dimarts, 7 de juliol del 2009

Per què ens aferrem tant a la propietat?

Aferrar-se a les propietats només és possible quan es té consciència del temps. Tenir consciència del temps vol dir, per un costat, tenir consciència de l’infinit: intuïm que el temps no pot tenir inici ni final. Fins i tot quan la ciència ens diu que el temps començà amb el Big Bang, solem preguntar “I què havia abans del Big Bang?”: Tendim a creure que tot passa dintre del temps i el temps no està dintre de res, sinó que ell conté tot el que ha passat i passarà. Per un altre costat, la consciència del temps vol dir consciència de la pròpia finitud: jo sí que tinc un començament i tindré un final.

Aquesta consciència del meu final obre uns interrogants que ningú pot respondre amb seguretat: què hi ha desprès de la mort, quin sentit té que jo estigui aquí i acabi desapareixent.... I, aquesta impossibilitat de donar una resposta certa a la meva finitud, aquest saber-me essencialment vulnerable, sobre tot crea por.

No sempre hem tingut la mateixa consciència del temps i, per tant, tampoc la mateixa noció de propietat. L’home primitiu, exemple del consell de Jesús a l’Evangeli d’imitar els lliris del camp i els ocells del cel, no es preocupava pel demà. Vivia en una mena de present etern: caçava o recol·lectava el que a cada moment trobava, i una vegada alimentat, el temps deixava d’existir fins que es tornés a despertar la gana. Per a ell, la mort podia esdevenir-se en qualsevol moment del present, no era quelcom que l’esperés amagada en futur, ja que no el podien concebre. Tampoc podien concebre la propietat: “la terra (i els arbres, l’aire...) no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra”.

Quan neix l’agricultura sorgeix una nova concepció del temps: les accions de l’ara –llaurar, plantar, etc.- tindran resposta en el futur. S’aprèn a planificar. Això vol dir que ara el temps s’entén com a lineal. Aquí neix la consciència de la meva finitud, l’angoixa de que en el futur m’espera la dalla de la mort. Ara, tenir possessions, diners, representen una negació de la mort, un anar més enllà d’aquest present perquè m’he assegurat no el pa d’avui (com resa el Parenostre) sinó el pa de demà, són per tant un símbol d’immortalitat.

Tal com han denunciat els poetes satírics de totes les èpoques, les religions prometien l’eternitat o la immortalitat mentre que centraven la seva acció en acumular diners, que és una manera d’acumular temps (“time is money”). Ara som menys religiosos, però l’angoixa humana fonamental de la nostra mortalitat no s’apaivaga amb els èxits tècnics i econòmics de la nostra cultura. Crec que per això s’exacerba la passió per la propietat, com a fugida compensatòria d’aquesta angoixa.

Publicat a l'estel, 1ª quinzena de juliol

dimecres, 1 de juliol del 2009

La filosofia pot aportar alguna cosa a l’epidèmia de la Nova Grip?

La filosofia ens pot ajudar a distingir entre el que podem denominar la simple afecció de la malaltia. En el primer cas tenim l’aspecte patològic de la indisposició, sigui una fractura, una infecció o un càncer. El malalt, però, també ha d’afrontar de quina manera la societat i la cultura tracta la seva afecció. No n’hi ha prou en saber que tinc una indisposició, necessito saber per què la tinc, donar-li un sentit, un significat a aquesta afecció. Per a fer això depenc dels valors i significats que li atribueix el meu grup. Per això la malaltia està definida per la societat i per la cultura.

Per exemple, la gonorrea, com afecció, és quelcom net i clar: una infecció del tracte genito-urinari causada pel microbi Neisseira gonorrheae, que es tracta i es cura amb antibiòtics. Tanmateix la nostra societat incorpora certs significats i judicis sobre la gonorrea, que tenen a veure amb brutícia, prostitució, degeneració moral, etc. La ciència explica la gonorrea, però intento comprendre el que significa com a malaltia a través dels valors de la societat.

El significat de la malaltia –positiu o negatiu- pot tenir un impacte sobre mi enorme, i de vegades ser més destructiu que la pròpia afecció. Lamentablement moltes vegades la societat jutja negativament una afecció basant-se en la por i la ignorància. Antigament es pensava que els leprosos rebien un càstig de Déu, i la imbecil·litat de certa New Age sosté que el càncer és culpa del propi malalt a causa dels seus pensaments negatius.

Com vivim en un món de significats, en preferim un de negatiu a no tenir-ne cap. Quan menys es comprenen les causes mèdiques d’una afecció, més es tendeix a considerar-la una malaltia envoltada de mites i que acostuma a culpabilitzar el malalt o el seu grup. En aquest sentit la ignorància genera pors que sovint acaben convertides amb el que es coneix com profecies autocumplides.

No tinc prous elements de judici per parlar de la Nova Grip. Només constato que als mitjans de comunicació els està anant molt bé tota aquesta alarma, i suposo que als polítics també. Quanta més por tinguem la gent, més fàcil és que ens dominen perquè estem més disposats a renunciar a la nostra llibertat i responsabilitat. He vist que ara parlen menys de la crisi. En quant a l’irracional sistema econòmic que ha creat la crisi, abans ja en parlaven poc, i ara, gràcies a la Nova Grip, encara en parlen menys.

Publicat a l'Estel. 2ª quinzena de juny