divendres, 31 d’agost de 2007

“Coneix-te a tu mateix”. Això és possible sense els altres?

No, és impossible coneixer-me sense els altres. “Jo soc... jo vull... jo penso... a mi m’agrada... crec que...”, que forma part d’aquest coneixer-me a mi mateix, és un ús del llenguatge. Sense el llenguatge jo no em puc coneixer, i el llenguatge no és meu, me l’han donat els altres. Un llenguatge que fos exclusivament meu no serviria de res. El que jo soc, ho soc gràcies al que els altres m’han donat, començant pel llenguatge.

Els grecs deien que som animals socials, és a dir, que per naturalesa estem fets per a viure amb els altres. La paleoantropologia actual corrobora això: en el nostre procès evolutiu, fa uns tres milions d’anys s’havia consolidat el desplaçar-se només amb dos peus (som els únics animals bípedes). Això va comportar un canvi en els ossos de la pelvis que, juntament amb el creixement del cervell del nadó, va fer que entre els homínids el parir fos complicat i que per tant requerís de l’ajuda dels altres. A més a més, com el desenvolupament dins la panxa de la mare sobre tot és de l’encèfal, les demés funcions (moviment, etc.) que permeten la supervivència están molt poc desenvolupades. Un nadó humà és l’animal més immadur i vulnerable de la naturalesa: durant anys necessitarà l’ajut i el suport d’una xarxa social –en primer lloc la familia- per sobreviure i desenvolupar-se. Els altres no només m’asseguren la vida –biològica- una vegada nascut, també em fan humà amb el llenguatge i l’educació

Potser quan un ja està format i desenvolupat pot decidir apartar-se dels altres. Diuen que Sant Antoni i altres anacoretes es retiraven al desert, i allà el dimoni els temptava. Que estiguessen al desert o emmig de la multitud era una cosa secundària perquè ja havien adquirit el que ens fa humans, el llenguatge. Per això podien decidir d’apartar-se. I les temptacions suposo que és una manera d’explicar que s’enfrontaven al que ja duien dins ficat des de fora.

Una altra qüestió és si mai ens arribem a coneixer-nos a nosaltres mateixos. La nostra societat promou una falsa individualitat que dificulta un coneixement vertader del que som i per tant dificulta també una relació autèntica amb els altres. Els grecs anomenaven idiota al que anava totalment a la seva pensant-se que podia prescindir dels demés. Aquesta falsa individualitat actual en filosofia se li diu alienació: pensar que jo soc... jo vull... jo faig... coses que no són autèntiques ni reals tot i que m’han fet creure que sí. Els grecs, ademés del “coneixe’t a tu mateix”, mantenien que la raó és comuna i només amb els altres em puc realitzar com humà. Crec que és un principi encara vigent.

3 comentaris:

Dani Coll ha dit...

Hola Enric,

Totalment d'acord amb el teu article. Els teus arguments de l'home social m'han fet pensar en d'altres similars de l'Eudald Carbonell i el Toni Sala al seu llibre "Encara no som humans". Hi expressen el mateix, tot i que ells des d'un punt de vista més biològic.

M'agrada molt el teu blog. Me l'apunto a la llista per poder-hi passejar sovint.

Salutacions.

Enric Carbó ha dit...

Hola Dani Sense-Presses. Benvingut. Si vols fer preguntes, ja ho saps...

josomid ha dit...

Hola,
em sent identificat.
Jo som id i pens que sense els altres no som ningú. Per això estic intentant fer amics.