QUI TÉ UN PERQUÈ PER VIURE, TROBA SEMPRE EL COM ?

Això és el que explica el psiquiatra Viktor Frankl, citant al filòsof Nietzsche, arran de la seva experiència desprès d’haver estat un sobrevivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz en el seu molt recomanable llibre “L’home en busca de sentit”.

Quan parlem de “com” fem referència a procediments. Hi ha un munt de llibres d’autoajuda i cursets que ofereixen mil i una tècniques per a la vida (això agrada molt als nordamericans). Tanmateix, sense desmerèixer la seva importància, viure la vida és quelcom més que una qüestió de tècniques i procediments, com tu mateixa apuntes en la pregunta, a més a més cal un “perquè”.

Perquè es refereix a una explicació causal: “passa tal cosa (B) perquè primer ha passat tal cosa (A)”. Aquest és el funcionament bàsic de la ciència, buscar les causes de per què passen les coses: “Vè. té mal de panxa (B) perquè ha agafat un virus (A)” “les massanes cauen (B) perquè la gravetat de la terra les atrau (A)”. La causalitat (no confondre amb la casualitat! que és el contrari!) diu que A es la causa, i B la conseqüència.

La ciència ens va molt bé per a la vida. A l’edat mitjana es pensaven que la pesta bubònica era un càstig de Déu, ara sabem que era a causa d’un microbi i la manca d’higiene. Coneixent les causes, podem predir les conseqüències. Tanmateix la ciència i el coneixement de causes i conseqüències, tot i ser molt valuós, és insuficient per a la vida, ja que és un coneixement que va cap enrera, de B em remonto a A.

La vida, sobre tot la vida humana, tanmateix té un propòsit i un sentit que la ciència empírica no li pot proporcionar. A més de tenir en compte el passat cal, doncs, tenir també en compte el futur, el sentit. La pregunta que veritablement ajuda per trobar aquest sentit és “per a què”. És una pregunta oberta, la resposta no pot ser tan exacta com la que ens proporciona la ciència, ja que la vida té molt d’imprevisible

Penso que si un té ben establert el seu “per a què” no li resulta tan difícil trobar els instruments, el “com”, i també abandonar-lo quan s’adona que no val per al propòsit, ja que la vida, en la seva meravellosa impredictibilitat, no es deixa reduir a cap recepta fixa. I si un no té clar el seu propòsit, el seu “per a què”, doncs pot començar per fer-se el propòsit de trobar el seu propòsit. La resta dels “com” vindran a continuació.

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegi

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegit i m’han ajudat molt

Al segle XX la física quàntica ha mostrat que no es pot separar l'observador d'allò observat. El postmodernisme, que s'ha centrat en l'estudi de les ciències socials, també diu que la realitat no està al marge del llenguatge amb el que ens referim a ella. En altres paraules: els últims avenços ens diuen que la realitat no està al marge de nosaltres (la rígida separació subjecte/objecte) sinó que també depèn de com la construïm.

La New Age ha popularitzat aquesta visió de que "la realitat depèn de com la construeixo jo" i en part té raó. La meva infelicitat sovint està causada per una percepció distorsionada del món. Si em repeteixo que el món no val res i jo sóc un desgraciat, el més probable és que el món esdevingui un infern i jo a dintre sense poder escapar. La història que jo em contava, una mera percepció subjectiva, acaba convertint-se en la única realitat perquè me la crec. Aquests llibres estan bé si t'ajuden a adonar-te com els teus pensaments poden col·laborar amb la teva infelicitat

El perill d'aquestes popularitzacions de la New Age ("El secreto" "Y tu que sabes") és que poden estimular la fantasia i el narcisisme fins a extrems patològics. El narcisisme crea una falsa imatge agradable de mi mateix per substituir el meu jo vertader, ja que en mi sempre tinc coses que no vull veure i prefereixo dissimular.

Els filòsofs com Marx parlen d'alienació quan un està en una realitat falsa que pren com a vertadera (en el seu cas, la inhumana explotació capitalista no és l'autèntica realitat en la que ha de viure un treballador malgrat que aquest pensi que no hi ha més remei). En català, alienat vol dir boig, que no està en contacte amb la realitat. Cal anar molt amb compte amb això de que els meus pensaments creen la realitat. De veritat són meus, els pensaments que tinc? El pensament que vull un cotxe millor i més diners, és un pensament meu o me l'ha ficat dintre del cap la societat de consum? Si em crec que és meu i no me n'adono que me l'han ficat des de fora, vol dir que visc alienat.

Abans es deia "Déu s'ocupa de tot". Ara la New Age sembla que digui "el meu ego s'ocupa de tot" perquè reconfiguro les connexions neuronals i així materialitzaré els pensaments. Equiparar l'antiga omnipotència divina a la meva subjectivitat egoica és una fantasia que pot donar consol, però no allibera sinó que aliena.

Publicat la 1ª quinzena de desembre

L’acabament de la meva última relació em va deixar destrossada. Ara sento molta ànsia amb la possibilitat de començar-ne una altra.

L’ànsia és una carència de pau interna. Potser estàs sentint que alguna cosa t’està mancant i que, quan l’obtinguis de la manera que tu ansies, per fi assoliràs aquesta pau i et sentiràs plena. De tota manera t’invito a que et qüestionis on estàs buscant això que et faci assolir la pau i la plenitud. Per la teva pregunta sembla que ho busquis en la relació amb un home, o fins i tot directament en un home. No pretenc negar que construir una bona relació és una font de felicitat. El que et vull indicar és que observis on xifres la teva felicitat i plenitud: en motius externs o en motius interns.

Dius que l’acabament de l’última relació et va deixar destrossada. Tot final, tota pèrdua, comporta un periode de dolor que cal atravessar perquè així pot crear-se un espai intern que permet l’aparició de noves coses. Tanmateix, si aquella pèrdua et va deixar sense nord, primer convé que t’interroguis quin és el nord de la teva vida. Ja sé, la resposta és bastant fàcil, tots solem constestar “vull ser feliç, vull estimar i que m’estimin”. També et vull preguntar què fas tu per assolir aquest objectiu. Si em contestes “esperar a que trobi la persona adient” no és d’estranyar que sentis tanta ànsia, perquè aquest “esperar” no és una activitat que tu facis, ja que estàs passiva esperant quelcom que no depèn de tu. Aquesta passivitat, aquesta manca de llibertat, de no poder actuar ni decidir, és una font d’ansietat.

Per als filòsofs activitat no vol dir moure’s, sino ser l’origen de les teves accions i amo d’elles; en altres paraules: la disposició interior d’ésser subjecte i no objecte. Ser objecte passiu significa que t’actives per coses que no provenen de tu mateixa, és a dir, reacciones a partir del que ve de fora. Ningú mana del que li ve de fora, només pots manar de quina resposta dones tu a allò que et ve de fora. Si xifres la teva felicitat en el que reps o en el que tens, estaràs sotmesa als vaivens de la fortuna: tant si tens com si no tens, no seràs lliure ni ama de tu mateixa, per tant, fins i tot tenint allò que buscaves, l’ansietat no et deixarà.

La felicitat no està tant en el que tens o en el que reps, sinó en el que ets i el que expresses. Com deia Aristòtil: és la conseqüència d’assolir el millor d’un mateix. Això s’aconsegueix activant el que encara no has desenvolupat de tu; Sempre tenim coses a millorar. Entrar en contacte amb el propi centre i actuar des d’allí és el millor camí per a la pau i la felicitat

Per què ens aferrem tant a la propietat?

Aferrar-se a les propietats només és possible quan es té consciència del temps. Tenir consciència del temps vol dir, per un costat, tenir consciència de l’infinit: intuïm que el temps no pot tenir inici ni final. Fins i tot quan la ciència ens diu que el temps començà amb el Big Bang, solem preguntar “I què havia abans del Big Bang?”: Tendim a creure que tot passa dintre del temps i el temps no està dintre de res, sinó que ell conté tot el que ha passat i passarà. Per un altre costat, la consciència del temps vol dir consciència de la pròpia finitud: jo sí que tinc un començament i tindré un final.

Aquesta consciència del meu final obre uns interrogants que ningú pot respondre amb seguretat: què hi ha desprès de la mort, quin sentit té que jo estigui aquí i acabi desapareixent.... I, aquesta impossibilitat de donar una resposta certa a la meva finitud, aquest saber-me essencialment vulnerable, sobre tot crea por.

No sempre hem tingut la mateixa consciència del temps i, per tant, tampoc la mateixa noció de propietat. L’home primitiu, exemple del consell de Jesús a l’Evangeli d’imitar els lliris del camp i els ocells del cel, no es preocupava pel demà. Vivia en una mena de present etern: caçava o recol·lectava el que a cada moment trobava, i una vegada alimentat, el temps deixava d’existir fins que es tornés a despertar la gana. Per a ell, la mort podia esdevenir-se en qualsevol moment del present, no era quelcom que l’esperés amagada en futur, ja que no el podien concebre. Tampoc podien concebre la propietat: “la terra (i els arbres, l’aire...) no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra”.

Quan neix l’agricultura sorgeix una nova concepció del temps: les accions de l’ara –llaurar, plantar, etc.- tindran resposta en el futur. S’aprèn a planificar. Això vol dir que ara el temps s’entén com a lineal. Aquí neix la consciència de la meva finitud, l’angoixa de que en el futur m’espera la dalla de la mort. Ara, tenir possessions, diners, representen una negació de la mort, un anar més enllà d’aquest present perquè m’he assegurat no el pa d’avui (com resa el Parenostre) sinó el pa de demà, són per tant un símbol d’immortalitat.

Tal com han denunciat els poetes satírics de totes les èpoques, les religions prometien l’eternitat o la immortalitat mentre que centraven la seva acció en acumular diners, que és una manera d’acumular temps (“time is money”). Ara som menys religiosos, però l’angoixa humana fonamental de la nostra mortalitat no s’apaivaga amb els èxits tècnics i econòmics de la nostra cultura. Crec que per això s’exacerba la passió per la propietat, com a fugida compensatòria d’aquesta angoixa.

Publicat a l'estel, 1ª quinzena de juliol

Com es pot mantenir una doble vida?

Només doble? Em sembla molt poc. Generalment mantenim vides múltiples, tantes que no es fàcil comptar-les. Des que naixem comencem a relacionar-nos amb els que ens envolten i aprenem a comportar-nos tal com s’espera que ho hem de fer. La relació fonamental de l’infant és amb la familia, i poc a poc es va obrint a noves relacions: a l’escola amb els mestres, amb els amics, etc. Es pot dir que la nostra vida està feta a partir de les relacions que hem construït. Fins i tot la relació que tinc amb mi mateix està condicionada per les relacions que he tingut amb els altres. Els psicòlegs ho saben bé: si de petit he tingut relacions d’acceptació i aprovació, la relació amb mi mateix serà menys complicada que si he crescut en un ambient que no m’ha tractat bé.

Donat que som “animals socials”, com deia Aristòtil, és a dir que necessitem relacionar-nos amb els altres, continuament ens estem “vestint” amb diferents maneres de comportar-nos segons amb qui estem. No actuo de la mateixa manera davant del metge, o davant del meu encarregat a la feina, que amb els meus amics o amb la núvia. Tampoc actuo de la mateixa manera amb tots els membres de la meva familia. Els comportaments poden arribar a ser tan diferents que de vegades costa de creure que sigui la mateixa persona, per això sembla que tinguem vides diferents segons qui tinguem al davant.

Davant tanta multiplicitat de comportaments, el fil que els pot unificar és la relació que tinc amb mi mateix. Cal recordar, però, que el primer coneixement que he tingut de mi mateix ha estat a través dels altres: la seva acceptació o crítica, com hem dit, condiciona aquesta visió de mi mateix. Més endavant, habitualment a l’adolescència, pot donar-se un “rebot reactiu” de comportar-me al contrari del que els altres esperen de mi. Tanmateix aquesta reactivitat continua ficant l’accent en la opinió dels altres, per més que sigui per fer el contrari. No és gens fàcil arribar a una relació objectiva amb mi mateix, és a dir, deixar de veure’m amb els ulls dels altres, des de la seva aprovació o des de la seva crítica.

El cas que m’exposes d’algú que té una “doble vida” probablement serà que ha sucumbit de tal manera a la necessitat externa de trobar aprovació –o d’escapolir-se de la crítica- que s’ha oblidat de si mateix. De vegades un pot enganyar els altres, però no pot enganyar tothom tot el temps. I el preu que es paga per enganyar-se un mateix sempre acaba sent fins i tot més alt que el de enganyar els altres.

(publicat a l'Estel. 1ª quinzena abril 2009)

Per què ens agrada tant viatjar?

Sortir a a passejar amb nens molt petitets pot resultar força pesat; s’entretenen amb qualsevol cosa que troben: una pedra, una fulla, una formiga... Al cap de poc l’adult comença a perdre la paciència: “Vinga va, deixa estar això, què fas?, anem...”. Per a un nen petitet el món sencer és una sorpresa, un continu descobriment. L’adult, que ha fet tantes vegades el camí, ja s’ho coneix i no s’hi fixa. La consciència del nen està totalment ocupada i meravellada amb el que està percebent, i no li queda lloc per pensar en el futur o el passat. Pel contrari, el adults habitualment tenim la consciència ocupada pels pensaments i no ens donem espai per a percebre l’ara i l’aquí.

Estar contínuament pensant és molt fatigós, i més tenint en compte que quasi totes les nostres idees són falses, començant per la que jo tinc de mi mateix, idea que surt del passat. Per una altra banda, la nostra societat ens obliga a pensar en el futur. Molt pocs de nosaltres anem pel carrer impregnant-nos dels arbres, el color de les façanes segons la inclinació del sol, els rostres de la gent... si és que cada dia és el mateix!. Com ja m’ho conec tant, la capacitat d’obertura a l’ara i aquí s’apaivaga, i els pensaments s’apoderen de la consciència. Arriba un punt que necessitem desconnectar de les preocupacions i la xerrameca del nostre cap. Una de les formes que més ens agrada per fer-ho és viatjar.

Estar en un lloc nou, desconegut, em reactiva aquesta capacitat perceptiva que en el dia a dia habitualment la tinc endormiscada. La meva atenció se’n va cap als balcons, la forma de vestir de la gent, el traçat dels carrers... la novetat fa que m’oblidi de la meva rutina mental i, a més a més, a l’estar més present en l’ara i aquí, em sento més viu. (Les idees, ademés de falses, estan mortes). Potser és per això que en el passat viatjar, emprendre un pelegrinatge a Santiago, Roma o La Meca, significava un camí de transformació interior o espiritual.

Lamentablement la nostra societat de consum ha transformat el viatge en turisme, i ens promet “descobrir” el que ja està més que descobert amb “sopreses” del tot planificades. El desconegut ens fa estar més alerta i més vius, però també ens dóna més por. Per tant volem viatjar, sí, però amb tot planificat i controlat.

Els viatges no només poden ser geogràfics, hi ha viatges a l’interior d’un mateix, viatges al coneixement, a descobrir noves relacions o nous espais en el meu dia a dia. Depèn de si podem mantenir aquesta capacitat d’obertura, d’admiració i de sorpresa que els xiquets ja tenen per natural i que Aristòtil deia que era la base de la filosofia.

Què és la espiritualitat?

Podem considerar que la realitat té nivells. Un primer nivell seria el material: les pedres, els arbres, els núvols, el cos... Un segón nivell seria el simbòlic, que és purament humà. Un arbre no sap que és un arbre, espècie vegetal que s’alimenta de terra i aigua tal com ens ensenya la botànica. Això ho sabem nosaltres, els humans, que som els que hem creat aquest nivell simbòlic. Aquest nivell comprèn totes les creacions humanes: l’art, la ciència, el llenguatge i demés.

Des d’aquest segón nivell podem donar comptes del món material empíric del primer nivell (què és un arbre, per què surt el sol, etc.). Aquest segón nivell també pot donar comptes de si mateix: pot explicar els criteris per distingir la bona ciència de la dolenta (la Terra és rodona i no plana com abans pensaven), el bon art del lleig, el just de l’injust, el bé del mal, etc.

La espiritualitat pertanyeria a un tercer nivell, superior al simbòlic humà. Des de la filosofia i la seva eina bàsica, la Raó, és molt difícil entrar en aquest nivell i donar-ne comptes, tal com es pot fer amb els altres dos. Hi ha hagut filósofs que s’han esforçat per explicar-lo; la seva disciplina es coneix com metafísica, que tracta de la realitat més essencial de les coses (El nostre món té un sentit o tot és fruit de l’atzar? La meva mort és l’acabament absolut o jo tinc una ànima?). Al segle XVIII el filòsof Kant va demostrar que la Raó no pot donar comptes d’aquest àmbit tal com ho fa amb el nivell empíric: es troba amb paradoxes de les que no se’n pot sortir.

Ara bé, com que la Raó no hi pot entrar, això vol dir que no hi ha aquest tercer nivell? Molts així ho sostenen; n’hi ha d’altres, però, que des de la seva experiència sí que ens en han parlat: no són els filòsofs sinó els místics. Això ens remet a una pregunta classica “quina diferència hi ha entre un boig i un místic?”. No és fàcil de respondre, perquè ambdós parlen des d’un àmbit que està fora de la Raó. El místic però, en comptes de perdre’s com el boig, ha penetrat i ha vivenciat la realitat més absoluta i trascendent.

Qui també parla d’aquest tercer nivell són les religions organitzades. Sovint han tingut la pretensió de mantenir el monopoli d’aquest àmbit, i per tant han rostit a la foguera o han fet la yihad als qui no pensaven com els seus dirigents. Tanmateix, per molt que es tracti d’un nivell superior al de la Raó, mai no pot estar en oposició amb ella; si no, en comptes d’un nivel trans-humà, es trobaria en un nivell infra-humà. Apel.lar a un nivell espiritual superior per negar a Darwin, aplaudir assassins suicides o defensar la inferioritat de la dona contradiu la Raó de manera anàloga a si es diu que la Terra és plana i no rodona. Una cosa és que la Raó es trobi amb paradoxes, i una altra molt diferent és contradir-la. El tercer nivell és l’àmbit del Misteri, però que no es pugui explicar racionalment no vol dir que se’l pugui usar per justificar la irracionalitat i la mentida.

(Publicat a "l'Estel"; 2ª quinzena d'octubre)

Per què hi ha tanta enveja en el nostre món?

L’enveja sorgeix com a conseqüència de desitjar una cosa però no voler pagar el preu que ha costat. És el resultat de la inconsciència o d’una percepció incompleta de la realitat. Si passa per davant meu algú conduint un Rolls Royce i li tinc enveja vol dir que només he percebut una part de la seva realitat, la que a mi m’ha agradat –el cotxe-, però no la seva altra part que ja no m’agradaria (potser és un traficant de drogues, potser és un fill de papà immadur, malcriat i imbècil, potser és algú que ha treballat moltíssim, d’una manera que jo no hi estic disposta a fer...). Si percebés a l’altre en tota la seva realitat ja no li tindria enveja perquè simplement veuria que les circumstàncies de la seva vida, amb les seves coses bones i dolentes, no són les de la meva vida.

L’església cataloga l’enveja com un dels pecats capitals i la defineix com la tristesa o desplaença per la felicitat de l’altre. Amb això sembla que l’envejós, més que dolent, és un desgraciat: reconeix que el bé no està al seu abast, que el té un altre.

No sé si en el nostre món hi ha més enveja que abans. El progrés econòmic de la nostra societat opulenta l’hauria d’haver disminuït, ja que aquí tothom té les necessitats bàsiques satisfetes (no passem gana, etc.). Si continua havent-hi enveja és que hi ha gent que no posa el centre de la seva vida en si mateixa i creuen que els principals béns no estan en ells mateixos sinó en els altres. Això és un viure descentrat o, com he dit abans, inconscient del que un és. Totes les tradicions religioses i la majoria de les filosòfiques reconeixen que en el nostre interior tenim un principi bo (habitualment li han dit “ànima”) que ens nodreix, ens fica en contacte amb el més essencial nostre i també ens fica en contacte amb el més essencial que està més enllà del nostre petit món egoista (“transcendència”, li diuen).

Viure desconnectat d’un mateix porta a l’error de creure que la millor vida no està al nostre abast. Polítics i comerciants amb la TV reforcen aquest error amb falses promeses de felicitat a canvi de que els entreguem la nostra responsabilitat i atenció. Ningú pot viure la vida d’un altre; caure en aquest error porta a desconnectar-se de la pròpia vida i substituir-la per idees, com fa l’envejós, que amb les seves falses creences ell mateix es torna desgraciat. Les idees (que són totes falses) no poden substituir mai la riquesa que la vida ens ofereix, però si ens oblidem de nosaltres mateixos i de la responsabilitat que tenim envers nosaltres, llavors podem caure en l’enveja o altres formes d’inconsciència, en fer més cas a les idees que a la vida.

Per què em sento tan sola quan hi ha tanta gent al meu voltant? Per què em justifico dient que si trobo l’amor de la meva vida aquesta solitud marxarà

Des que sortim del ventre matern emprenem un camí d’individuació que va afluixant els lligams de la dependència infantil que tenim dels adults. El preu d’arribar a ser un mateix, com deia Nietzsche, és la soledat. Arribar a sentir la soledat és una excel·lent indicació de que s’està en el camí d’assolir la plenitud. Si dius que, tot i estar envoltada de gent, sents la soledat, vol dir que ja te n’has adonat que no pots atribuir als altres o a la manca de companyia un problema que t’has de resoldre tu mateixa. Estàs només amb tu mateixa, què faràs? Pots fugir de tu mateixa, la societat t’oferirà mil camins de fugida: el consum, el patriotisme... (tècnicament això s’anomena “alienació”). També pots assumir pagar el preu per la llibertat de ser tu mateixa: superar les dependències infantils, la necessitat de ser aprovada i reconeguda pels altres... aquesta llibertat no és regalada, s’ha de conquerir i pagar-hi un preu –la soledat.

El que dius a la teva segona pregunta no és només una justificació. Com diu Erich Fromm a L’art d’estimar: l’amor és la resposta al problema de l’existència humana, que és la necessitat d’unió, de superar l’angoixa de la separació amb els altres. Hi ha incomptables formes de unió, però com he comentat, moltes són una fugida i són alienants. A la paraula amor se li donen significats força diferents, alguns contradictoris; tu has d’elegir quin contingut li donaràs. En el seu llibre Fromm explica que estimar bàsicament és donar. Si esperes que algú de fora (“l’amor de la teva vida”, per exemple) vingue a resoldre el teu problema humà fonamental potser trobaràs un alleujament durant cert temps, però sortir del camí de l’alienació només ho pots fer tu, assumint el que tu ets; Això vol dir incloure les parts fosques de tu, les que no t’agraden. Si no assumeixes i no reconeixes la teva soledat i la teva por (i recorda, la societat t’ofereix mil maneres de dissimular-les i adormir-les), seran elles les que dirigiran la teva vida, i no serà una vida orientada al donar sinó a tapar el que no has tingut el valor d’enfrontar. Només des del que tu ets, des del teu propi poder, ets capaç de donar i estimar de forma autèntica; l’objecte a qui dirigir el teu amor es torna un problema secundari quan has realitzat la feina que et pertoca: centrar-te en tu mateixa, conèixer-te a tu mateixa, com deia el filòsof grec.

Pot l’ésser humà assolir la felicitat completa?

Primer de tot cal aclarir que entenem per “felicitat completa”, per a no donar per suposat que sabem a què es refereixen les paraules quan les usem. ‘Riquesa’ ‘goig’ ‘formosura’ ‘tranquil.litat de consciència’ ‘èxit’… són conceptes associats a la Idea de felicitat que permeten dir en cert moment: “sóc feliç”. Els moments canvien, però les Idees sempre són les mateixes; llavors com pot es dir “sóc feliç” si un moment desprès un ja ha deixat de ser-ho?

Els humans vivim en una contradicció entre el temps que sempre canvia i les Idees que sempre permaneixen. La qüestió de la felicitat ens ho ensenya molt bé, la seva Idea la sentim com una absència front al que ara tenim: “si no fos per això i per allò… jo seria feliç”. També ho podem dir del revés: l’aspiració a la felicitat ens mostra el que ens sobra, això i allò de la vida de cada dia que ens està impedint de ser feliços. Per tant hi ha una contradicció entre “ser feliç”, que sentim que hauria de ser allò natural, i la Realitat de cada dia (malatia, conflictes, diners…) que no ens deixa ser-ho.

Què passa amb aquesta Realitat que no ens deixa ser feliços? Doncs que està sotmesa al temps i a les Idees, cosa que no li passa a la felicitat, que no és cap idea. És com si la felicitat fos incompatible amb la Realitat, es troba fora d’ella.

Amb això no vull dir que calgui renunciar a la felicitat, o que aquesta sigui falsa, tot el contrari! La aspiració a la felicitat ens serveix per a rebutjar com a falsos els seus substituts (diversió, diners, poder, prestigi, treball…) que des de la Realitat continuament ens volen vendre; qualsevol amb senderi pot adonar-se de que aquestes coses mai no donen la felicitat completa. Fins i tot pot mostrar-nos la contradicció de la Realitat que cada dia ens imposen, feta de temps i d’Idees.

Aquesta contradicció també m’afecta a mi mateix: jo, com a individu, tampoc puc ser feliç, perquè la Idea que tinc de mi és falsa, com totes les idees. En tant que m’aferri a aquesta Idea de mi mateix mai no seré feliç. No es tracta de definir la felicitat amb Idees, sinó de viure-la. Sigui el que la felicitat sigui, no pot ser meva, mai serà per a mi; precisament el seu anhel és el que em pot trencar aquesta falsa Idea de mi, separat dels altres i del món, i portar-me més enllà del meu petit Jo contradictori per obrir-me al que és comú i em transcendeix.

Tinc por de les decisions que ara hagi de prendre perquè poden afectar negativament el meu futur. (Marilen)

Hi ha dos tipus de por. Una és saludable perquè ens ajuda a mantenir-nos vius. Si et surt una serp pel camí, és bo que la por et face donar un bot i apartar-te d’ella. L’altra por és tot el contrari, perquè ens impedeix viure la vida en plenitud. Aquesta segona por l’han creada els que precisament s’ofereixen a salvar-nos d’ella: polítics, comerciants, líders religiosos... El filósof Hobbes per exemple diu que a causa de la por que ens tenim uns humans als altres van sorgir l’Estat i la dominació política, amb l’excusa de protegir-nos.

Per al teu cas m’agrada més el que diu el grec Epicur. Ell sosté que totes les pors en el fons són disfresses de la por a la mort. Fixa’t que la mort sempre està en el futur. Del futur no podem saber res perquè no està ni estarà mai, tu sempre estàs en el present. Tanmateix, ara estàs abandonant la teva única realitat, que està en el present, a causa del futur i la por que et provoca. Els que viuen de la por estaran encantats de vendre’t tota mena de seguretats a canvi de que renuncies a la teva responsabilitat de viure des de tu mateixa en el present; et prometeran un futur de felicitat (el cel, objectes de consum, llibertat política...), i si no acceptes la seva oferta t’omplen de pors. Què et pot passar a tu en el futur, si en veritat no arriba mai? L’únic que hi ha en el futur és la mort. I llavors tu ja no hi seràs. La pregunta vertaderament important és: com estàs vivint en el teu present? El vius amb tota la consciència, plenitud i joia? O t’estàs distraient amb coses que no pertanyen al present?

Amb això no vull dir-te que faces com Esaú, que tenia molta gana i es va bescanviar l’herència (que era molt bona, diu la Bíblia) amb el seu germà Jacob per un plat de llenties. Va pensar: “Bah, el que jo ara tinc és gana, què importa l’herència si demà potser seré mort”. Esaú va cometre una irresponsabilitat que va pagar cara, perquè va actuar com si ja estés mort i tot li donés igual, com si unes llenties i una herència fos el mateix. Estar viu vol dir saber que hi ha coses que valen més que altres –i elegir-les. Només tu pots fer les eleccions del que val la pena en la teva vida, precisament pots elegir en tant que no estigues morta. I elegir el que és valuós només ho pots fer des del teu present, estant-hi plenament conscient del que ets i el que fas, sense adormir-te, ni distreure’t amb les promeses o amenaces d’un futur buit que no existeix. Com deia Epicur: “Quan tu hi ets, la mort no està; i quan la mort està, tu ja no hi ets”.

(Pubicat la 1ª quinzena de novembre del 2005)

Estic escoltant Bob Marley i m’estic posant trista. Tinc XX anys i penso que he perdut el temps en banalitats, tot i que fa temps que miro de recupera

Estic escoltant Bob Marley i m’estic posant trista. Tinc XX anys i penso que he perdut el temps en banalitats, tot i que fa temps que miro de recuperar-lo, a voltes m’envaeix el buit. Què em recomanes?

No t’enganyis tractant de “recuperar” el temps. En primer lloc tu no saps què és el temps (ni jo, ni ningú: com deia del temps el filòsof Sant Agustí: “Quan no m’ho pregunten ho sé; quan m’ho pregunten, no ho sé”). No pots recuperar una cosa que no se sap el què és. En segón lloc, no pots recuperar quelcom que no és teu: el temps no es pot acumular ni administrar. Això es pot fer amb amb els diners, però no amb el temps.

Com pots anar enrera i recuperar quelcom que ja ha passat per a sempre? On ho voldries posar això que pretens recuperar per prevenir la tristesa? en el futur? El futur és futur precisament perquè no està, ni estarà mai; si estés, si arribés, deixaria de ser futur. Tu estàs en el present, sempre en el present. Una altra cosa és la tendència que tenim a fugir o oblidar-nos de que només tenim el moment present. La teva tristesa precisament et ve perquè el passat, que ja està passat, el portes al present. Amb això no vull dir-te que t’hagis d’oblidar del que ets o del que has fet, sinó que si t’enganxes massa al passat no permetràs que el present es manifesti.

El comerç, l’educació, la religió, la política i demés institucions estan montades sobre aquest oblit del present i sobre el futur millor que ells prometen (al contrari del que deia Jesús, d’imitar els ocells del cel i les flors del camp). “Quan podré comprar... quan aconseguiré X ...llavors seré feliç”. I mentrestant arriba aquesta futura felicitat, què fem?

Diuen que els budistes mantenen que el buit és la realitat fonamental, tot i que quan a tu t’invaeix no et resulta gens agradable. De tota manera, preferiries viure en una falsa plenitud com la que et promet la TV i demés institucions del futur? Què t’és més real i més propi, aquest buit o les fantasies que t’han volgut fer creure sobre el que hauries de fer o ser o tenir? En tant que tu t’identifiquis amb aquests futurs tan bonics que t’han promés seràs infeliç, perquè la teva vida només la pots viure des de tu, no des del que t’han dit. Abandonar la fantasia pot implicar dolor o el buit, però és el començament del camí que només pots fer tu, responsabilitzant-te del teu present i la teva realitat, sigui la que sigui (i si Bob Marley t’acompanya en el teu cami, tant millor!)

La vida actual no és vida. Són obligacions etc. Pocs cops ens podem sentir lliures. Hi ha vida abans de la mort?

Wittgenstein és un dels filòsofs del s. XX més coneguts, sobre tot per un llibre curt i molt espés titulat “Tractatus logico-philosophicus” on acaba amb una frase que s’ha fet famosa: “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. Cito això perquè no sé si es pot parlar de la vida.

Sempre parlem d’allò que sabem, o ens pensem que sabem. Parlar d’alguna cosa implica reduir-la a concepte, a idea. Si començo a parlar de la vida dient que és això o allò la convertiré en el que no és, deixarà de ser vida per a passar a ser idea. Convertir aquest misteri que és la vida en una mera idea (de la vida) és falsificar la vida. Em sembla que això passa amb qualsevol altra cosa important, com l’amor, la bellesa o el plaer. La gràcia que tenen és que estan, podem deixar que actuen en la nostra vida, a no ser que els volguem tancar en una idea i definir-los, llavors queden com a morts, dissecats. Les idees, en ser una cosa fixa i immutable, són el contrari de la vida.

Per una altra banda, al nostre món hi ha un munt d’institucions com la familia, l’educació, el mercat i sobre tot la TV que ens diuen què és la vida i com hem de viure-la. Pel que he escrit fa un moment podrà deduir que tot el que diuen és mentida, perquè només transmeten idees. Per la forma de plantejar la seva pregunta em sembla que vostè també està intuint la mentida del que se’ns pretén vendre com a vida. Cada dia ens estan repetint en què consisteix la vida (bàsicament en gastar diners consumint els diferents productes que ofereix el mercat –i aquí es poden incloure persones, sentiments i més). Del moment que han d’estar repetint-ho constantment per convencer-nos és ja una prova de la falsetat de les seves propostes, doncs a la vida no li cal cap ajut de la TV per a ser.

Un altre tema del que no tenim espai per parlar-ne és el de la mort. La mort pròpia, la d’un mateix, sempre és futura, és una promesa que ara no està. Aquesta promesa de futur s’hi sembla molt a la vida que ens pretenen vendre, que no fa referència a l’ara sinó al futur i a les idees. Suposo que per això pregunta si hi ha vida abans de la mort, doncs si per vida entenem aquesta falsetat que ens volen fer creure, s’hi sembla força a la mort. Les obligacions, la manca de llibertat i altres coses a les que ens sometem són sempre per un futur o altre, com si així poguessim eludir la responsabilitat que tenim amb nosaltres mateixos amb un present que és incert i que ningú ens pot assegurar. Tanmateix, més enllà d’aquest futur i aquestes idees que ens volen vendre com a vida, un pot deixar-se sentir la vida, en tant que abandone la seguretat que el món de les idees pretén oferir; el que s’esdevingue llavors ja no és tant important parlar-ho (analitzar-ho, tractar de convencer als atres, etc) com simplement viure-ho.