeta de crèdit o fins i tot la persona de qui t’has enamorat (si és el cas). El que tu ets, sigues el que sigues, no pot venir de fora. Si busques en la persona que estimes que et digue qui ets tu la posaràs en un lloc equivocat i la meravella del descobriment i la creació s’apagarà. En quan a les altres institucions, estaràn encantades de dir-te el que tu ets, a canvi et tancaran en un definició i et robaran la llibertat.

Penso amb la gran poetessa grega Safo de Lesbos, que ha cantat com ningú les meravelles de l’amor (i els seus turments associats). Si algun dels crítics o terapeutes que ara corren li hagués dit “l’únic que a tu et passa és que ets una lesbiana, només això”, em sembla que a la pobra Safo se li hauria apagat aquesta poesia que durant segles ha meravellat a tants.

Els antics filòsofs grecs deien “coneix-te a tu mateix”. Aquesta és una tasca no té aturador fins al dia de la mort. Si et quedes tancat en una identitat ben definida (“sóc gai”) hauràs de valorar si això et serveix per saber qui ets tu de veritat o si pel contrari fa que t’oblides del téu ésser real apegant-te a aquesta definició. Preguntar-se qui sóc jo és una tasca que demana honradesa per a no autoenganyar-se i valentia per entrar en els aspectes foscos que tots tenim; Una tasca feixuga, per tant. Alguns creuen que poden eludir-la penjant-se una etiqueta amb la que se senten disculpats d’emprendre aquesta indagació. Però des dels grecs sabem que “coneix-te a tu mateix” no admet substituts ni respostes acabades.

(Publicat l'abril de 2005)

En política tot és sempre un engany i mentides?

És important no confondre la política amb els polítics. Em sembla que la seva qüestió fa referència a la política que fan els polítics; i potser serà com vostè diu, però la dels polítics no és tota la política, només una part. Tots tenim una dimensió que va més enllà del nostre món personal i privat, si més no, perquè som capaços de parlar, i el llenguatge no l’ha creat un personalment sinó que li han donat.

Per als grecs, ocupar-se d’aquest àmbit que va més enllà d’un mateix era el signe de màxima excel.lència moral, i reservaven la paraula idiota per al que pensant-se que anava a la seva, es desentenia d’aquesta dimensió pública i entregava una part seva per a que fos governada per altres.

Que això nostre s’ho estiguin apropiant alguns per al seu benefici personal no crec que justifique el blasmar exclusivaments els polítics; en primer lloc algú ha hagut de permetre que es donessin les situacions que afavoreixen el sorgiment d’incompetents, aprofitats o coses pitjors que han caracteritzat alguns dels nostres dirigents. Tirar la culpa fora evita veure les pròpies responsabilitats i també adonar-se del poder que es té a dintre.

Un exemple d’assumir aquesta responsabilitat i aquest poder polítics crec que l’ha donat el moviment social aglutinat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Els ciutadans d’aquestes terres, amb la seva mobilització pacífica i exemplar, han recuperat aquesta dimensió política que va més enllà del que els polítics facin o diguin (jo crec que es van espantar de tots els colors, tant els pro-PHN com els altres). Els fruits encara els estem recollint aquesta setmana, doncs gràcies a la pressió de la PDE s’ha eliminat la interconnexió de xarxes, que alguns volien mantenir (i si baixem la guàrdia potser el Xerta-Sènia desembocarà a València, com molts ja demanen!).

Exercir el poder democràticament té molt poc a veure en guanyar unes eleccions, ja que aquestes només es cel.lebren un dia de cada 4 anys; Què passa amb els 1460 dies restants? Desentendre’s de la gestió d’allò públic la resta dels dies és una irresponsabilitat molt greu que es pot pagar molt cara. Titllar els polítics de mentiders (per molt que ho siguin –que ho són) sense que un primer hagi assumit la seva responsabilitat social o pública és ben inútil, i els grecs afegirien que és d’idiotes.

dimecres, 18 de juliol del 2007

Per què els humans no podem viure sense art?

Aquesta pregunta fa uns pocs segles no s’hagués entès. Parlar de “art” en singular només s’ha fet desprès del Romanticisme, quan es va considerar que havia un tipus de persona especial, “l’artista”, que feia “art”, una activitat superior que no depenia ja tant de la seva destresa amb les mans o els instruments com de les peculiars característiques de la seva personalitat (el “geni”) que projectava en l’obra.

Abans d’aquesta concepció de l’art com una cosa singular, el que havia eren diferents arts i artesanies, i no es pensava que unes fossin superiors a les altres. L’art era l’habilitat per produir alguna cosa segons certs mètodes o models. Així un pagès, un mariner, un arquitecte o un pastisser tenien “art” per exercir el seu ofici, i dins del gremi no era difícil valorar qui ho feia millor o pitjor. Actualment, distingir amb objectivitat una bona obra d’art d’una dolenta s’ha tornat molt difícil (vostès em perdonaran, però he vist tipus que s’anomenen artistes presentant autèntiques caguerades que han estar força aplaudides i subvencionades...)

No estic segur de si tots els humans no poden viure sense art. Durant molt de temps els que han ocupat posicions de poder han volgut prohibir-ne algunes formes o si més no, controlar-les en funció dels interessos de l’Estat. Algunes expressions artístiques es van considerar perilloses o subversives. És curiós que aquests intents de control es donessin amb l’excusa de que l’art mentia, és a dir, distorsionava la realitat i podia conduir el poble cap a camins perillosos. Això vol dir que l’art, i la bellesa que tractava de reflectir, “distreia” de les coses autènticament importants (com la supervivència, el treball o el servei al governant...) i amb aquesta distracció també posava en perill la pervivència de la organització social, d’aquí la necessitat de dirigir-lo cap als fins que interessaven als poderosos.

Si l’art només era una cosa superficial i mentirosa, per què li tenien tanta por? Una resposta pot ser que el que temien en l’obra d’art era la presència d’una veritat incontrolada, una veritat alternativa que entra en conflicte amb l’Estat i la religió organitzada i escapa al seu control administratiu. Darrera de certes creacions artístiques alenaria la força de la vida, amb tot el que té de bellesa i alegria, però també de crueltat i dolor, la vida que no es deixa sotmetre a explicacions i raons, que només pot ser sentida, i que per tant tampoc pot ser administrada i reduïda a promeses d’un futur millor.

Per què en filosofia hi ha tants de punts de vista sobre temes iguals i els filòsofs de diferentes èpoques no es posen d'acord?

Els punts de vista no són tan diferents com en principi pot semblar. En totes les èpoques la filosofia ha tractat els mateixos temes: què és la veritat, què és l’ésser humà, què és la naturalesa, què és la felicitat, què és la bellesa, què és la bondat, què és ser... En un principi la filosofia anava unida amb la poesia, la religió i la ciència i no es podien distingir una de l’altra. Amb el temps, la religió, la ciència, etc. es van anar separant i per tant la manera d’abordar aquestes qüestions també canvià.

Aquesta eterna discussió entre els filòsofs és una mostra òbvia de que la raó humana no és perfecta i que per tant necessitem de la filosofia per a anar aclarint-nos. La gran diversitat de punts de vista entre filòsofs és també una característica del pensament occidental; em sembla que això no es reflecteix tant en el pensament oriental.

La lògica d’occident (establerta per Aristòtil), el que nosaltres pensem, és que el que és, és, i no pot ser que una cosa sigue i no sigue a la vegada. (“o caixa o faixa” és un bon reflex d’aquesta lògica). Això ha portat els occidentals a esperar trobar la veritat fonamental en el pensar correcte; aquesta veritat fonamental durant molt de temps se l’ha anomenat “Déu”; ha portat al desenvolupament de la Ciència (per a alguns, el substitut de Déu), un fenòmen exclusivament occidental, tot i que ara l’hem exportat a tot el planeta. Valorar el pensar correcte per damunt de tot ha conduït també a la formació de dogmes i per tant la intolerància front al “no creient” i els heretges que no pensaven com el poderós decretava que s’havia de fer.

El pensament oriental em sembla que és més subtil i paradoxal, perquè diu que una cosa pot ser i no ser. El primer que li contestariem és “doncs aclareix-te: és o no és?”. Crec que simplement li dónen més importància a l’acció correcta que al pensament correcte. No obstant també hi ha hagut filòsofs de la nostra tradició que se n’han adonat de les limitacions d’aquesta forma de pensar tan lògica que per un costat ha donat uns fruits tan potents com és la Ciència occidental però que per un altre costat s’ha cregut més del que és. Un dels preus d’aquesta arrogància és la pèssima relació que mantenim amb la naturalesa. Un altre preu són les discussions i el pretendre tenir la raó front als altres.

L'amistat és un sentiment vertader o un aprofitament mutu de favors?

“De tots els béns que la saviesa ofereix per a la felicitat d'una vida plena, el més important, amb escreix, és el benefici de l'amistat” deia Epicur. Els antics grecs elogiaven l’amistat com un dels dons més bells de l’existència. Això és senyal que van gaudir-lo , i en tant que van experimentar aquest sentiment no se’ls acudí dubtar-ne d’ell.

Els temps han canviat des dels grecs. Una de les característiques de la nostra època és la presència dels diners en tota valoració. És a dir, a l’hora de valorar allò bell, útil, bo o convenient es fa des d’una perspectiva dinerària. Qualsevol cosa, per saber el valor que té, és traduïda a diners. Marx va explicar molt bé que en la societat capitalista tot té un preu, fins i tot la supervivència o dignitat de les persones. Ara, amb el protocol de Kyot, fins i tot l’aire que respirem té un preu, que els espanyols haurem de comprar i pagar a fi de mantenir el nostre nivell irracional de consum.

Que actualment els diners siguin la qüestió central de tota valoració, incloent la felicitat, no vol dir que aquesta realitat hagi de ser veritat per força. No cal anar als grecs. Si els ebrencs haguessim volgut mercadejar amb l’aigua del nostre riu, ens haguessin donat molts de diners. Però el poble va entendre, abans que els polítics, que la dignitat no es pot comprar o intercanviar per favors. Amb l’amistat passa una cosa semblant. Qui ha tingut la sort de gaudir d’un bon amic o amiga sap que encara que els favors formen part de l’amistat, aquesta és molt més.

Tornant al vell mestre Epicur, aquest deia que un amic és un refugi contra la solitud en un món injust i deshumanitzat, que és l’espill en que es reflexen les nostres accions i per això busquem la seva aprovació. Tanmateix també hi ha risc: “no s’ha de considerar aptes per a l’amistat ni als precipitats ni als indecisos, ja que per amor a l’amistat també cal arriscar-se”. Aquest bell risc de l’amistat és una compensació de les alegries que procura. El més important és saber on està un i el que busca de veritat, i per tant no confondre’s ni aconformar-se amb els substituts dineraris que cada dia tracten de vendre’ns com felicitat o amistat autèntica. Només es poden calcular les coses que valen diners, les altres, com la vertadera amistat, tenen un valor incalculable.

A mi em sembla que Déu no existeix. Què diu la filosofia d’això?

Déu existeix. Ho van demostrar els filòsofs de l’Edat Mitjana. Si busca “argument ontològic” en una enciclopèdia o en un manual de filosofia trobarà els detalls de la demostració. L’argument és peculiar perquè es van inventar el verb “existir” per a aplicar-lo a Déu i així concloure que Déu existia. Demostrar que Déu existeix doncs és com demostrar que el cercle és rodó o que el cavall blanc de Santiago és de color blanc; no sé si li valdran gaire aquest tipus de demostracions –en general han mogut o conmogut a molt poca gent-, però és inqüestionable que són veritat.

Aquest Déu dels filòsofs, els quals ja fa segles van demostrar que existia, és un Déu molt abstracte, lògico-metafísic, que em sembla que ha tingut poca incidència en la vida de les persones. Durant mil.lenis Déu fonamentalment va ser la Terra, el Cel i el Sol, que donàven vida i aliments als humans. Però quan els déus esdevingueren existents començaren a exigir ofrenes d’acord al seu poder.

Si considerem l’existència d’un déu Totpoderós per la quantitat de vida humana que és capaç de sacrificar per la Seva causa està clar que en els temps moderns s’ha superat el vell déu de les croades i la inquisició. El déu de la civilització de l’home blanc va causar els estralls del colonialisme. El déu de la Nació, en aconseguir que els habitants s’identifiquessen amb ella, va omplir Europa de sang els dos segles passats. I des del final de la II Gerra Mundial, el déu del Desenvolupament i del Progrés, amb esglèsies com el Fons Monetari Internacional o l’Organització Mundial del Comerç, han aconseguit que gran part de l’humanitat visque empobrida i que augmente la distància amb els cada vegada més rics. El déu de la Seguretat sempre ha sigut mortífer, però amb la fantasia de la guerra contra el terrorisme i la doctrina de l’atac preventiu pot esdevenir un dels més existents.

Hi ha altres déus més petits als quals també s’adora i se’ls hi fa tota mena de sacrificis però que ara no tenim prou espai per tractar-los: l’automòbil, el confort, la identitat personal, el treball… Els apuntem aquí per si un altre dia hem de parlar d’aquests altres déus i de la seva existència.

Què és la veritat? Existeix la veritat?

La veritat no està en les coses, sinó en el que diem de les coses. Les coses no són ni veritat ni mentida, simplement són.

Ara està prou de moda sentir “no hi ha veritats absolutes”. El primer que hauriem de preguntar a qui diu això és si també val per al que acaba de dir, perquè significarà que el que ha dit tampoc és veritat. I no dir la veritat quan es pretén dir-la és una burrada. En alguns àmbits sí que hi ha veritats absolutes, és a dir, que es poden distingir clarament de l’error o la mentida; Per exemple en matemàtiques 2 + 2 = 4. El problema de les matemàtiques és que no pertanyen al nostre món, són una construcció ideal, per això allí sí que les veritats són absolutes (i no totes, com han demostrat alguns matemàtics del segle XX).

Per a les coses del nostre món la veritat no és tan fàcil. La millor manera d’assegurar-se la veritat és adonar-se que mai pot ser d’un mateix. És a dir, si la veritat és la meva veritat, segur que no val res. Si dic “a Tortosa el sol surt pel Coll de l’Alba i es pon pel Port” això és veritat no perquè ho digue jo o sigue la meva veritat, sinó precisament perquè ho pot dir qualsevol. Per als antics grecs el contrari de la veritat era l’opinió. Avui en dia es promociona molt que cadascú tingue la seva opinió. És una trista manera de que hom s’aferri a una identitat il.lusòria –individual o col.lectiva- que, quan més carregada de personalitat i opinió, més ens desconnecta d’allò comú entre els éssers humans i que només en comú es pot realitzar. Encara són més tristos els intents d’imposar als altres la veritat pròpia, doncs com ja hem dit, com més pròpia sigue la veritat, menys valuosa serà. Com deia Antonio Machado:

¿Tu verdad? No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

dimarts, 17 de juliol del 2007

Això de la Filosofia serveix d’alguna cosa?

No. No serveix de res. Si la utilitat del verb servir la refereix a coses com guanyar diners o guanyar prestigi no cal que pergue el seu temps llegint la resta d’aquest aricle i millor acabe aquí. Si, pel contrari, sospita que més enllà dels diners o la bona fama hi ha altres coses que li poden servir per a la seva vida, qui sap, potser en això de la filosofia hi trobe alguna utilitat.

Al llarg de la història filòsofs han donat diverses explicacions de per a què serveix la filosofia: una preparació per a la mort, ensenya a pensar correctament, explica per què les coses són com són, és el que porta a una vida feliç… Com veu, les respostes són força variades. Això vol dir que no hi ha la resposta. Aquí doncs, hi ha més feina que no pas la de llegir les quatre ratlles d’un article, ja que cadascú s’ha de construir la seva contestació.

En principi, la vida de cadascú és de cadascú, perquè cap altre pot viure la vida d’un. A la pràctica ens trobem amb nombroses institucions que continuament ens diuen el que hem de voler, el que hem de menjar, com hem d’estimar, com ha de ser la nostra aparença, el que hem de desitjar i més. Amb tota l’amabilitat ens alleugeixen la càrrega de pensar i decidir per nosaltres mateixos, fins que la nostra vida pot acabar entre la irrealitat, sense viure-la del tot, sense adonar-nos. Per tant aquí no direm què és la vida, aquestes idees ja ens les repeteixen cada dia la TV, els polítics, els científics, els venedors i molts més; més aviat intentarem dir el que no és, potser així es podrà manifestar la vida per ella mateixa, no caldrà que ningú digue com ha de ser. Amb la neteja de la falsetat i les aparences que cada día ens volen fer tragar potser acabe surtint quelcom d’autèntic, però no està garantitzat. Els que dónen garantíes i asseguren que ofereixen coses que serveixen són aquests que surten per la TV. Si, tot i les seves promeses, no s’acaba de creure aquestes veritats que constantment li vénen, la filosofia potser li servirà.