Sempre hi ha hagut “Guerra de sexes”? Sempre la hi haurà?

La tensió entre homes i dones s’atribueix al naixement del patriarcat. Els erudits diuen que aquest va començar al neolític amb l’agricultura. Gràcies a ella va augmentar la producció i van començar les primeres civilitzacions, amb les grans mitologies religioses masculines, i sobre tot va néixer la propietat privada. Les relacions socials es van organitzar de manera que el patriarca era propietari no només de la terra i dels esclaus, sinó també dels fills, de les concubines i de la seva esposa per assegurar-se que els de la seva sang heretarien la propietat. Amb això començà la ideologia patriarcal que considerà les dones com menys valuoses. Si no la “guerra de sexes”, al menys sí que fou el començament de la guerra tal com l’ha coneguda la humanitat: l’extermini de poblacions senceres per eixamplar la propietat, l’imperi, la religió, etc. amb la conseqüent valoració del guerrer viril que era qui duia a terme aquestes gestes.

Actualment els investigadors es refereixen amb la paraula sexe a les diferències biològiques entre home i dona, i amb la paraula gènere a les culturals. Amb aquests dos conceptes es cau amb dos errors freqüents. El primer, típic entre la mentalitat conservadora, és creure que les qüestions de gènere estan determinades per les diferències de sexe, i per tant parlar de biologia és quasi com parlar de destí: quan per exemple es deia que la dona, per naturalesa, estava destinada a la llar i a la criança. El segòn error, típic entre la mentalitat “progre”, és creure que les diferències de gènere no són més que construccions culturals i per tant, la masculinitat i la feminitat es poden dissenyar –segons la moda políticament correcta del moment

Gràcies a la la Il.lustració, que va portar la noció d’igualtat de drets per a tots els humans, i a la revolució tecnològica, que permet exercir els oficis amb independència del sexe, penso que es pot superar la “guerra de sexes”; malgrat que encara hi ha qui creu que les diferències entre home i dona justifiquen la submissió d’aquesta, com passa amb cert Islam. En l’altre extrem, l’ideòleg del del Ministerio de Igualdad, un pallasso pseudocientífic anomenat Lorente Acosta, manté que l’home és essencialment un opressor i la dona una víctima impotent amb el cervell rentat, és a dir quelcom dèbil i idiota des de sempre (fins que han arribat ells per “salvar-la”).

Les diferències inevitables entre home i dona creen una polaritat, però no necessàriament una guerra. Quan s’interpreta la paraula “diferència” com que un és superior i l’altra inferior, o un l’opressor i l’altra la víctima eterna, la guerra continua. De tota manera crec que ara tenim les millors condicions per a que aquesta polaritat es resolgui no en una guerra sinó en una complementareitat que enriqueix ambdós.

Com es pot mantenir una doble vida?

Només doble? Em sembla molt poc. Generalment mantenim vides múltiples, tantes que no es fàcil comptar-les. Des que naixem comencem a relacionar-nos amb els que ens envolten i aprenem a comportar-nos tal com s’espera que ho hem de fer. La relació fonamental de l’infant és amb la familia, i poc a poc es va obrint a noves relacions: a l’escola amb els mestres, amb els amics, etc. Es pot dir que la nostra vida està feta a partir de les relacions que hem construït. Fins i tot la relació que tinc amb mi mateix està condicionada per les relacions que he tingut amb els altres. Els psicòlegs ho saben bé: si de petit he tingut relacions d’acceptació i aprovació, la relació amb mi mateix serà menys complicada que si he crescut en un ambient que no m’ha tractat bé.

Donat que som “animals socials”, com deia Aristòtil, és a dir que necessitem relacionar-nos amb els altres, continuament ens estem “vestint” amb diferents maneres de comportar-nos segons amb qui estem. No actuo de la mateixa manera davant del metge, o davant del meu encarregat a la feina, que amb els meus amics o amb la núvia. Tampoc actuo de la mateixa manera amb tots els membres de la meva familia. Els comportaments poden arribar a ser tan diferents que de vegades costa de creure que sigui la mateixa persona, per això sembla que tinguem vides diferents segons qui tinguem al davant.

Davant tanta multiplicitat de comportaments, el fil que els pot unificar és la relació que tinc amb mi mateix. Cal recordar, però, que el primer coneixement que he tingut de mi mateix ha estat a través dels altres: la seva acceptació o crítica, com hem dit, condiciona aquesta visió de mi mateix. Més endavant, habitualment a l’adolescència, pot donar-se un “rebot reactiu” de comportar-me al contrari del que els altres esperen de mi. Tanmateix aquesta reactivitat continua ficant l’accent en la opinió dels altres, per més que sigui per fer el contrari. No és gens fàcil arribar a una relació objectiva amb mi mateix, és a dir, deixar de veure’m amb els ulls dels altres, des de la seva aprovació o des de la seva crítica.

El cas que m’exposes d’algú que té una “doble vida” probablement serà que ha sucumbit de tal manera a la necessitat externa de trobar aprovació –o d’escapolir-se de la crítica- que s’ha oblidat de si mateix. De vegades un pot enganyar els altres, però no pot enganyar tothom tot el temps. I el preu que es paga per enganyar-se un mateix sempre acaba sent fins i tot més alt que el de enganyar els altres.

(publicat a l'Estel. 1ª quinzena abril 2009)