dimecres, 13 d’octubre del 2010

El nostre món es compon de coses reals o ens envolta la consciència?

Primer hauríem d’aclarir què entenem per “coses reals”, i també per consciència. Suposo que preguntes si les coses del nostre món són tal qual elles són o si és la nostra ment la que ens les fa veure així. Aquest és un problema clàssic de la filosofia i els principals filòsofs com Plató, Aristòtil o Kant hi han tractat de respondre. Habitualment als filòsofs se’ls classifica en dos grups: realistes i idealistes. Els realistes creuen que el món es compon de coses reals i els nostres sentits, més o menys, ens les fan veure tal com són. Els idealistes, en canvi, no se’n fien dels nostres sentits (“els sentits enganyen”) i creuen que la imatge del món que ens donen els sentits no és verdadera, i que hi ha un món, més enllà del que podem veure i tocar, que és l’autènticament real.

Els filòsofs realistes són més científics, pensen que, si prenem les precaucions adequades –no fiar-nos del primer que veien, perquè els sentits enganyen-, a través de la ciència ens podem fer una imatge de com és el món en realitat. Els filòsofs idealistes no menyspreen la ciència, però diuen que les coses veritablement importants per a la vida com el sentit, els valors i més, estan en la consciència, més enllà del que la ciència ens pugui dir.

Amb la moda de la New Age es senten coses com que “la realitat és el que crea la meva consciència”. Cal anar amb compte amb aquestes simplificacions, doncs és molt fàcil acabar dient “la meva consciència crea tota la realitat”, i això només ho fan els psicòtics o bojos. És cert que la realitat no és quelcom que està allà fora esperant a que jo la descobreixi tal com ella és. El postmodernisme ens ha ensenyat –front a la ingenuïtat de cert realisme i idealisme- que la realitat no és independent del llenguatge amb el que ens referim a ella. Per això els de la New Age tenen part de raó quan defensen el pensament positiu. Si em dic “el món és un lloc hostil” probablement acabaré sent un desgraciat i una víctima; si em dic “el món sempre ofereix oportunitats de millorar”, encara que em passin coses desagradables, probablement viuré una vida amb més plenitud i esperança. Per això és tan important la manera com usem el llenguatge per referir-nos a la realitat

Només sé que no sé res” deia Sòcrates. Tant si som realistes com idealistes convé recordar que mai podrem saber del tot com són les coses en realitat, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar a intentar saber quan més millor.

Publicat a l'Estel. octubre 2010