dijous, 8 de desembre de 2011

El món està cada dia pitjor?

Hi ha motius per pensar que tot va molt malament: l’atur estructural que fa que tanta gent sigui “sobrant” per al sistema productiu vigent malgrat que hi ha tantes necessitats que satisfer, el nostre planeta que afronta la crisi ecològica i energètica, la crispació política, cultural i nacional de visions contraposades incapaces d’escoltar-se entre si... Sembla que cada dia més gent entra en angoixa o en ira, i altres cauen en el cinisme.
Això del cinisme és per abandonar l’esperança que es pot evolucionar cap a millor, perquè  molta gent té la impressió que no pot controlar la seva pròpia vida, i més en aquest estat on els mass media ens diuen que el món cada dia és més violent i precari.
Tanmateix el cert és que la última dècada és la que hi ha hagut menys baixes de guerra dels últims cent anys; el món cada dia és més pacífic gràcies a l’augment de la connectivitat i a que les solucions militars per resoldre problemes es veuen inviables.
És veritat que en un passat recent (els hippies, maig del 68) van haver visions romàntiques ingènues de que en el futur tots viuriem en pau, harmonia i creativitat: la famosa cançó dels Beatles que deia “All you need is love” (tot el que necessites és amor).
Actualment el món és tan complex que costa trobar visions que indiquen cap on anem, per això floreix la desesperança i el cinisme. L’etimologia de la paraula crisi, tanmateix, vol dir perill i a la vegada oportunitat. Per això aquests mateixos problemes poden indicar que estem en el camí d’assolir una nova fase en l’evolució humana. Hem arribat a un límit que mostra que no es va enlloc amb el model vigent de sobre-consum i pol.lució. La població humana ja no està creixent tant com abans, la consciència ecològica s’incrementa, la població s’està coordinant a escala mundial gràcies a les noves tecnologies, i les ments més preclares mostren com la vida bona es mesura per la qualitat del temps que disposes, no per la quantitat d’objectes que posseeixes.
Sense el dolor que comporta aquesta crisi potser no hauriem assolit la consciència del canvi necessari, dels potencials que podem desplegar i que ara estan mostrant els seus signes. Mai hem vist una situació així al nostre planeta. Aquesta sensació de desconcert i d’angoixa debia ser prou similar a quan els humans van passar de ser nómades caçadors-recolectors a assentar-se com agricultors i ramaders, o quan fa dos segles es va passar de la vida al camp a la ciutat industrialitzada, amb el naixement del proletariat i totes les tensions que generà. El propi de la condició humana és la inestabilitat; tots els temps i totes les èpoques han estat difícils, i al mateix temps encoratjadors per les oportunitats mai vistes abans que l’evolució cultural ha portat.
El nostre nivell de tecnologia i de consciència és més desenvolupat que en qualsevol època precedent, al menys per a una part de la població. La filosofia també ajuda a integrar ambdós. El desafiament està en comprendre que no es pot aïllar cap part de la humanitat de la resta ni tampoc viure al marge de la biosfera. No crec que el món estigui pitjor cada dia, està en una situació difícil, com sempre els ha esdevingut als éssers humans en cada època.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Per als problemes actuals del món, un grup ampli d’experts podria ser el consell assessor d’un govern mundial?

Des de la filosofia política sempre s’ha defensat quelcom així. El més conegut va ser Plató, que al seus llibres com “La República” va afirmar que “els problemes polítics que afligeixen els humans no es resoldran fins que els filòsofs esdevinguin governants o, per una gràcia dels déus, que els governants es facin filòsofs”. Amb això Plató volia dir que havien de governar els més savis i preparats, que per a ell eren els filòsofs. Tanmateix governar no era cap “xollo” per als filòsofs ja que per evitar la corrupció tenien prohibida la propietat privada i testar a favor dels fills .
El problema de que manin els experts és que, segons com ho facin, poden esdevenir antidemócrates. Per a Plató això no era cap problema, ja que ell estava en contra de la democràcia, perquè estava en contra de la igualtat dels éssers humans. Ell deia que la democràcia igualava el malvat al virtuós i l’ignorant al savi (allò de “totes les opinions valen igual”). Ell pensava que aquesta mena d’igualtat era un desastre per al benestar social. No hem de pensar, però, que Plató fos un “fatxa” perquè desapovés la democràcia, ja que ell pensava que el desgavell que sorgia d’aquesta falsa igualtat seria tan gran que al final, la mateixa gent, buscaria un tirà que la salvés del el caos social que la democràcia hauria portat. I el règim polític més detestable per Plató era la tirania, era el pitjor règim possible.
Els nostres règims democràtics no ens asseguren el govern dels millors, com volia Plató, però la seva gran virtut és que –més o menys- obliga als governants a rendir comptes davant del poble. En els antics règims el governant rendia comptes davant Déu, o la Història, però no davant la gent sobre la que requeia la seva acció.
Per una altra banda avui en dia ja tenim una mena de govern mundial: són les entitats com el Banc Mundial o l’Organització Mundial del Comerç. No han estat elegits democràticament, però els governs “democràtics” de tot el planeta es pleguen als seus dictamens sense piular. Sembla doncs una tirania. Encara hi ha més: de les cent principals economies del planeta, més de cinquanta no estan en mans de governs sinó d’empreses multinacionals. Aquestes prenen unes resolucions que afecten la vida de milions de persones i també de la biosfera. Tampoc aquestes empreses tenen cap obligació de rendir comptes davant la gent que pateix les seves decisions, només davant del Consell d’Administració i la Junta d’Accionistes, que l’únic que demanen és obtenir beneficis. En paraules simples: tenen un poder descomunal que no va acompanyat d’una responsabilitat equivalent
Això ho estem vivint amb la crisi que patim. Veiem com tots els governs, siguin d’esquerra o de dreta, són impotents davant “els mercats”. No hi ha diferència en votar a uns o a altres perquè aquests governs ja no estan al servei de la gent, doncs el poder s’ha trasl.ladat a altres instàncies no sotmeses a control democràtic. Fa anys que els experts no només denuncien això, sinó que proposen solucions, com eliminar els paradisos fiscals o implantar la “Taxa Tobim” (www.attac.es). Però les solucions d’aquests experts, quan no tenen un suport popular, es queden oblidades a un calaix. No n’hi ha prou amb que els experts assessorin un govern mundial sino que el poder real, el poder que està governant el món, ha de ser transparent i rendir comptes, ja que el  poder sense responsabilitat, com ara estem patint, és una font d’injustícia i de tirania.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Vull que el meu nuvi em faci feliç

M’expliques totes les qualitats tan bones que ell té i que t’agraden tant, que t’han portat a triar-lo. Et felicito pel teu bon gust. Tanmateix, aquesta pretensió de que ell t’ha de fer feliç pot ser perillosa per a tu. ¿Delegues en el teu nuvi un tema tan important com la teva pròpia felicitat? ¿És ell qui se n’ha d’ocupar? Si fas responsable al teu nuvi de la teva felicitat, el dia que no siguis feliç també li tiraràs la culpa a ell. En ambdós casos estaries dimitint del teu poder. Això només és admissible amb els nens i els desvalguts que no poden valer-se per si mateixos, no en el teu cas.
Tu (i ell) heu triat establir una relació, una decisió de la qual tu ets co-responsable. Aquesta decisió d’iniciar la relació i treballar per mantenir-la, és el que de veritat t’està fent feliç, per això t’he felicitat pel teu bon gust (igual que al teu nuvi). Amb aquesta decisió ambdós desenvolupeu un poder que us enforteix, i us fica en el camí de la felicitat
Filòsofs com Aristòtil ens han ensenyat que la felicitat no és quelcom estrany a nosaltres, com si ens caigués de fora per casualitat. Això seria la sort: potser em tocarà la loteria, cosa que em podria fer molt feliç. Tanmateix, que em toqui la loteria no depèn de mi, el màxim que jo puc fer és comprar un bitllet, i n’hi ha molts perquè jo l’encerti.
La filosofia ens ensenya que la felicitat sí que depèn de mi, depèn de la meva acció. Per això crec que tens un enfocament teòric equivocat. Compte! No t’estic dient que no trobaràs la felicitat en la relació, o que et quedis i aguantis una relació malgrat que siguis infeliç. Tu ets responsable de la teva pròpia felicitat a través de les teves accions, hagis decidit sortir o quedar-te en una relació.
Aristòtil diu que la felicitat és el resultat de l’acompliment del que jo sóc; dit amb altres paraules: traient de mi mateix allò millor que puc arribar a ser. Per tant la felicitat no està en tenir un nuvi, una casa o una posició social, sinó en ser, ser com a resultat d’un fer. Potser amb el teu nuvi estàs descobrint uns aspectes de tu mateixa que ni sabies: més plena, més creativa... si heu emprés junts aquest camí de desenvolupar el vostre ésser, segur que assolireu molta felicitat, ja que a soles és més difícil perquè jo sóc amb els altres.
El millor camí per a una relació no és pensar “vull obtenir...(felicitat, o el que sigui)” sinó “vull co-crear...”. És a dir, passar del “jo” al “nosaltres” i per tant no dir “vull quelcom de tu” sinó “vull quelcom amb tu”.