dimecres, 23 de desembre del 2009

On es remunten les primeres civilitzacions en que la gent començà a criticar als altres i per què ho feien? Quan van sorgir a la societat les enveges,

On es remunten les primeres civilitzacions en que la gent començà a criticar als altres i per què ho feien? Quan van sorgir a la societat les enveges, l’orgull i l’ego? Trobo que això és motiu de sofriment. (Paco)

Criticar a l’altre, tenir-li enveja o aferrar-me al meu ego només es possible quan he desenvolupat una consciència individual. Per això els animals i els bebès no pateixen d’aquests mals (ni tampoc frueixen dels avantatges de la individualitat).

El desenvolupament d’aquesta consciència individual és resultat de la evolució. Els amfibis i rèptils van ser els primers éssers vius en sortir del mar. Tenen ja un cervell que els dóna la consciència d’impulsos bàsics com l’aliment, les sensacions fisiològiques i les accions motores i sensorials. Després van venir els mamífers amb un cervell més complex: el sistema límbic. Les primeres sensacions dels rèptils s’expandeixen fins incloure sentiments, desigs, impulsos i les necessitats emocionals i sexuals. Nosaltres, els humans, a més del cervell reptilià amb impulsos i del mamífer amb emocions, tenim l’escorça cerebral que ens permet operar amb símbols i conceptes. Amb això hem construït les civilitzacions, la tecnologia i demés coses que ens caracteritzen com a éssers culturals, i també ens ha donat l’autoconsciència.

La nostra civilització occidental s’ha centrat molt en l’individu com una realitat particular basada en la ment com a centre de pensament, decisió i acció, tancada en els límits de l’organisme. Aquest èmfasi en la individualitat ha portat coses bones com la defensa dels Drets Humans individuals per damunt de la raó d’Estat. Per una altra banda, però, ha estimulat que ens identifiquem amb el que nosaltres tenim exclusivament de particular: el nostre cos i la nostra ment. Aquesta separació dels altres individus i de la totalitat de la vida també ens crea angoixa: sabem que som finits, que els individus no sobrevivim a la mort.

L'angoixa de la finitud sovint la volem compensar amb idees que reforcin aquesta pobra identitat individual tan dèbil i amenaçada: com estic separat dels altres necessito creure que soc millor, que ells estan equivocats i jo tinc raó, que si acumulo diners acumularé temps i per tant negaré la mort, que si l’altre té més o és millor que jo és per una injustícia (i per tant li tinc enveja)...

Quanta més por i més angoixa tenim com individus, més necessitat hi ha de compensar-ho amb l’ego, amb l’orgull i amb la comparació amb els altres. Buda deia que el sofriment sorgeix d’ignorar que res és permanent. Sòcrates afirmava que només sabia que no sabia res, i va dedicar la seva vida als altres, com Jesús. No podem escapar de l’incertesa, la qüestió és si ens porta a tancar-nos en el nostre petit ego per escapolir-nos o de si tenim coratge d’acceptar-la i per tant obrir-nos als altres i a la vida.