Per què hem de permetre que els musulmans construeixin aquí mesquites, si al seu país no deixen construir esglésies?

En primer lloc perquè en el nostre país hi ha llibertat. La llibertat religiosa i de culte està contemplada a les nostres lleis. Aquesta llibertat es fica a prova i es demostra quan es tolera allò que no agrada. Com deia Voltaire: “Detesto el que vostè diu, però defensaré fins a la mort el dret que vostè té de dir-ho”. No importa que sigui minoritari, nou, extravagant o desagradable: si no ataca les llibertats fonamentals dels demés, es té tot el dret a expressar-ho i rendir-hi culte. En altres paraules, en un règim de llibertat, qualsevol té el dret d’erigir el temple o el culte que li vingui de gust. En el benentés, clar, que respecti les lleis urbanístiques, de civisme, de descans dels veïns i demés normes comunes.

La separació entre religió i Estat és una de les conquestes més fonamentals de la democràcia. Això vol dir que el govern no s’ha d’ocupar de salvar l’ànima de ningú. Cada persona ha de responsabilitzar-se de com es vol relacionar amb el Més Enllà, l’Estat no el pot obligar ni prohibir aquesta relació. En els sistemes polítics on no ha arribat la democràcia, és l’Estat qui s’encarrega de que els ciutadans practiquin la Religió Verdadera i d’impedir, pel seu bé, la religió equivocada, ja que acabarien a les flames eternes de l’infern. Diu que els fa un favor protegint-los d’ells mateixos.

La majoria de musulmans del nostre país són originaris de països on la pràctica del cristianisme està més o menys tolerada. És diferent el cas d’Aràbia Saudí (pocs dels seus ciutadans viuen aquí, la majoria són en palaus a Marbella, i són molt ben acollits –perquè són rics): allà el cristianisme està prohibit. L’Estat considera doncs que té la Veritat absoluta i tracta els ciutadans com a menors d’edat prohibint-los l’error. Personalment no m’agradaria gens que l’Estat aquí fes el mateix, i abolís la nostra llibertat imposant una veritat i prohibint-ne una altra, encara que sigui una religió en la que no hi crec. No vull que l’Estat prengui aquestes decisions per mi, sóc jo qui ha de decidir en què vull creure i en què no . I també em toca respectar els qui no creuen el mateix que jo – no respectar la seva creença (si no m’agrada, doncs no m’agrada), sinó respectar el seu dret a creure en el que vulgui.

Una altra cosa és això de “el seu país”. No estan vivint i treballant aquí? Segons la famosa definició, “és català qui viu i treballa a Catalunya” (i té voluntat de ser-ho –afegeixo jo), doncs són catalans. I suposo que per això volen construir mesquites aquí, perquè aquí és el seu país. L’aportació al PIB i a la caixa de la Seguretat Social feta pel treball dels nouvinguts ens ha anat molt bé aquests últims deu anys. Però, a més de treballar, viuen. Viure vol dir formar famílies, rendir cultes a la divinitat, vestir i menjar d’una manera particular, celebrar festes i dols... Fins fa poc, teníem una societat força homogènia amb aquestes pràctiques de vida. Ara hi ha tanta varietat que ens obliga a interrogar-nos a nosaltres mateixos ¿qui som, com a societat? La resposta no és tan fàcil com abans. Aquest és el destí humà –i el de la filosofia-: fer-se preguntes difícils

La filosofia no hauria de combatre més els fonamentalismes religiosos?

Són més aviat els fonamentalismes els que han combatut la filosofia, la ciència, i en general, el pensament lliure. El problema del fonamentalisme és que sol partir d’una veritat però, en comptes de veure-la com una veritat parcial, la considera absoluta. Els fonamentalismes sorgeixen d’un moviment evolutiu de la consciència humana que passa d’un pensament màgic a un pensament mític. En el pensament màgic, propi de les societats tribals (com la pel.lícula Avatar), no hi ha una distinció clara entre el subjecte i l’objecte. És un pensament paregut al dels nens que, si es peguen un cop contra la taula la renyen i la tracten de dolenta, o creuen que els Reis Mags els porten regals a ells en exclusiva ja que es consideren el centre del món. En aquest sentit el pensament màgic creu que el Gran Esperit, o com l’anomeni, pot satisfer les meves necessitats i beneir-me si respon als meus precs.

El pensament mític supera el tribalisme perquè planteja una veritat absoluta i eterna per a tothom. Tanmateix és una veritat etnocèntrica: només els que obeeixen aquesta veritat revelada per les escriptures es salvaran. Però els que no comparteixen la veritable fe, els espera la condemna i el càstig etern. Per això la comunitat de fidels –aquí ja no importa la raça o la tribu- s’enfrontarà als qui s’oposin a aquesta fe verdadera.

Gràcies a la filosofia, al temps de la Il.lustració, al s. XVIII, es va obrir una nova manera d’entendre les creences que es va anomenar teisme. Això vol dir que pot haver un Déu d’amor universal (és el que afirma la religió mítica, però només per a ells) que indica una manera de comportar-se, però accepta que aquest amor universal és racional i està present en diverses formes d’adoració, igualment legítimes en tant que estiguin sotmeses a aquest imperatiu racional, vàlid per a qualsevol ésser humà independentment de la seva raça, sexe, religió, cultura o creença.

Aquest imperatiu de racionalitat és el que encara no han digerit els fonamentalistes, de la mateixa manera que també combaten l’anterior paganisme de les societats tribals. És per això que van cremar al filòsof Giordano Bruno a la foguera al mateix temps que també cremaven a les bruixes.

La racionalitat tecnològica ha canviat la vida de les persones externament però no tant interiorment (alguns dels terroristes del 11-S eren enginyers que sabien pilotar avions). Això ens mostra que el progrès tecnològic és insuficient per a un veritable progés humà. Malgrat que la filosofia no està de moda i recula als programes d’ensenyament, penso que és una eina excel.lent no tan per combatre les mentalitat dogmàtiques sinó per ajudar-les a evolucionar. Qui assoleix la electricitat ja no vol tornar als llumaners; De la mateixa manera, per a la necessaria evolució de la consciència humana –no nomès econònica o tecnològica- la filosofia proporciona un ajut fonamental per deixar enrera tot fonamentalisme

QUI TÉ UN PERQUÈ PER VIURE, TROBA SEMPRE EL COM ?

Això és el que explica el psiquiatra Viktor Frankl, citant al filòsof Nietzsche, arran de la seva experiència desprès d’haver estat un sobrevivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz en el seu molt recomanable llibre “L’home en busca de sentit”.

Quan parlem de “com” fem referència a procediments. Hi ha un munt de llibres d’autoajuda i cursets que ofereixen mil i una tècniques per a la vida (això agrada molt als nordamericans). Tanmateix, sense desmerèixer la seva importància, viure la vida és quelcom més que una qüestió de tècniques i procediments, com tu mateixa apuntes en la pregunta, a més a més cal un “perquè”.

Perquè es refereix a una explicació causal: “passa tal cosa (B) perquè primer ha passat tal cosa (A)”. Aquest és el funcionament bàsic de la ciència, buscar les causes de per què passen les coses: “Vè. té mal de panxa (B) perquè ha agafat un virus (A)” “les massanes cauen (B) perquè la gravetat de la terra les atrau (A)”. La causalitat (no confondre amb la casualitat! que és el contrari!) diu que A es la causa, i B la conseqüència.

La ciència ens va molt bé per a la vida. A l’edat mitjana es pensaven que la pesta bubònica era un càstig de Déu, ara sabem que era a causa d’un microbi i la manca d’higiene. Coneixent les causes, podem predir les conseqüències. Tanmateix la ciència i el coneixement de causes i conseqüències, tot i ser molt valuós, és insuficient per a la vida, ja que és un coneixement que va cap enrera, de B em remonto a A.

La vida, sobre tot la vida humana, tanmateix té un propòsit i un sentit que la ciència empírica no li pot proporcionar. A més de tenir en compte el passat cal, doncs, tenir també en compte el futur, el sentit. La pregunta que veritablement ajuda per trobar aquest sentit és “per a què”. És una pregunta oberta, la resposta no pot ser tan exacta com la que ens proporciona la ciència, ja que la vida té molt d’imprevisible

Penso que si un té ben establert el seu “per a què” no li resulta tan difícil trobar els instruments, el “com”, i també abandonar-lo quan s’adona que no val per al propòsit, ja que la vida, en la seva meravellosa impredictibilitat, no es deixa reduir a cap recepta fixa. I si un no té clar el seu propòsit, el seu “per a què”, doncs pot començar per fer-se el propòsit de trobar el seu propòsit. La resta dels “com” vindran a continuació.

El nostre món es compon de coses reals o ens envolta la consciència?

Primer hauríem d’aclarir què entenem per “coses reals”, i també per consciència. Suposo que preguntes si les coses del nostre món són tal qual elles són o si és la nostra ment la que ens les fa veure així. Aquest és un problema clàssic de la filosofia i els principals filòsofs com Plató, Aristòtil o Kant hi han tractat de respondre. Habitualment als filòsofs se’ls classifica en dos grups: realistes i idealistes. Els realistes creuen que el món es compon de coses reals i els nostres sentits, més o menys, ens les fan veure tal com són. Els idealistes, en canvi, no se’n fien dels nostres sentits (“els sentits enganyen”) i creuen que la imatge del món que ens donen els sentits no és verdadera, i que hi ha un món, més enllà del que podem veure i tocar, que és l’autènticament real.

Els filòsofs realistes són més científics, pensen que, si prenem les precaucions adequades –no fiar-nos del primer que veien, perquè els sentits enganyen-, a través de la ciència ens podem fer una imatge de com és el món en realitat. Els filòsofs idealistes no menyspreen la ciència, però diuen que les coses veritablement importants per a la vida com el sentit, els valors i més, estan en la consciència, més enllà del que la ciència ens pugui dir.

Amb la moda de la New Age es senten coses com que “la realitat és el que crea la meva consciència”. Cal anar amb compte amb aquestes simplificacions, doncs és molt fàcil acabar dient “la meva consciència crea tota la realitat”, i això només ho fan els psicòtics o bojos. És cert que la realitat no és quelcom que està allà fora esperant a que jo la descobreixi tal com ella és. El postmodernisme ens ha ensenyat –front a la ingenuïtat de cert realisme i idealisme- que la realitat no és independent del llenguatge amb el que ens referim a ella. Per això els de la New Age tenen part de raó quan defensen el pensament positiu. Si em dic “el món és un lloc hostil” probablement acabaré sent un desgraciat i una víctima; si em dic “el món sempre ofereix oportunitats de millorar”, encara que em passin coses desagradables, probablement viuré una vida amb més plenitud i esperança. Per això és tan important la manera com usem el llenguatge per referir-nos a la realitat

“Només sé que no sé res” deia Sòcrates. Tant si som realistes com idealistes convé recordar que mai podrem saber del tot com són les coses en realitat, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar a intentar saber quan més millor.

Publicat a l'Estel. octubre 2010

HEM DE FER CAS DE LA RAÓ O DELS SENTIMENTS? (Teresa)

Aquest és un clàssic conflicte interior, quan una part nostra ens empeny cap a una decisió i una altra part nostra s'hi oposa, allò de "el meu cap em diu una cosa i el meu cor em diu el contrari".

Fer cas a un vol dir que no has de fer cas a l'altre? Per què has de contraposar-los, com si estessin en guerra? En primer lloc, el cor també té raons, com deia Pascal. En segon lloc les raons del cap no són tan lluny de les del cor, i al revés. Els sentiments estan tamisats per la cultura i l'educació, poques vegades som capaços de viure les emocions en estat pur. Els nens sí que les viuen amb tota la plenitud, per això ens fa tanta gràcia la puresa de la seva alegria, i ens desperta compassió i tendresa la seva pena desconsolada. Nosaltres, tanmateix, sentim en funció de com ens han educat, això vol dir que la cultura ens ha ensenyat a respondre de determinada manera als estímuls que ens arriben.

La raó ajuda a ficar llum i comprensió als sentiments. Per exemple, m'han pogut dir que les persones de tal color de pell o de tal religió són perilloses, per tant sentiré por i aversió si me les trobo, o satisfacció i alleugiment si els meus polítics les allunyen del meu voltant. Els meus sentiments són maneres de reaccionar davant el que em passa. Els sentiments són més ràpids que els pensaments per assolir la meva consciència, però això no vol dir que siguin més autèntics. Polítics i comerciants sempre han aprofitat d'aquesta confusió per manipular els sentiments de la gent en benefici propi.

El problema no està en fer cas al cor o al cap, sinó en identificar-se amb un d'ells. Per exemple, creure'm que jo només sóc els meus sentiments. Llavors la vida es converteix en una muntanya russa emocional sense direcció. Unes altres persones s'identifiquen únicament amb els pensaments i fiquen una barrera de ferro a les seves emocions per no sentir-les; seran eficaces amb els seus objectius, pagant el preu d'una vida freda, sense color, quasi inhumana.

Tant el cap com el cor són dues bones guies per a la vida, en tant que no els hi donem l'exclusiva. El meu ésser veritable inclou els pensaments i els sentiments, necessita ambdós, però no és ni un ni l'altre: està més enllà d'ells. El savi és el qui no els contraposa mai: sap alinear pensaments, sentiments i accions per a que tots vagin en la mateixa direcció.

Per que molts de filòsofs semblen donar importància a com ens portem respecte als animals per a demostrar com som de civilitzats?

Em preguntes si no seria més correcte donar importància a com ens portem entre nosaltres els humans. I em fiques com a exemple la frase de Gandhi "La grandesa d’una nació i el seu progrés moral pot jutjar-se per la manera com tracta els animals".

Als humans sempre ens ha agradat comparar-nos amb els animals i usar-los com espills per veure’ns a nosaltres mateixos. El problema de veure les coses amb objectivitat és que sovint no creiem en el que veiem, com es diu popularment, sinó al contrari: veiem el que nosaltres creiem. És a dir, jo ja tinc una idea pre-concebuda de com son les coses i com han de ser, per tant la meva mirada va dirigida a trobar la confirmació d’allò que crec, només sé veure allò i res mes. Aquest defecte, sobre tot ens passa amb les persones amb qui ens relacionem: ja els hem penjat una etiqueta, i costa molt canviar-la. Veure el meu prejudici és molt difícil, i és molt fàcil veure el defecte de l’altre

Si repassem la història veurem que totes les guerres van ser justes, segons els seus iniciadors: “Amb aquest enemic no hi havia més remei, només podia fer la guerra. Nosaltres som civilitzats i ells bàrbars”. També els terroristes i criminals se senten justificats perquè no els queda cap altre camí, diuen. La seva pròpia violència no s’atreveixen a mirar-la en si mateixos, i la projecten en l’altre per justificar-se. Son exemples extrems d’això de penjar etiquetes als altres.

Quan ens relacionem amb els animals resulta més difícil creure’ns aquesta trampa de penjar-los etiquetes o projectar-los els nostres defectes. Quan ho fem, per exemple: la rabosa és astuta, la formiga treballadora, el cocodril cruel, etc. sabem que és literatura, que en realitat estem parlant de nosaltres mateixos. Així, el nostre tracte amb els animals sol ser més net perquè de seguida es nota si els estem projectant els nostres prejudicis, cosa que ja no passa amb el tracte entre els humans.

La manera com ens hem portat els humans al llarg de la història no ha estat gaire civilitzada, per aquesta tendència a veure la palla en ull aliè i no la biga en el propi. Com és difícil trobar bons models en la història humana potser per això molts han hagut de buscar els exemples de civilitat amb el tracte amb els animals, ja que aquests no coneixen l’odi, que és un fenomen únicament humà.

Quin és l’origen de la raó i des de quan és un motiu de discutir perquè un creu que té més raó que l’altre?

L’origen de la raó està a Grècia cap al segle VI aC. Una sèrie de pensadors van començar a preguntar-se com funcionava la naturalesa. Fins llavors es creia que tot era obra dels déus: la mitologia explicava per què creixien les plantes o per què llampeguejava el cel quan hi havia tronada. Aquests pensadors, però, no van acudir als mites per trobar una resposta, sinó que van buscar en la naturalesa mateixa les lleis que la explicaven. Els llibres de filosofia narren això com “el pas del mite al logos”. Logos es una paraula grega que es pot traduir com raó, coneixement, llenguatge o ciència.

Abans dels grecs la gent ja es discutia i es matava per “tenir la raó”. Al començament podia ser per la mera supervivència i per l’accés als recursos escassos: “aquesta zona de caça és de la nostra tribu; vosaltres fora d’aquí”. Malgrat que ara hi ha recursos per a tothom continua persistint això de “jo tinc la meva raó i no veig la de l’altre”.

La gran troballa dels grecs, el logos, és que aquest és universal i no particular. Això vol dir que el logos no es meu o del meu grup, sinó de qualsevol. Si tu dius que la terra és plana i jo rodona, el que jo dic no és veritat perquè ho digui jo (la meva raó particular no té cap valor) sinó perquè ho pot dir qualsevol que ho investigui i trobi les proves. No necessito imposar-te res, només cal permetre que les coses es manifestin com són.

Les discussions i les baralles vénen precisament per no obrir-me a la Raó universal i tancar-me en la meva petita raó particular. Des dels grecs hem anat ampliant aquesta noció de comú, de universal. Hem passat de considerar els de l’altra tribu com gent que no té a veure amb mi o fins i tot com enemics, a comprendre el logos comú que compartim tots els humans pel fet de ser humans. La prova de la solidesa d’una raó és que no sigui únicament meva, ja que si només val per a mi vol dir que no val res. Les úniques raons que valen són les que no són meves sinó de qualsevol. Heràclit, un dels primers pensadors grecs, va dir: “El logos és comú, però la gent viu tancada en el seu món particular, com si estès en un somni. Quan et despertes veus el món és un, el mateix per tothom”.

Publicat a l'Estel. Desembre 09