dijous, 8 de desembre del 2011

El món està cada dia pitjor?

Hi ha motius per pensar que tot va molt malament: l’atur estructural que fa que tanta gent sigui “sobrant” per al sistema productiu vigent malgrat que hi ha tantes necessitats que satisfer, el nostre planeta que afronta la crisi ecològica i energètica, la crispació política, cultural i nacional de visions contraposades incapaces d’escoltar-se entre si... Sembla que cada dia més gent entra en angoixa o en ira, i altres cauen en el cinisme.
Això del cinisme és per abandonar l’esperança que es pot evolucionar cap a millor, perquè  molta gent té la impressió que no pot controlar la seva pròpia vida, i més en aquest estat on els mass media ens diuen que el món cada dia és més violent i precari.
Tanmateix el cert és que la última dècada és la que hi ha hagut menys baixes de guerra dels últims cent anys; el món cada dia és més pacífic gràcies a l’augment de la connectivitat i a que les solucions militars per resoldre problemes es veuen inviables.
És veritat que en un passat recent (els hippies, maig del 68) van haver visions romàntiques ingènues de que en el futur tots viuriem en pau, harmonia i creativitat: la famosa cançó dels Beatles que deia “All you need is love” (tot el que necessites és amor).
Actualment el món és tan complex que costa trobar visions que indiquen cap on anem, per això floreix la desesperança i el cinisme. L’etimologia de la paraula crisi, tanmateix, vol dir perill i a la vegada oportunitat. Per això aquests mateixos problemes poden indicar que estem en el camí d’assolir una nova fase en l’evolució humana. Hem arribat a un límit que mostra que no es va enlloc amb el model vigent de sobre-consum i pol.lució. La població humana ja no està creixent tant com abans, la consciència ecològica s’incrementa, la població s’està coordinant a escala mundial gràcies a les noves tecnologies, i les ments més preclares mostren com la vida bona es mesura per la qualitat del temps que disposes, no per la quantitat d’objectes que posseeixes.
Sense el dolor que comporta aquesta crisi potser no hauriem assolit la consciència del canvi necessari, dels potencials que podem desplegar i que ara estan mostrant els seus signes. Mai hem vist una situació així al nostre planeta. Aquesta sensació de desconcert i d’angoixa debia ser prou similar a quan els humans van passar de ser nómades caçadors-recolectors a assentar-se com agricultors i ramaders, o quan fa dos segles es va passar de la vida al camp a la ciutat industrialitzada, amb el naixement del proletariat i totes les tensions que generà. El propi de la condició humana és la inestabilitat; tots els temps i totes les èpoques han estat difícils, i al mateix temps encoratjadors per les oportunitats mai vistes abans que l’evolució cultural ha portat.
El nostre nivell de tecnologia i de consciència és més desenvolupat que en qualsevol època precedent, al menys per a una part de la població. La filosofia també ajuda a integrar ambdós. El desafiament està en comprendre que no es pot aïllar cap part de la humanitat de la resta ni tampoc viure al marge de la biosfera. No crec que el món estigui pitjor cada dia, està en una situació difícil, com sempre els ha esdevingut als éssers humans en cada època.