Per què hem de permetre que els musulmans construeixin aquí mesquites, si al seu país no deixen construir esglésies?

En primer lloc perquè en el nostre país hi ha llibertat. La llibertat religiosa i de culte està contemplada a les nostres lleis. Aquesta llibertat es fica a prova i es demostra quan es tolera allò que no agrada. Com deia Voltaire: “Detesto el que vostè diu, però defensaré fins a la mort el dret que vostè té de dir-ho”. No importa que sigui minoritari, nou, extravagant o desagradable: si no ataca les llibertats fonamentals dels demés, es té tot el dret a expressar-ho i rendir-hi culte. En altres paraules, en un règim de llibertat, qualsevol té el dret d’erigir el temple o el culte que li vingui de gust. En el benentés, clar, que respecti les lleis urbanístiques, de civisme, de descans dels veïns i demés normes comunes.

La separació entre religió i Estat és una de les conquestes més fonamentals de la democràcia. Això vol dir que el govern no s’ha d’ocupar de salvar l’ànima de ningú. Cada persona ha de responsabilitzar-se de com es vol relacionar amb el Més Enllà, l’Estat no el pot obligar ni prohibir aquesta relació. En els sistemes polítics on no ha arribat la democràcia, és l’Estat qui s’encarrega de que els ciutadans practiquin la Religió Verdadera i d’impedir, pel seu bé, la religió equivocada, ja que acabarien a les flames eternes de l’infern. Diu que els fa un favor protegint-los d’ells mateixos.

La majoria de musulmans del nostre país són originaris de països on la pràctica del cristianisme està més o menys tolerada. És diferent el cas d’Aràbia Saudí (pocs dels seus ciutadans viuen aquí, la majoria són en palaus a Marbella, i són molt ben acollits –perquè són rics): allà el cristianisme està prohibit. L’Estat considera doncs que té la Veritat absoluta i tracta els ciutadans com a menors d’edat prohibint-los l’error. Personalment no m’agradaria gens que l’Estat aquí fes el mateix, i abolís la nostra llibertat imposant una veritat i prohibint-ne una altra, encara que sigui una religió en la que no hi crec. No vull que l’Estat prengui aquestes decisions per mi, sóc jo qui ha de decidir en què vull creure i en què no . I també em toca respectar els qui no creuen el mateix que jo – no respectar la seva creença (si no m’agrada, doncs no m’agrada), sinó respectar el seu dret a creure en el que vulgui.

Una altra cosa és això de “el seu país”. No estan vivint i treballant aquí? Segons la famosa definició, “és català qui viu i treballa a Catalunya” (i té voluntat de ser-ho –afegeixo jo), doncs són catalans. I suposo que per això volen construir mesquites aquí, perquè aquí és el seu país. L’aportació al PIB i a la caixa de la Seguretat Social feta pel treball dels nouvinguts ens ha anat molt bé aquests últims deu anys. Però, a més de treballar, viuen. Viure vol dir formar famílies, rendir cultes a la divinitat, vestir i menjar d’una manera particular, celebrar festes i dols... Fins fa poc, teníem una societat força homogènia amb aquestes pràctiques de vida. Ara hi ha tanta varietat que ens obliga a interrogar-nos a nosaltres mateixos ¿qui som, com a societat? La resposta no és tan fàcil com abans. Aquest és el destí humà –i el de la filosofia-: fer-se preguntes difícils

Què pot dir la filosofia de l’avortament?

La metafísica ens ha ensenyat a diferenciar l’ésser en potència de l’ésser en acte. L’acte és el que la cosa és, la potència es una manera de no-ésser. Un embrió no és un ésser humà en acte; tampoc ho és una pedra, o un queixal. La diferència entre l’embrió i la pedra, és que malgrat que ambdós no són humans en acte, l’embrió sí que ho és en potència; això vol dir que pot arribar a ser humà, i la pedra o el queixal no. Només per aquesta potencialitat humana cal tractar el tema amb molta cura. Metafísicament no és el mateix avortar que arrancar-se un queixal.

La ètica ens diu que la moralitat d’un acte és més elevada quan més inclusiva sigui l’acció. Jo puc realitzar una acció tenint en compte 1) només el meu propi interés, 2)tenint en compte l’interès del meu grup o 3)tenint en compte l’interès de tota la humanitat i la biosfera. La primera és més egoísta, la última és més moral.

Des d’aquest punt de vista moral no es veu que sigui gaire elevada una decisió justificada en que “jo pareixo, jo decideixo; el meu cos és meu” (1). Sembla més elevat moralment manifestar “jo estic subordinada al meu grup (la meva religió, la meva ideologia) i no tinc dret a decidir sola”, ja que és una postura menys egoísta perquè pren la decissió tenint en compte un cercle més ampli (2). La postura moral superior sería tenir en compte els interessos de totes les parts implicades (3): la societat, el futur ésser humà, el seu pare i sobre tot la gestant que ha de veure si tira l’embaràs endavant o no.

Reduïr una dona a la seva estricta dimensió biológica de gestant, això és, obligar-la a seguir amb l’embaràs tant si vol com si no vol, oblidant els altres aspectes seus que la fan humana, no em sembla gaire moral. Tampoc abocar-la a un avortament sense condicions sanitàries, com passa a països del tercer món. A més a més, tal obligació tampoc té en compte l’interès fonamental d’un nen, que és venir a aquest planeta desitjat i estimat. De nou al tercer món veiem les terribles conseqüències de tants nens que naixen abocats a l’abandonament.

L’avortament és una decissió que, a més de traumàtica, es complicada des del punt de vista moral perquè és prou fàcil confondre els nivells 1 i 3. En ambdós casos es pot decidir el mateix acte –avortar- però la valoració moral és diferent si es fa des d’una postura egoista (1) o des d’una postura que el considera el menor dels mals de forma consensuada (3). Crec que la filosofia no resol el tema definitivament, però pot ajudar a ficar llum a una qüestió tan complexa.

Pot comentar l’afirmació del conseller d’interior Saura de que és partidari de legalitzar totes les drogues?

Em sorprèn que algú com Saura pugui dir un disbarat tan gros. L’Estat o el govern mai podran legalitzar cap droga perquè no tenen potestat per a fer-ho. És cert que actualment la llei prohibeix certes drogues. L’origen històric d’aquesta il.legalització absurda es troba a començaments del s. XX en missioners fonamentalistes protestants dels Estats Units, que van aconseguir promoure la vigent legislació mundial contra “la droga”. D’aquí la total irracionalitat d’una llei que mai ha pogut definir amb criteris científics -farmacològics- què és “droga” (¿Per què a Europa l’alcohol sí i el cannabis no, i als països islàmics és al revés?). D’aquí també la inutilitat de la “guerra contra la droga” de finals del s. XX.

A llarg de la història els Estats han tractat de prohibir activitats dels ciutadans que només els concerneixen a ells mateixos. Per exemple, actualment la pràctica del cristianisme és il·legal a l’Aràbia Saudí. Això vol dir que si hom vol anar a missa el diumenge no podrà perquè està prohibit. Millor dit, sí que podrà, però d’amagat (a una ambaixada, per exemple), igual que hi ha gent que consumeix drogues prohibides d’amagat. Imaginem-nos que ara arriba un polític que pretén legalitzar les misses, és a dir, donar permís per a que la gent pugui anar a missa i comulgar. Qui és ell per donar aquest permís? El dret d’anar a missa (o de no anar, o d’anar a la mesquita) és un dret individual, responsabilitat meva. Si l’Estat ha prohibit l’exercici d’aquest dret, l’únic que ha de fer és revocar la prohibició, això és, despenalitzar la missa, i a partir d’aquí, que cadascú exerceixi la responsabilitat de salvar la seva ànima com cregui convenient sense entrebancs.

L’Estat pot legalitzar la meva botiga, el meu pou d’aigua o la meva residència, són assumptes en els que em donarà el permís si compleixo els requisits. Però l’Estat no té cap potestat per donar-me permís en el que afecta a la meva ànima o la meva salut. Si per practicar la religió equivocada després vaig a l’infern és la meva responsabilitat, l’Estat no pot salvar-me de mi mateix. El mateix passa amb el cos, és la meva responsabilitat les substàncies que pugui ingerir o els vehicles d’embriaguesa que vulgui usar. Demanar la legalització de drets individuals denota la perillosa convicció de considerar l’Estat com el nostre amo en comptes d’ésser el nostre servidor. Un altre assumpte (potser és el que volia dir Saura) és demanar la despenalització, que retorna als individus la responsabilitat de les pròpies accions.

Totes les opinions són respectables?

No, ni de bon tros. Més aviat és el contrari, probablement no en deu haver cap que sigui respectable. Els antics grecs ho deien molt clar: la opinió és el contrari de la veritat. Clint Eastwood, a “Harry el brut”,la defineix amb el seu estil: “les opinions són com els culs: cadascú té el seu”. El nostre sistema tecno-democràtic afavorex molt això de que cadascú tingue la seva opinió. Aquí rau el problema: tancats en la opinió pròpia és impossible que sorgeixI la veritat. Fa temps, en un article, ja vam dir que la veritat mai és pròpia d’un, sinó que és comuna. Amb la proliferació d’opinions, el nostre sistema s’assegura que mai es pugue escoltar la veritat; és una bona manera de tenir a la gent controlada i desmobilitzada, perquè el control ja no s’exerceix des de fora amb policies com a les velles dictadures, sinó des de dins: encerclats dintre de les opinions i gustos personals és difícil que hom pugue obrir-se més enllà d’una individualitat il.lusoria feta de diners i de consum.

Un exemple nefast d’aquesta promoció de les opinions personals és això de que “totes les opinions (o idees) són respectables”. Segons aquest absurd, serà tan digna de respecte l’opinió que diu “segons la nostra tradició, tallar el clítoris a les xiquetes és bo” com la opinió contrària. Per molt que alguns clamen pel respecte a les seves tradicions i opinions, està clar que la primera és falsa i intolerable.

La trampa dels raonaments com el que dóna títol a aquest article és que tracten de confondre el respecte a les opinions amb el respecte que tota persona mereix pel fet de ser persona. Com diu la Declaració Universal dels Drets Humans, el respecte a tota persona és inalienable (mai se li pot retirar). No es pot privar mai de llibertat a una persona o perseguir-la per les seves opinions, encara que aquestes siguen discriminatòries, racistes o homicides. Una altra cosa és que tracte de ficar-les en pràctica –la societat ha de protegir-se. I una altra cosa és que algú que manifesta en públic les seves opinions o creences pretengui evitar la crítica (o la burla) d’aquest públic invocant un inexistent dret al respecte de les opinions.

Les opinions són la mort de la veritat i de la raó. I quan més personals, més falses. La veritat mai és personal. Com deia el savi poeta Antonio Machado:

¿Tu verdad? No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

Apel.lar a la tradició justifica la crueltat amb els animals?

La tradició no és més que el domini dels morts sobre els vius. La vida pot ser construcció i evolució a partir del que s’ha rebut. També es pot deixar caure en la peresa i llavors seguir el mandat dels morts en comptes de viure creativament.

Qualsevol tradició, per ser acceptable, ha de passar pel sedàs del pensament crític, si no, no es pot justificar. A l’Àfrica tallen el clítoris de les xiquetes apel.lant a la tradició; i si haguessim mantingut certes tradicions occidentals encara crucificariem els delinqüents o tirariem als lleons als dissidents religiosos i polítics. La codificació dels Drets Humans, que són universals i perfectament racionals, precisament s’ha fet contra les tradicions particulars que pretenen evitar els seus mandats.

El mateix pensament crític és el que pot aconsellar mantenir certes tradicions en comptes d’apegar-se a qualsevol novetat, que tampoc no serà justificable pel mer fet de ser nova. Entre celebrar amb un rustifaci i carxofes a la muntanya d’un amic o anar a l’hamburgueseria, entre relacionar-se amb els amics a les festes del poble o fer-ho a través del la pantalla de l’ordenador, crec que no hi ha cap dubte del que és millor.

De de l’ètica crec que és fàcil argumentar que no és justificable moralment la crueltat contra cap ésser viu. Cal, però, precissar què s’entén per crueltat i també comprendre què és un animal. Nosaltres també som animals i tenim necessitats com a tals: consumir 2500 calories diàries, protegir-nos del fred, etc. Per tant matem animals per menjar-nos-els i així sobreviure. No crec que això sigui una crueltat, tot i que hi ha cultures (orientals sobre tot) vegetarianes que consideren immoral danyar qualsevol ésser viu. Tanamateix un animal, un bou per exemple, té un Sistema Nerviós Central, i per tant la capacitat de sentir dolor, exactament igual que nosaltres. Comprendre això ens obliga moralment a tractar els animals amb com-passió, la capacitat de sentir el patiment de qui és semblant a nosaltres.

Les tradicions antigues separaven els homes per raça, sexe o nacionalitat, i autoritzaven esclavitzar o maltractar “els qui no són del nostre grup”. Des del cristianisme, passant pels Drets Humans, s’ha avançat molt en la comprensió de que tots els humans compartim quelcom comú que ens agermana per damunt de les tradicions particulars. Aquesta comprensió es pot estendre al que els animals tenen en comú amb nosaltres i que la legislació ho acabe recollint, per defensar no tant la dignitat dels animals sinó la nostra dignitat humana.