L’enveja sorgeix com a conseqüència de desitjar una cosa però no voler pagar el preu que ha costat. És el resultat de la inconsciència o d’una percepció incompleta de la realitat. Si passa per davant meu algú conduint un Rolls Royce i li tinc enveja vol dir que només he percebut una part de la seva realitat, la que a mi m’ha agradat –el cotxe-, però no la seva altra part que ja no m’agradaria (potser és un traficant de drogues, potser és un fill de papà immadur, malcriat i imbècil, potser és algú que ha treballat moltíssim, d’una manera que jo no hi estic disposta a fer...). Si percebés a l’altre en tota la seva realitat ja no li tindria enveja perquè simplement veuria que les circumstàncies de la seva vida, amb les seves coses bones i dolentes, no són les de la meva vida.
L’església cataloga l’enveja com un dels pecats capitals i la defineix com la tristesa o desplaença per la felicitat de l’altre. Amb això sembla que l’envejós, més que dolent, és un desgraciat: reconeix que el bé no està al seu abast, que el té un altre.
No sé si en el nostre món hi ha més enveja que abans. El progrés econòmic de la nostra societat opulenta l’hauria d’haver disminuït, ja que aquí tothom té les necessitats bàsiques satisfetes (no passem gana, etc.). Si continua havent-hi enveja és que hi ha gent que no posa el centre de la seva vida en si mateixa i creuen que els principals béns no estan en ells mateixos sinó en els altres. Això és un viure descentrat o, com he dit abans, inconscient del que un és. Totes les tradicions religioses i la majoria de les filosòfiques reconeixen que en el nostre interior tenim un principi bo (habitualment li han dit “ànima”) que ens nodreix, ens fica en contacte amb el més essencial nostre i també ens fica en contacte amb el més essencial que està més enllà del nostre petit món egoista (“transcendència”, li diuen).
Viure desconnectat d’un mateix porta a l’error de creure que la millor vida no està al nostre abast. Polítics i comerciants amb la TV reforcen aquest error amb falses promeses de felicitat a canvi de que els entreguem la nostra responsabilitat i atenció. Ningú pot viure la vida d’un altre; caure en aquest error porta a desconnectar-se de la pròpia vida i substituir-la per idees, com fa l’envejós, que amb les seves falses creences ell mateix es torna desgraciat. Les idees (que són totes falses) no poden substituir mai la riquesa que la vida ens ofereix, però si ens oblidem de nosaltres mateixos i de la responsabilitat que tenim envers nosaltres, llavors podem caure en l’enveja o altres formes d’inconsciència, en fer més cas a les idees que a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada