divendres, 6 d’abril del 2012

Amb el malament que està la crisi, no seria millor que tot pegués un pet i que surti una nova humanitat sense cobdícia que no provoqui més crisis?


No comparteixo aquesta visió utòpica de “quan pitjor, millor”. Quan el nostre estil de vida i la nostra llibertat es veuen amenaçats, tal com ara passa amb la crisi, tendim a contreure’ns, això és, en costa pensar en termes més amplis perquè les nostres necessitats bàsiques es veuen amenaçades.
Fa anys, un psicòleg anomenat Abraham Maslow va descobrir que els humans tenim una jerarquia de necessitats: quan tenim satisfetes les nostres necessitats fisiològiques i de seguretat apareixen les necessitats de pertanyença, d’amor i d’auto-realització. Però desprès d’això surten unes altres necessitats més altes no motivades per la deficiència sinó al contrari, per l’abundància; ell les anomenà de l’ésser. És una motivació de completitud, d’obrir-se, d’abundància. És com si de cop tinguessis deu mil milions d’euros: ho compartiries amb la teva gent i els amics; si només tens deu euros ets un captaire i t’ho guardes per tu.
Un indicador per saber a quin nivell estàs de l’escala de Maslow és la por. Com més a baix, més por, perquè més identificat estàs amb l’ego, amb les necessitats de deficiència que m’auto-contreuen, i més lluny d’aquesta consciència més ampla de mi mateix, de l’ésser. Amb la por, la tendència és a retornar al nivell de la supervivència i pensar com me’n surto de la crisi o què faig perquè a mi no m’afecti. Un bon exercici és mirar-se un mateix i observar les pròpies respostes al que està passant: Què faig quan torno enrere?  De quina manera diferent veig el món? Observar i adonar-me  de què m’està allunyant de la perspectiva més ampla amb que he viscut en els millors moments de la meva vida. Aquests moments mai van ser per guanys materials, sinó per l’assoliment del meu ésser. Cal aprendre com estic permetent que el meu impuls de supervivència m’allunyi del meu ésser vertader, ja que aquest camí regressiu no només contreu la meva experiència, sinó també els meus valors i les meves perspectives.
La crisi és real, no és cap il·lusió generada pels meus pensaments negatius. Però la puc veure dintre d’un context més ample. Si perdo el contacte amb aquesta perspectiva més ampla, perdo el contacte amb el millor de mi mateix. Cal tenir un ull posat en el problema concret de la crisi i un altre obert a la perspectiva més ampla d’oportunitat i canvi que s’obre, ambdues coses a la vegada. Els humans sempre hem tingut una guspira evolutiva que ens impulsa a crear i desenvolupar-nos més del que ja som, una aspiració a perfeccionar-nos que va més enllà del mer instint de supervivència.
No estic d’acord amb aquesta utopia d’un col·lapse total perquè la humanitat pugui emergir a un món sense cobdícia ni crisis. Això seria tornar a la casella de sortida i començar de nou per les necessitats de supervivència, les primeres de la llista de Maslow, en comptes d’avançar cap a les últimes. El humans ja hem afrontat altres crisis i canvis, i llavors no vam actuar amb prou previsió i saviesa. No cal esperar a que tot empitjori més perquè desprès millori automàticament. Això no passa mai, ni a nivell individual ni tampoc col·lectiu. La voluntat de supervivència i la creativitat són inherents als humans.
Aquest stress pot servir de catalitzador perquè la humanitat s’uneixi, ja que la crisi econòmica només afecta a alguns, però la ecològica afecta a tothom, i ambdues estan lligades. Les nacions-Estat demostren no servir per fer-los-hi front. Per això emergeixen noves formes globals de connectivitat i d’organització social, com el moviment dels indignats. Ara estem tot just al començament d’aquesta nova unió global, és una de les bones conseqüències de la crisi. Aquesta ens espenteja a buscar noves solucions, a la creativitat. Ara és més fàcil que mai adonar-se que és més fàcil prosperar junts que tot sols, les amenaces solen unir a la gent. Tota unió demana sacrificar quelcom per a unir-se, deixar de banda diferències. Potser la por a la crisi forçarà aquesta unió, però d’aquesta pot sortir potenciat aquest impuls evolutiu i creatiu que tot humà tenim a dintre. Potser ara serà més fàcil arribar al punt que el humans treballarem junts, no perquè hi hagi una amenaça sinó perquè hem descobert que així les coses ens van millor.
[Article no publicat a l'Estel perquè sobrepassava l'extensió]

1 comentari:

Alberto Jimenez "Revolware" ha dit...

Enric, efectivamente me parece muy buena idea tomar la pirámide de Maslow como punto de referencia para la acción política en estos momentos. Y sí: sin esperar a que la cosa colapse.. Un abrazo.