La filosofia no hauria de combatre més els fonamentalismes religiosos?

Són més aviat els fonamentalismes els que han combatut la filosofia, la ciència, i en general, el pensament lliure. El problema del fonamentalisme és que sol partir d’una veritat però, en comptes de veure-la com una veritat parcial, la considera absoluta. Els fonamentalismes sorgeixen d’un moviment evolutiu de la consciència humana que passa d’un pensament màgic a un pensament mític. En el pensament màgic, propi de les societats tribals (com la pel.lícula Avatar), no hi ha una distinció clara entre el subjecte i l’objecte. És un pensament paregut al dels nens que, si es peguen un cop contra la taula la renyen i la tracten de dolenta, o creuen que els Reis Mags els porten regals a ells en exclusiva ja que es consideren el centre del món. En aquest sentit el pensament màgic creu que el Gran Esperit, o com l’anomeni, pot satisfer les meves necessitats i beneir-me si respon als meus precs.

El pensament mític supera el tribalisme perquè planteja una veritat absoluta i eterna per a tothom. Tanmateix és una veritat etnocèntrica: només els que obeeixen aquesta veritat revelada per les escriptures es salvaran. Però els que no comparteixen la veritable fe, els espera la condemna i el càstig etern. Per això la comunitat de fidels –aquí ja no importa la raça o la tribu- s’enfrontarà als qui s’oposin a aquesta fe verdadera.

Gràcies a la filosofia, al temps de la Il.lustració, al s. XVIII, es va obrir una nova manera d’entendre les creences que es va anomenar teisme. Això vol dir que pot haver un Déu d’amor universal (és el que afirma la religió mítica, però només per a ells) que indica una manera de comportar-se, però accepta que aquest amor universal és racional i està present en diverses formes d’adoració, igualment legítimes en tant que estiguin sotmeses a aquest imperatiu racional, vàlid per a qualsevol ésser humà independentment de la seva raça, sexe, religió, cultura o creença.

Aquest imperatiu de racionalitat és el que encara no han digerit els fonamentalistes, de la mateixa manera que també combaten l’anterior paganisme de les societats tribals. És per això que van cremar al filòsof Giordano Bruno a la foguera al mateix temps que també cremaven a les bruixes.

La racionalitat tecnològica ha canviat la vida de les persones externament però no tant interiorment (alguns dels terroristes del 11-S eren enginyers que sabien pilotar avions). Això ens mostra que el progrès tecnològic és insuficient per a un veritable progés humà. Malgrat que la filosofia no està de moda i recula als programes d’ensenyament, penso que és una eina excel.lent no tan per combatre les mentalitat dogmàtiques sinó per ajudar-les a evolucionar. Qui assoleix la electricitat ja no vol tornar als llumaners; De la mateixa manera, per a la necessaria evolució de la consciència humana –no nomès econònica o tecnològica- la filosofia proporciona un ajut fonamental per deixar enrera tot fonamentalisme

QUI TÉ UN PERQUÈ PER VIURE, TROBA SEMPRE EL COM ?

Això és el que explica el psiquiatra Viktor Frankl, citant al filòsof Nietzsche, arran de la seva experiència desprès d’haver estat un sobrevivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz en el seu molt recomanable llibre “L’home en busca de sentit”.

Quan parlem de “com” fem referència a procediments. Hi ha un munt de llibres d’autoajuda i cursets que ofereixen mil i una tècniques per a la vida (això agrada molt als nordamericans). Tanmateix, sense desmerèixer la seva importància, viure la vida és quelcom més que una qüestió de tècniques i procediments, com tu mateixa apuntes en la pregunta, a més a més cal un “perquè”.

Perquè es refereix a una explicació causal: “passa tal cosa (B) perquè primer ha passat tal cosa (A)”. Aquest és el funcionament bàsic de la ciència, buscar les causes de per què passen les coses: “Vè. té mal de panxa (B) perquè ha agafat un virus (A)” “les massanes cauen (B) perquè la gravetat de la terra les atrau (A)”. La causalitat (no confondre amb la casualitat! que és el contrari!) diu que A es la causa, i B la conseqüència.

La ciència ens va molt bé per a la vida. A l’edat mitjana es pensaven que la pesta bubònica era un càstig de Déu, ara sabem que era a causa d’un microbi i la manca d’higiene. Coneixent les causes, podem predir les conseqüències. Tanmateix la ciència i el coneixement de causes i conseqüències, tot i ser molt valuós, és insuficient per a la vida, ja que és un coneixement que va cap enrera, de B em remonto a A.

La vida, sobre tot la vida humana, tanmateix té un propòsit i un sentit que la ciència empírica no li pot proporcionar. A més de tenir en compte el passat cal, doncs, tenir també en compte el futur, el sentit. La pregunta que veritablement ajuda per trobar aquest sentit és “per a què”. És una pregunta oberta, la resposta no pot ser tan exacta com la que ens proporciona la ciència, ja que la vida té molt d’imprevisible

Penso que si un té ben establert el seu “per a què” no li resulta tan difícil trobar els instruments, el “com”, i també abandonar-lo quan s’adona que no val per al propòsit, ja que la vida, en la seva meravellosa impredictibilitat, no es deixa reduir a cap recepta fixa. I si un no té clar el seu propòsit, el seu “per a què”, doncs pot començar per fer-se el propòsit de trobar el seu propòsit. La resta dels “com” vindran a continuació.

El nostre món es compon de coses reals o ens envolta la consciència?

Primer hauríem d’aclarir què entenem per “coses reals”, i també per consciència. Suposo que preguntes si les coses del nostre món són tal qual elles són o si és la nostra ment la que ens les fa veure així. Aquest és un problema clàssic de la filosofia i els principals filòsofs com Plató, Aristòtil o Kant hi han tractat de respondre. Habitualment als filòsofs se’ls classifica en dos grups: realistes i idealistes. Els realistes creuen que el món es compon de coses reals i els nostres sentits, més o menys, ens les fan veure tal com són. Els idealistes, en canvi, no se’n fien dels nostres sentits (“els sentits enganyen”) i creuen que la imatge del món que ens donen els sentits no és verdadera, i que hi ha un món, més enllà del que podem veure i tocar, que és l’autènticament real.

Els filòsofs realistes són més científics, pensen que, si prenem les precaucions adequades –no fiar-nos del primer que veien, perquè els sentits enganyen-, a través de la ciència ens podem fer una imatge de com és el món en realitat. Els filòsofs idealistes no menyspreen la ciència, però diuen que les coses veritablement importants per a la vida com el sentit, els valors i més, estan en la consciència, més enllà del que la ciència ens pugui dir.

Amb la moda de la New Age es senten coses com que “la realitat és el que crea la meva consciència”. Cal anar amb compte amb aquestes simplificacions, doncs és molt fàcil acabar dient “la meva consciència crea tota la realitat”, i això només ho fan els psicòtics o bojos. És cert que la realitat no és quelcom que està allà fora esperant a que jo la descobreixi tal com ella és. El postmodernisme ens ha ensenyat –front a la ingenuïtat de cert realisme i idealisme- que la realitat no és independent del llenguatge amb el que ens referim a ella. Per això els de la New Age tenen part de raó quan defensen el pensament positiu. Si em dic “el món és un lloc hostil” probablement acabaré sent un desgraciat i una víctima; si em dic “el món sempre ofereix oportunitats de millorar”, encara que em passin coses desagradables, probablement viuré una vida amb més plenitud i esperança. Per això és tan important la manera com usem el llenguatge per referir-nos a la realitat

“Només sé que no sé res” deia Sòcrates. Tant si som realistes com idealistes convé recordar que mai podrem saber del tot com són les coses en realitat, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar a intentar saber quan més millor.

Publicat a l'Estel. octubre 2010

HEM DE FER CAS DE LA RAÓ O DELS SENTIMENTS? (Teresa)

Aquest és un clàssic conflicte interior, quan una part nostra ens empeny cap a una decisió i una altra part nostra s'hi oposa, allò de "el meu cap em diu una cosa i el meu cor em diu el contrari".

Fer cas a un vol dir que no has de fer cas a l'altre? Per què has de contraposar-los, com si estessin en guerra? En primer lloc, el cor també té raons, com deia Pascal. En segon lloc les raons del cap no són tan lluny de les del cor, i al revés. Els sentiments estan tamisats per la cultura i l'educació, poques vegades som capaços de viure les emocions en estat pur. Els nens sí que les viuen amb tota la plenitud, per això ens fa tanta gràcia la puresa de la seva alegria, i ens desperta compassió i tendresa la seva pena desconsolada. Nosaltres, tanmateix, sentim en funció de com ens han educat, això vol dir que la cultura ens ha ensenyat a respondre de determinada manera als estímuls que ens arriben.

La raó ajuda a ficar llum i comprensió als sentiments. Per exemple, m'han pogut dir que les persones de tal color de pell o de tal religió són perilloses, per tant sentiré por i aversió si me les trobo, o satisfacció i alleugiment si els meus polítics les allunyen del meu voltant. Els meus sentiments són maneres de reaccionar davant el que em passa. Els sentiments són més ràpids que els pensaments per assolir la meva consciència, però això no vol dir que siguin més autèntics. Polítics i comerciants sempre han aprofitat d'aquesta confusió per manipular els sentiments de la gent en benefici propi.

El problema no està en fer cas al cor o al cap, sinó en identificar-se amb un d'ells. Per exemple, creure'm que jo només sóc els meus sentiments. Llavors la vida es converteix en una muntanya russa emocional sense direcció. Unes altres persones s'identifiquen únicament amb els pensaments i fiquen una barrera de ferro a les seves emocions per no sentir-les; seran eficaces amb els seus objectius, pagant el preu d'una vida freda, sense color, quasi inhumana.

Tant el cap com el cor són dues bones guies per a la vida, en tant que no els hi donem l'exclusiva. El meu ésser veritable inclou els pensaments i els sentiments, necessita ambdós, però no és ni un ni l'altre: està més enllà d'ells. El savi és el qui no els contraposa mai: sap alinear pensaments, sentiments i accions per a que tots vagin en la mateixa direcció.

Per que molts de filòsofs semblen donar importància a com ens portem respecte als animals per a demostrar com som de civilitzats?

Em preguntes si no seria més correcte donar importància a com ens portem entre nosaltres els humans. I em fiques com a exemple la frase de Gandhi "La grandesa d’una nació i el seu progrés moral pot jutjar-se per la manera com tracta els animals".

Als humans sempre ens ha agradat comparar-nos amb els animals i usar-los com espills per veure’ns a nosaltres mateixos. El problema de veure les coses amb objectivitat és que sovint no creiem en el que veiem, com es diu popularment, sinó al contrari: veiem el que nosaltres creiem. És a dir, jo ja tinc una idea pre-concebuda de com son les coses i com han de ser, per tant la meva mirada va dirigida a trobar la confirmació d’allò que crec, només sé veure allò i res mes. Aquest defecte, sobre tot ens passa amb les persones amb qui ens relacionem: ja els hem penjat una etiqueta, i costa molt canviar-la. Veure el meu prejudici és molt difícil, i és molt fàcil veure el defecte de l’altre

Si repassem la història veurem que totes les guerres van ser justes, segons els seus iniciadors: “Amb aquest enemic no hi havia més remei, només podia fer la guerra. Nosaltres som civilitzats i ells bàrbars”. També els terroristes i criminals se senten justificats perquè no els queda cap altre camí, diuen. La seva pròpia violència no s’atreveixen a mirar-la en si mateixos, i la projecten en l’altre per justificar-se. Son exemples extrems d’això de penjar etiquetes als altres.

Quan ens relacionem amb els animals resulta més difícil creure’ns aquesta trampa de penjar-los etiquetes o projectar-los els nostres defectes. Quan ho fem, per exemple: la rabosa és astuta, la formiga treballadora, el cocodril cruel, etc. sabem que és literatura, que en realitat estem parlant de nosaltres mateixos. Així, el nostre tracte amb els animals sol ser més net perquè de seguida es nota si els estem projectant els nostres prejudicis, cosa que ja no passa amb el tracte entre els humans.

La manera com ens hem portat els humans al llarg de la història no ha estat gaire civilitzada, per aquesta tendència a veure la palla en ull aliè i no la biga en el propi. Com és difícil trobar bons models en la història humana potser per això molts han hagut de buscar els exemples de civilitat amb el tracte amb els animals, ja que aquests no coneixen l’odi, que és un fenomen únicament humà.

Quin és l’origen de la raó i des de quan és un motiu de discutir perquè un creu que té més raó que l’altre?

L’origen de la raó està a Grècia cap al segle VI aC. Una sèrie de pensadors van començar a preguntar-se com funcionava la naturalesa. Fins llavors es creia que tot era obra dels déus: la mitologia explicava per què creixien les plantes o per què llampeguejava el cel quan hi havia tronada. Aquests pensadors, però, no van acudir als mites per trobar una resposta, sinó que van buscar en la naturalesa mateixa les lleis que la explicaven. Els llibres de filosofia narren això com “el pas del mite al logos”. Logos es una paraula grega que es pot traduir com raó, coneixement, llenguatge o ciència.

Abans dels grecs la gent ja es discutia i es matava per “tenir la raó”. Al començament podia ser per la mera supervivència i per l’accés als recursos escassos: “aquesta zona de caça és de la nostra tribu; vosaltres fora d’aquí”. Malgrat que ara hi ha recursos per a tothom continua persistint això de “jo tinc la meva raó i no veig la de l’altre”.

La gran troballa dels grecs, el logos, és que aquest és universal i no particular. Això vol dir que el logos no es meu o del meu grup, sinó de qualsevol. Si tu dius que la terra és plana i jo rodona, el que jo dic no és veritat perquè ho digui jo (la meva raó particular no té cap valor) sinó perquè ho pot dir qualsevol que ho investigui i trobi les proves. No necessito imposar-te res, només cal permetre que les coses es manifestin com són.

Les discussions i les baralles vénen precisament per no obrir-me a la Raó universal i tancar-me en la meva petita raó particular. Des dels grecs hem anat ampliant aquesta noció de comú, de universal. Hem passat de considerar els de l’altra tribu com gent que no té a veure amb mi o fins i tot com enemics, a comprendre el logos comú que compartim tots els humans pel fet de ser humans. La prova de la solidesa d’una raó és que no sigui únicament meva, ja que si només val per a mi vol dir que no val res. Les úniques raons que valen són les que no són meves sinó de qualsevol. Heràclit, un dels primers pensadors grecs, va dir: “El logos és comú, però la gent viu tancada en el seu món particular, com si estès en un somni. Quan et despertes veus el món és un, el mateix per tothom”.

Publicat a l'Estel. Desembre 09

On es remunten les primeres civilitzacions en que la gent començà a criticar als altres i per què ho feien? Quan van sorgir a la societat les enveges,

On es remunten les primeres civilitzacions en que la gent començà a criticar als altres i per què ho feien? Quan van sorgir a la societat les enveges, l’orgull i l’ego? Trobo que això és motiu de sofriment. (Paco)

Criticar a l’altre, tenir-li enveja o aferrar-me al meu ego només es possible quan he desenvolupat una consciència individual. Per això els animals i els bebès no pateixen d’aquests mals (ni tampoc frueixen dels avantatges de la individualitat).

El desenvolupament d’aquesta consciència individual és resultat de la evolució. Els amfibis i rèptils van ser els primers éssers vius en sortir del mar. Tenen ja un cervell que els dóna la consciència d’impulsos bàsics com l’aliment, les sensacions fisiològiques i les accions motores i sensorials. Després van venir els mamífers amb un cervell més complex: el sistema límbic. Les primeres sensacions dels rèptils s’expandeixen fins incloure sentiments, desigs, impulsos i les necessitats emocionals i sexuals. Nosaltres, els humans, a més del cervell reptilià amb impulsos i del mamífer amb emocions, tenim l’escorça cerebral que ens permet operar amb símbols i conceptes. Amb això hem construït les civilitzacions, la tecnologia i demés coses que ens caracteritzen com a éssers culturals, i també ens ha donat l’autoconsciència.

La nostra civilització occidental s’ha centrat molt en l’individu com una realitat particular basada en la ment com a centre de pensament, decisió i acció, tancada en els límits de l’organisme. Aquest èmfasi en la individualitat ha portat coses bones com la defensa dels Drets Humans individuals per damunt de la raó d’Estat. Per una altra banda, però, ha estimulat que ens identifiquem amb el que nosaltres tenim exclusivament de particular: el nostre cos i la nostra ment. Aquesta separació dels altres individus i de la totalitat de la vida també ens crea angoixa: sabem que som finits, que els individus no sobrevivim a la mort.

L'angoixa de la finitud sovint la volem compensar amb idees que reforcin aquesta pobra identitat individual tan dèbil i amenaçada: com estic separat dels altres necessito creure que soc millor, que ells estan equivocats i jo tinc raó, que si acumulo diners acumularé temps i per tant negaré la mort, que si l’altre té més o és millor que jo és per una injustícia (i per tant li tinc enveja)...

Quanta més por i més angoixa tenim com individus, més necessitat hi ha de compensar-ho amb l’ego, amb l’orgull i amb la comparació amb els altres. Buda deia que el sofriment sorgeix d’ignorar que res és permanent. Sòcrates afirmava que només sabia que no sabia res, i va dedicar la seva vida als altres, com Jesús. No podem escapar de l’incertesa, la qüestió és si ens porta a tancar-nos en el nostre petit ego per escapolir-nos o de si tenim coratge d’acceptar-la i per tant obrir-nos als altres i a la vida.

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegi

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegit i m’han ajudat molt

Al segle XX la física quàntica ha mostrat que no es pot separar l'observador d'allò observat. El postmodernisme, que s'ha centrat en l'estudi de les ciències socials, també diu que la realitat no està al marge del llenguatge amb el que ens referim a ella. En altres paraules: els últims avenços ens diuen que la realitat no està al marge de nosaltres (la rígida separació subjecte/objecte) sinó que també depèn de com la construïm.

La New Age ha popularitzat aquesta visió de que "la realitat depèn de com la construeixo jo" i en part té raó. La meva infelicitat sovint està causada per una percepció distorsionada del món. Si em repeteixo que el món no val res i jo sóc un desgraciat, el més probable és que el món esdevingui un infern i jo a dintre sense poder escapar. La història que jo em contava, una mera percepció subjectiva, acaba convertint-se en la única realitat perquè me la crec. Aquests llibres estan bé si t'ajuden a adonar-te com els teus pensaments poden col·laborar amb la teva infelicitat

El perill d'aquestes popularitzacions de la New Age ("El secreto" "Y tu que sabes") és que poden estimular la fantasia i el narcisisme fins a extrems patològics. El narcisisme crea una falsa imatge agradable de mi mateix per substituir el meu jo vertader, ja que en mi sempre tinc coses que no vull veure i prefereixo dissimular.

Els filòsofs com Marx parlen d'alienació quan un està en una realitat falsa que pren com a vertadera (en el seu cas, la inhumana explotació capitalista no és l'autèntica realitat en la que ha de viure un treballador malgrat que aquest pensi que no hi ha més remei). En català, alienat vol dir boig, que no està en contacte amb la realitat. Cal anar molt amb compte amb això de que els meus pensaments creen la realitat. De veritat són meus, els pensaments que tinc? El pensament que vull un cotxe millor i més diners, és un pensament meu o me l'ha ficat dintre del cap la societat de consum? Si em crec que és meu i no me n'adono que me l'han ficat des de fora, vol dir que visc alienat.

Abans es deia "Déu s'ocupa de tot". Ara la New Age sembla que digui "el meu ego s'ocupa de tot" perquè reconfiguro les connexions neuronals i així materialitzaré els pensaments. Equiparar l'antiga omnipotència divina a la meva subjectivitat egoica és una fantasia que pot donar consol, però no allibera sinó que aliena.

Publicat la 1ª quinzena de desembre

L’acabament de la meva última relació em va deixar destrossada. Ara sento molta ànsia amb la possibilitat de començar-ne una altra.

L’ànsia és una carència de pau interna. Potser estàs sentint que alguna cosa t’està mancant i que, quan l’obtinguis de la manera que tu ansies, per fi assoliràs aquesta pau i et sentiràs plena. De tota manera t’invito a que et qüestionis on estàs buscant això que et faci assolir la pau i la plenitud. Per la teva pregunta sembla que ho busquis en la relació amb un home, o fins i tot directament en un home. No pretenc negar que construir una bona relació és una font de felicitat. El que et vull indicar és que observis on xifres la teva felicitat i plenitud: en motius externs o en motius interns.

Dius que l’acabament de l’última relació et va deixar destrossada. Tot final, tota pèrdua, comporta un periode de dolor que cal atravessar perquè així pot crear-se un espai intern que permet l’aparició de noves coses. Tanmateix, si aquella pèrdua et va deixar sense nord, primer convé que t’interroguis quin és el nord de la teva vida. Ja sé, la resposta és bastant fàcil, tots solem constestar “vull ser feliç, vull estimar i que m’estimin”. També et vull preguntar què fas tu per assolir aquest objectiu. Si em contestes “esperar a que trobi la persona adient” no és d’estranyar que sentis tanta ànsia, perquè aquest “esperar” no és una activitat que tu facis, ja que estàs passiva esperant quelcom que no depèn de tu. Aquesta passivitat, aquesta manca de llibertat, de no poder actuar ni decidir, és una font d’ansietat.

Per als filòsofs activitat no vol dir moure’s, sino ser l’origen de les teves accions i amo d’elles; en altres paraules: la disposició interior d’ésser subjecte i no objecte. Ser objecte passiu significa que t’actives per coses que no provenen de tu mateixa, és a dir, reacciones a partir del que ve de fora. Ningú mana del que li ve de fora, només pots manar de quina resposta dones tu a allò que et ve de fora. Si xifres la teva felicitat en el que reps o en el que tens, estaràs sotmesa als vaivens de la fortuna: tant si tens com si no tens, no seràs lliure ni ama de tu mateixa, per tant, fins i tot tenint allò que buscaves, l’ansietat no et deixarà.

La felicitat no està tant en el que tens o en el que reps, sinó en el que ets i el que expresses. Com deia Aristòtil: és la conseqüència d’assolir el millor d’un mateix. Això s’aconsegueix activant el que encara no has desenvolupat de tu; Sempre tenim coses a millorar. Entrar en contacte amb el propi centre i actuar des d’allí és el millor camí per a la pau i la felicitat

Els meus pensaments creen la realitat?

Afirmacions d’aquesta mena s’han ficat de moda en els àmbits de la “New Age” amb llibres i pel.lícules com “Y tu que sabes” o “El Secreto”, però no és veritat. Els únics que viuen la realitat creada pel seu pensament són els psicòtics (els bojos) que, com sortia als tebeos, solien acabar en mans d’uns senyors amb bata blanca i camisa de força. Com deia aquell acudit: «Atenció atenció, hi ha un boig perillós que condueix per l’autopista en sentit contrari. I aquest respon al sentir la ràdio del cotxe: “Només un? Si hi van tots!”», una resposta lògica a la realitat creada pel seu pensament

És cert que els pensaments no estan absolutament al marge de la realitat. Sobre tot els pensaments que em crec. Aquests creen realitat perquè actuo en conseqüència a l’identificar-me amb ells. En aquest sentit aquestes pel.lícules tenen una part de raó: si m’identifico amb el pensament de que sóc un desgraciat, acabaré sent-ho. Per això distanciar-se de les pròpies creences i fins i tot qüestionar-les és un exercisi filosòfic saludable.

Vivim en un món força complex, i això porta la temptació d’oferir solucions simples per encarar els problemes: “de l’únic que has de preocupar-te és del que penses (fes una visualització cada matí, per exemple) i així crearàs una realitat nova en que les coses aniràn bé”. ¿Les penes de la teva vida, la realitat del canvi climàtic o de la pobresa al Tercer Món podràs aturar-les només canviant el teu pensament?

T’invito a que facis aquest experiment: dis-te al matí quan t’aixequis “no importa el que faig, només el que penso i com em sento”. I uns altres dies digues “no importa el que penso, sinó únicament el que faig”. Quina d’aquestes dues màximes pot portar més canvi a la teva vida? Ves amb compte perquè la primera et pot dur cap als senyors de la bata blanca.

Tots els nostres pensaments estan condicionats, fins i tot el de només tenir pensaments positius i cap de negatiu. Pensis el que pensis –sublim o horrorós- els altres no ho notaran gaire, la qüestió és com ho tradueixes en accions. Els canvis en la pròpia vida comencen a notar-se quan respons de manera diferent als estímuls que reps. Això dona més feina i és més difícil que simplement pensar en positiu. El que de veritat crea una realitat nova és el que tu fas, com esculls actuar. I com deia Kant, el millor és que la teva acció esdevingui llei universal, és a dir: que no només valgui per a tu sinó per a tothom.

Per què ens aferrem tant a la propietat?

Aferrar-se a les propietats només és possible quan es té consciència del temps. Tenir consciència del temps vol dir, per un costat, tenir consciència de l’infinit: intuïm que el temps no pot tenir inici ni final. Fins i tot quan la ciència ens diu que el temps començà amb el Big Bang, solem preguntar “I què havia abans del Big Bang?”: Tendim a creure que tot passa dintre del temps i el temps no està dintre de res, sinó que ell conté tot el que ha passat i passarà. Per un altre costat, la consciència del temps vol dir consciència de la pròpia finitud: jo sí que tinc un començament i tindré un final.

Aquesta consciència del meu final obre uns interrogants que ningú pot respondre amb seguretat: què hi ha desprès de la mort, quin sentit té que jo estigui aquí i acabi desapareixent.... I, aquesta impossibilitat de donar una resposta certa a la meva finitud, aquest saber-me essencialment vulnerable, sobre tot crea por.

No sempre hem tingut la mateixa consciència del temps i, per tant, tampoc la mateixa noció de propietat. L’home primitiu, exemple del consell de Jesús a l’Evangeli d’imitar els lliris del camp i els ocells del cel, no es preocupava pel demà. Vivia en una mena de present etern: caçava o recol·lectava el que a cada moment trobava, i una vegada alimentat, el temps deixava d’existir fins que es tornés a despertar la gana. Per a ell, la mort podia esdevenir-se en qualsevol moment del present, no era quelcom que l’esperés amagada en futur, ja que no el podien concebre. Tampoc podien concebre la propietat: “la terra (i els arbres, l’aire...) no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra”.

Quan neix l’agricultura sorgeix una nova concepció del temps: les accions de l’ara –llaurar, plantar, etc.- tindran resposta en el futur. S’aprèn a planificar. Això vol dir que ara el temps s’entén com a lineal. Aquí neix la consciència de la meva finitud, l’angoixa de que en el futur m’espera la dalla de la mort. Ara, tenir possessions, diners, representen una negació de la mort, un anar més enllà d’aquest present perquè m’he assegurat no el pa d’avui (com resa el Parenostre) sinó el pa de demà, són per tant un símbol d’immortalitat.

Tal com han denunciat els poetes satírics de totes les èpoques, les religions prometien l’eternitat o la immortalitat mentre que centraven la seva acció en acumular diners, que és una manera d’acumular temps (“time is money”). Ara som menys religiosos, però l’angoixa humana fonamental de la nostra mortalitat no s’apaivaga amb els èxits tècnics i econòmics de la nostra cultura. Crec que per això s’exacerba la passió per la propietat, com a fugida compensatòria d’aquesta angoixa.

Publicat a l'estel, 1ª quinzena de juliol

La filosofia pot aportar alguna cosa a l’epidèmia de la Nova Grip?

La filosofia ens pot ajudar a distingir entre el que podem denominar la simple afecció de la malaltia. En el primer cas tenim l’aspecte patològic de la indisposició, sigui una fractura, una infecció o un càncer. El malalt, però, també ha d’afrontar de quina manera la societat i la cultura tracta la seva afecció. No n’hi ha prou en saber que tinc una indisposició, necessito saber per què la tinc, donar-li un sentit, un significat a aquesta afecció. Per a fer això depenc dels valors i significats que li atribueix el meu grup. Per això la malaltia està definida per la societat i per la cultura.

Per exemple, la gonorrea, com afecció, és quelcom net i clar: una infecció del tracte genito-urinari causada pel microbi Neisseira gonorrheae, que es tracta i es cura amb antibiòtics. Tanmateix la nostra societat incorpora certs significats i judicis sobre la gonorrea, que tenen a veure amb brutícia, prostitució, degeneració moral, etc. La ciència explica la gonorrea, però intento comprendre el que significa com a malaltia a través dels valors de la societat.

El significat de la malaltia –positiu o negatiu- pot tenir un impacte sobre mi enorme, i de vegades ser més destructiu que la pròpia afecció. Lamentablement moltes vegades la societat jutja negativament una afecció basant-se en la por i la ignorància. Antigament es pensava que els leprosos rebien un càstig de Déu, i la imbecil·litat de certa New Age sosté que el càncer és culpa del propi malalt a causa dels seus pensaments negatius.

Com vivim en un món de significats, en preferim un de negatiu a no tenir-ne cap. Quan menys es comprenen les causes mèdiques d’una afecció, més es tendeix a considerar-la una malaltia envoltada de mites i que acostuma a culpabilitzar el malalt o el seu grup. En aquest sentit la ignorància genera pors que sovint acaben convertides amb el que es coneix com profecies autocumplides.

No tinc prous elements de judici per parlar de la Nova Grip. Només constato que als mitjans de comunicació els està anant molt bé tota aquesta alarma, i suposo que als polítics també. Quanta més por tinguem la gent, més fàcil és que ens dominen perquè estem més disposats a renunciar a la nostra llibertat i responsabilitat. He vist que ara parlen menys de la crisi. En quant a l’irracional sistema econòmic que ha creat la crisi, abans ja en parlaven poc, i ara, gràcies a la Nova Grip, encara en parlen menys.

Publicat a l'Estel. 2ª quinzena de juny

Què pot dir la filosofia de l’avortament?

La metafísica ens ha ensenyat a diferenciar l’ésser en potència de l’ésser en acte. L’acte és el que la cosa és, la potència es una manera de no-ésser. Un embrió no és un ésser humà en acte; tampoc ho és una pedra, o un queixal. La diferència entre l’embrió i la pedra, és que malgrat que ambdós no són humans en acte, l’embrió sí que ho és en potència; això vol dir que pot arribar a ser humà, i la pedra o el queixal no. Només per aquesta potencialitat humana cal tractar el tema amb molta cura. Metafísicament no és el mateix avortar que arrancar-se un queixal.

La ètica ens diu que la moralitat d’un acte és més elevada quan més inclusiva sigui l’acció. Jo puc realitzar una acció tenint en compte 1) només el meu propi interés, 2)tenint en compte l’interès del meu grup o 3)tenint en compte l’interès de tota la humanitat i la biosfera. La primera és més egoísta, la última és més moral.

Des d’aquest punt de vista moral no es veu que sigui gaire elevada una decisió justificada en que “jo pareixo, jo decideixo; el meu cos és meu” (1). Sembla més elevat moralment manifestar “jo estic subordinada al meu grup (la meva religió, la meva ideologia) i no tinc dret a decidir sola”, ja que és una postura menys egoísta perquè pren la decissió tenint en compte un cercle més ampli (2). La postura moral superior sería tenir en compte els interessos de totes les parts implicades (3): la societat, el futur ésser humà, el seu pare i sobre tot la gestant que ha de veure si tira l’embaràs endavant o no.

Reduïr una dona a la seva estricta dimensió biológica de gestant, això és, obligar-la a seguir amb l’embaràs tant si vol com si no vol, oblidant els altres aspectes seus que la fan humana, no em sembla gaire moral. Tampoc abocar-la a un avortament sense condicions sanitàries, com passa a països del tercer món. A més a més, tal obligació tampoc té en compte l’interès fonamental d’un nen, que és venir a aquest planeta desitjat i estimat. De nou al tercer món veiem les terribles conseqüències de tants nens que naixen abocats a l’abandonament.

L’avortament és una decissió que, a més de traumàtica, es complicada des del punt de vista moral perquè és prou fàcil confondre els nivells 1 i 3. En ambdós casos es pot decidir el mateix acte –avortar- però la valoració moral és diferent si es fa des d’una postura egoista (1) o des d’una postura que el considera el menor dels mals de forma consensuada (3). Crec que la filosofia no resol el tema definitivament, però pot ajudar a ficar llum a una qüestió tan complexa.

Sempre hi ha hagut “Guerra de sexes”? Sempre la hi haurà?

La tensió entre homes i dones s’atribueix al naixement del patriarcat. Els erudits diuen que aquest va començar al neolític amb l’agricultura. Gràcies a ella va augmentar la producció i van començar les primeres civilitzacions, amb les grans mitologies religioses masculines, i sobre tot va néixer la propietat privada. Les relacions socials es van organitzar de manera que el patriarca era propietari no només de la terra i dels esclaus, sinó també dels fills, de les concubines i de la seva esposa per assegurar-se que els de la seva sang heretarien la propietat. Amb això començà la ideologia patriarcal que considerà les dones com menys valuoses. Si no la “guerra de sexes”, al menys sí que fou el començament de la guerra tal com l’ha coneguda la humanitat: l’extermini de poblacions senceres per eixamplar la propietat, l’imperi, la religió, etc. amb la conseqüent valoració del guerrer viril que era qui duia a terme aquestes gestes.

Actualment els investigadors es refereixen amb la paraula sexe a les diferències biològiques entre home i dona, i amb la paraula gènere a les culturals. Amb aquests dos conceptes es cau amb dos errors freqüents. El primer, típic entre la mentalitat conservadora, és creure que les qüestions de gènere estan determinades per les diferències de sexe, i per tant parlar de biologia és quasi com parlar de destí: quan per exemple es deia que la dona, per naturalesa, estava destinada a la llar i a la criança. El segòn error, típic entre la mentalitat “progre”, és creure que les diferències de gènere no són més que construccions culturals i per tant, la masculinitat i la feminitat es poden dissenyar –segons la moda políticament correcta del moment

Gràcies a la la Il.lustració, que va portar la noció d’igualtat de drets per a tots els humans, i a la revolució tecnològica, que permet exercir els oficis amb independència del sexe, penso que es pot superar la “guerra de sexes”; malgrat que encara hi ha qui creu que les diferències entre home i dona justifiquen la submissió d’aquesta, com passa amb cert Islam. En l’altre extrem, l’ideòleg del del Ministerio de Igualdad, un pallasso pseudocientífic anomenat Lorente Acosta, manté que l’home és essencialment un opressor i la dona una víctima impotent amb el cervell rentat, és a dir quelcom dèbil i idiota des de sempre (fins que han arribat ells per “salvar-la”).

Les diferències inevitables entre home i dona creen una polaritat, però no necessàriament una guerra. Quan s’interpreta la paraula “diferència” com que un és superior i l’altra inferior, o un l’opressor i l’altra la víctima eterna, la guerra continua. De tota manera crec que ara tenim les millors condicions per a que aquesta polaritat es resolgui no en una guerra sinó en una complementareitat que enriqueix ambdós.

Com es pot mantenir una doble vida?

Només doble? Em sembla molt poc. Generalment mantenim vides múltiples, tantes que no es fàcil comptar-les. Des que naixem comencem a relacionar-nos amb els que ens envolten i aprenem a comportar-nos tal com s’espera que ho hem de fer. La relació fonamental de l’infant és amb la familia, i poc a poc es va obrint a noves relacions: a l’escola amb els mestres, amb els amics, etc. Es pot dir que la nostra vida està feta a partir de les relacions que hem construït. Fins i tot la relació que tinc amb mi mateix està condicionada per les relacions que he tingut amb els altres. Els psicòlegs ho saben bé: si de petit he tingut relacions d’acceptació i aprovació, la relació amb mi mateix serà menys complicada que si he crescut en un ambient que no m’ha tractat bé.

Donat que som “animals socials”, com deia Aristòtil, és a dir que necessitem relacionar-nos amb els altres, continuament ens estem “vestint” amb diferents maneres de comportar-nos segons amb qui estem. No actuo de la mateixa manera davant del metge, o davant del meu encarregat a la feina, que amb els meus amics o amb la núvia. Tampoc actuo de la mateixa manera amb tots els membres de la meva familia. Els comportaments poden arribar a ser tan diferents que de vegades costa de creure que sigui la mateixa persona, per això sembla que tinguem vides diferents segons qui tinguem al davant.

Davant tanta multiplicitat de comportaments, el fil que els pot unificar és la relació que tinc amb mi mateix. Cal recordar, però, que el primer coneixement que he tingut de mi mateix ha estat a través dels altres: la seva acceptació o crítica, com hem dit, condiciona aquesta visió de mi mateix. Més endavant, habitualment a l’adolescència, pot donar-se un “rebot reactiu” de comportar-me al contrari del que els altres esperen de mi. Tanmateix aquesta reactivitat continua ficant l’accent en la opinió dels altres, per més que sigui per fer el contrari. No és gens fàcil arribar a una relació objectiva amb mi mateix, és a dir, deixar de veure’m amb els ulls dels altres, des de la seva aprovació o des de la seva crítica.

El cas que m’exposes d’algú que té una “doble vida” probablement serà que ha sucumbit de tal manera a la necessitat externa de trobar aprovació –o d’escapolir-se de la crítica- que s’ha oblidat de si mateix. De vegades un pot enganyar els altres, però no pot enganyar tothom tot el temps. I el preu que es paga per enganyar-se un mateix sempre acaba sent fins i tot més alt que el de enganyar els altres.

(publicat a l'Estel. 1ª quinzena abril 2009)

Per què ens agrada tant viatjar?

Sortir a a passejar amb nens molt petitets pot resultar força pesat; s’entretenen amb qualsevol cosa que troben: una pedra, una fulla, una formiga... Al cap de poc l’adult comença a perdre la paciència: “Vinga va, deixa estar això, què fas?, anem...”. Per a un nen petitet el món sencer és una sorpresa, un continu descobriment. L’adult, que ha fet tantes vegades el camí, ja s’ho coneix i no s’hi fixa. La consciència del nen està totalment ocupada i meravellada amb el que està percebent, i no li queda lloc per pensar en el futur o el passat. Pel contrari, el adults habitualment tenim la consciència ocupada pels pensaments i no ens donem espai per a percebre l’ara i l’aquí.

Estar contínuament pensant és molt fatigós, i més tenint en compte que quasi totes les nostres idees són falses, començant per la que jo tinc de mi mateix, idea que surt del passat. Per una altra banda, la nostra societat ens obliga a pensar en el futur. Molt pocs de nosaltres anem pel carrer impregnant-nos dels arbres, el color de les façanes segons la inclinació del sol, els rostres de la gent... si és que cada dia és el mateix!. Com ja m’ho conec tant, la capacitat d’obertura a l’ara i aquí s’apaivaga, i els pensaments s’apoderen de la consciència. Arriba un punt que necessitem desconnectar de les preocupacions i la xerrameca del nostre cap. Una de les formes que més ens agrada per fer-ho és viatjar.

Estar en un lloc nou, desconegut, em reactiva aquesta capacitat perceptiva que en el dia a dia habitualment la tinc endormiscada. La meva atenció se’n va cap als balcons, la forma de vestir de la gent, el traçat dels carrers... la novetat fa que m’oblidi de la meva rutina mental i, a més a més, a l’estar més present en l’ara i aquí, em sento més viu. (Les idees, ademés de falses, estan mortes). Potser és per això que en el passat viatjar, emprendre un pelegrinatge a Santiago, Roma o La Meca, significava un camí de transformació interior o espiritual.

Lamentablement la nostra societat de consum ha transformat el viatge en turisme, i ens promet “descobrir” el que ja està més que descobert amb “sopreses” del tot planificades. El desconegut ens fa estar més alerta i més vius, però també ens dóna més por. Per tant volem viatjar, sí, però amb tot planificat i controlat.

Els viatges no només poden ser geogràfics, hi ha viatges a l’interior d’un mateix, viatges al coneixement, a descobrir noves relacions o nous espais en el meu dia a dia. Depèn de si podem mantenir aquesta capacitat d’obertura, d’admiració i de sorpresa que els xiquets ja tenen per natural i que Aristòtil deia que era la base de la filosofia.

La paraula amor està molt gastada. Com entens les relacions d’amor?

Fixa’t que per la manera com fas la pregunta ja estàs distingint entre la paraula ‘amor’ i l’amor. De la primera em dius que és una paraula gastada, i tu em preguntes per l’amor, no per la paraula que l’expressa. És un gran avenç que pugues distingir ambdós sentits: per un costat estan les coses que ens importen, per un altre les paraules amb les quals ens referim a aquestes coses. Les paraules tenen tan de poder que sovint les confonem amb allò al que es volen referir. És una cosa pareguda als diners: tot i havent tanta gent que sembla que només visque per ells, els diners només tenen valor en tant que serveixen per canviar-los per coses, en si mateixos no valen per a res. Robinson Crusoe recupera del vaixell enfonsat eines, llavors i monedes d’or; aquestes últimes, a la illa deserta, no li són gens útils.

Hi ha paraules el significat de les quals no és gaire problemàtic: ‘cadira’, ‘lluna’, ‘bicicleta’... tanmateix hi ha moltes altres paraules que ens pensem saber bé el què volen dir i en realitat cada persona o cada cultura els hi dóna un significat diferent. L’amor té tant d’èxit com a tema de pel·lícules i cançons precisament perquè el seu significat és molt variat. A ningú se li acut dedicar una pel·lícula o un llibre al tema de què és una cadira, perquè el seu significat està clar per a tothom. Amb l’amor però, fins i tot hi ha qui mata per ell (el terrorista per amor a la pàtria o la seva religió, el maltractador perquè no pot viure sense ella...).

A l’hora de donar un significat vàlid i coherent a la paraula ‘amor’ tu apuntes a un concepte fonamental: les relacions. S’entengue l’amor com s’entengue, està clar que implica una obertura cap enfora. El més perillós d’aquesta obertura és que l’altre pot entrar dintre meu i llavors jo ja no sóc únicament jo, sinó jo amb l’altre. Aquesta por a les relacions, la por a deixar de ser el que jo crec que sóc, és el que porta a voler manipular i controlar. Per això tant sovint l’amor es mostra com el contrari del que hauria de ser, com una lluita pel poder. Aquesta lluita es pot disfressar amb sentiments o passions. L’amor, però, no és un sentiment, és una forma d’obrir-se a l’altre, reconeixent-lo.

La meva identitat, el que jo crec que sóc, té molt d’equivocat. La meravella de l’amor, l’obertura que implica, pot fer trontollar aquesta idea parcial que tinc de mi mateix i del món. L’amor és una obertura a allò que és (una persona, o el que sigue) tal com és, no tal com a mi em convé. Això implica discerniment (per no caure en enganys) i també coratge (per no enganyar-me a mi mateix). La pràctica d’aquestes dues virtuts, discerniment i coratge, és imprescindible per a tota relació d’amor que es vulgue autèntica.

Què és bell i què és lleig? Com és que cadascú té idees diferents sobre el bell i el lleig?

Si quan decidim sortir a un concert tu vols anar a sentir els “Carcassos Verds” que presenten el seu últim èxit de Trash Rock “Ronya Llardosa” i jo vull escoltar a Montserrat Caballé cantant Mozart, està clar que tu i jo tenim un concepte força diferent del bell i del lleig. La veu de Montserrat Caballé a tu et semblarà un udol que et tal.ladrarà l’orella, i a mi el soroll dels “Carcassos...” no em semblarà diferent del d’una serreria un dia de molta feina.

Tanmateix, tu sí que saps distingir els soroll dels “CarcassosVerds” del d’una serreria. El primer t’agrada, et desperta quelcom en el teu interior; el segon no et diu res i et molesta. Això vol dir en primer lloc que els “Carcassos Verds” han produït quelcom que expressa alguna cosa d’ells –com Mozart, o la meva veïna que la sento cantar mentre regla les plantes. En segon lloc, això que han expressat, té una forma que es materialitza públicament. En aquest cas, guitarres elèctriques distorsionades (i em sembla que desafinades), podrien ser violins, pintura a l’oli, bronze... En tercer lloc està com rebem tu i jo aquesta forma que expressen els “Carcassos Verds” i com hi responem. La teva educació musical ha estat diferent de la meva, per això la seva música no té el mateix significat per a nosaltres. En últim lloc, aquest significat està condicionat no només per la diferent educació que tu i jo hem rebut individualment, sinó també pel context cultural i històric en el qual ens trobem. En la seva època Mozart era rebut com un servent que distreia els poderosos; ara, nosaltres també el fruïm, però no de la mateixa manera.

Aquests quatre aspectes es troben en qualsevol obra d’art. La bellesa, però, s’estén més enllà de les creacions humanes (una posta de sol, un cos bell...). Només els humans podem reconèixer la bellesa, i ho fem també en funció de la nostra educació per al gust, i de la nostra història i cultura. Per això tenim idees que semblen tan dispars sobre el bell i el lleig. Tanmateix, per sota d’aquesta aparença tan dispar, subjectiva, tenim la capacitat de construir un enteniment intersubjectiu. Això vol dir que tu, -humà com jo, sensible a certes formes d’allò bell-, i jo -humà com tu-, si som capaços de trobar-nos, en aquest encontre podem eixamplar la nostra comprensió del bell i per tant expandir els nostres horitzons humans. La bellesa és més ampla que la nostra estreta subjectivitat; la nostra capacitat per a meravellar-nos, si sabem obrir-nos a l’altre, és infinita. Així va començar la filosofia entre els antics grecs: admirant-se de tot.

(Pubicat a l'Estel la 2ª quinzena de maig)

CARTA D’UN PROFESSOR DE FILOSOFIA AL PRESIDENT MONTILLA

Molt Honorable President:

Sóc un professor de l’IES de l’Ebre de Tortosa i aquest tercer trimestre estic impartint epistemologia als alumnes de 1º de Batxillerat. Dintre del programa està el tema de les fal·làcies, això és, raonaments que semblen ben fets però que porten una conclusió errònia que confon l’interlocutor. També s’anomenen sofismes perquè els primers que van usar-los foren els sofistes: a l’antiga Grècia ensenyaven als polítics com enganyar a la gent amb paraules, per a ells el llenguatge era una eina per mantenir-se al poder, no els importava la veritat o la mentida del que deien mentre poguessin convèncer al poble.

A classe he d’explicar els diferents tipus de fal·làcies que van descobrir els filòsofs que argumentaven contra els sofistes. Per fer més entenedora la lliçó als meus alumnes, i donat les sorprenents declaracions del seu govern les últimes setmanes, m’he permès usar algunes d’aquestes assercions com a exemple.

Fal·làcia d’ambigüitat. Consisteix en modificar el significat a d’un paraula en el raonament

· “Només agafem l’aigua que sobra de la concessió del minitransvassament”

(Aquesta aigua és de l’Ebre, no del minitransvassament; i a l’Ebre no li’n sobra d’aigua.)

· No es tracta d’un transvasament, sinó d’una captació temporal d’aigua.

(un alumne ha dit: “així a mi no em van robar, sinó que l’atracador em va fer una captació temporal dels meus euros...”)

Fal·làcia ad baculum (al bastó). S’apel·la al poder que es té per a que l’interlocutor accepti la conclusió i l’assimili, independentment de la seva justificació racional. És a dir, que l’interlocutor acabi concloent “no hi ha més remei” “no es pot fer res en contra” “ho faran igualment”

· “Aquest govern escoltarà i dialogarà amb tots els actors, però finalment complirà amb la seva responsabilitat i no permetrà que ningú es quedi sense poder beure aigua”

(No dóna cap raó per justificar aquesta conclusió, només que té el poder per a fer-ho)

Fal·làcia de dades insuficients o conclusió inatingent. Es parteix d’una premissa indiscutible per concloure una cosa diferent que no es deriva de la premissa.

· La gent de Barcelona necessita aigua per beure, per tant és necessària aquesta interconnexió de xarxes.

(No es justifica que aquesta sigui necessàriament la solució; no es consideren solucions alternatives)

Fal·làcia ad populum. S’ometen les raons pertinents apel·lant a les emocions per aconseguir que s’accepti la conclusió.

· Ens trobem en una situació d’emergència nacional. Cal dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona.

(En una situació d’emergència –sigui real o fabricada- cal posar-se a disposició de qui dirigeix, ja no és necessari discutir sobre la justícia de la mesura. Naomí Klein: “La doctrina del shock”)

· La insolidaritat està molt mal vista a la nostra societat. Cal que les Terres de l’Ebre no siguin tan egoistes amb les necessitats de la capital.

(La solidaritat va de qui té més riquesa a qui en té menys. Aquí està funcionant del revés, només cal comparar l’evolució econòmica de Tarragona i de l’Ebre des del minitransvassament)

Fal·làcia tu quoque (tu també). No s’afirmen raons per replicar la crítica sinó que es torna la ofensa a l’acusador. (“I tu més” que diuen els xiquets quan es barallen)

· No se’ns pot criticar per portar 40 hm3 a BCN perquè CiU en volia portar 190.

(la qüestió no és el que volia fer CiU. La qüestió és si la decisió de prendre 40 hm que haurien de baixar per l’Ebre és justa i necessària)

Fal·làcia ad verecundiam (apel·lació a l’autoritat). Es basa l’opinió de gent reconeguda per justificar conclusions que no tenen a veure amb la seva expertícia.

· L’Agència Catalana de l’Aigua –ACA- , que és qui sap més de gestió d’aigua a Catalunya, ha conclòs que la solució és interconnectar xarxes.

(L’ACA és independent dels interessos del govern, dels interessos de les grans empreses com AGBAR o la Caixa? Si els experts de la Nova Cultura de l’Aigua i de la Universitat diuen que aquesta solució no és bona, en què es fonamenta l’autoritat de l’ACA per dir el contrari?)

Fal·làcia ex populo. Es defensa una postura perquè molta gent hi està d’acord.

· La majoria del Parlament ha votat a favor. La majoria de la gent de Barcelona també hi està d’acord.

(La justícia d’una resolució mai es mesura pel seu suport majoritari sinó perquè s’ha tingut en compte totes les parts implicades. De fet, l’essència de la democràcia està en el respecte als drets de la minoria, no únicament en el poder de la majoria)

Fins aquí alguns dels exemples que el seu govern m’ha brindat per impartir la lliçó. Tanmateix, com que no sóc cap especialista en epistemologia, no voldria estar explicant inadvertidament coneixements erronis als meus alumnes. Li escric aquesta carta per si de cas a les seves oficines compta amb millors experts que poguessin corregir aquesta explicació sobre les fal·làcies.

De tota manera, com vostè sabrà, aquí a les Terres de l’Ebre, com a qualsevol lloc del planeta, no cal tenir molts coneixements filosofia per saber distingir la veritat de la mentida.

Atentament

Enric Carbó

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució; aquésta passa per l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria a la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008