cuiners mediàtics i filosofia

Els grans cuiners mediàtics del nostre país, que un dia sí i l’altre també surten a la TV amb una espècie d’exhibició gastronòmica-literària mostrant les seves creacions –que per cert, no tenen gairebé res de mediterrània- i que per poder-les assaborir cal tenir la butxaca ben plena, no podrien també fer classes de filosofia?

Aristòtil deia que hi ha tres classes de saber: el teòric, el pràctic i el tècnic. El teòric no busca produir res, només entendre per què la realitat és com és; seria el saber de la filosofia o la ciència. El saber pràctic tracta de l’acció, fa referència a la pregunta “què he de fer?”. La resposta és molt senzilla: “el que és bo”. Si es tracta del que és bo per a mi se n’ocupa l’ètica. Si es tracta del que es bo per a nosaltres se n’ocupa la política. El que ja no és tan senzill de respondre és la pregunta “què és bo (el bé)”?.

El saber tècnic Aristòtil també l’anomenava poètic. Fa referència al que produïm segons regles o mètodes. Està clar que els cuiners aquestos de la TV han demostrat posseir un bon saber tècnic, per això surten a la pantalla i per això poden cobrar les quantitats que cobren als que volen degustar les seves creacions. Tenen un saber tècnic reconegut i se’l fan pagar. Personalment no puc parlar gaire de les seves obres, ja que la meva butxaca no està per a n’aquestes despeses. De tota manera, sobre tot aquí els habitants de les Terres de l’Ebre, em sembla que tots tenim en el nostre cercle de família o d’amics aquella persona especial que amb uns ingredients de la terra senzills ens fa aquella paella, o suquet de peix, o una coca o uns pastissets que ens deixen bocabadats. Abans he dit que no es fàcil respondre a la pregunta “què és bo”, feia referència a l’ètica; tanmateix, quan es tracta de menjar, em sembla que els ebrencs tenim molt clara la resposta. Això té a veure amb l’educació (educació per al gust, en aquest cas). El bon menjar no va aparellat necessàriament amb una gran despesa. La cultura dominant ens vol fer creure que allò bo és el que val molts diners. Respecte del menjar, des de la meva experiència de tortosí, puc assegurar-li que no és així.

Dominar un saber tècnic –en aquest cas la cuina- no és garantia de dominar altres sabers. La filosofia està tan prop (o lluny) de la cuina com de l’infermeria o la lampisteria. Cadascuna d’aquestes disciplines demana una formació específica, teòrica o tècnica. Tot i que algun d’aquests cuiners potser també podria tenir un bon coneixement de la filosofia, em sembla que als directius de la TV no els faria gaire gràcia que en parlessin. La cuina pot ser un espectacle, la filosofia ja és més difícil. Amb aquest paper més humil que juga la filosofia crec que pot contribuir més efectivament al saber més important, el pràctic, aquell que ens diu què he de fer per viure bé i ser feliç. És un saber que un mateix se l’ha d’anar construint, i no em sembla que els espectacles ajudin gaire. Això sí, un plat ben cuinat estic segur que no és cap impediment per assolir aquest saber.