dimecres, 23 de desembre del 2009

On es remunten les primeres civilitzacions en que la gent començà a criticar als altres i per què ho feien? Quan van sorgir a la societat les enveges,

On es remunten les primeres civilitzacions en que la gent començà a criticar als altres i per què ho feien? Quan van sorgir a la societat les enveges, l’orgull i l’ego? Trobo que això és motiu de sofriment. (Paco)

Criticar a l’altre, tenir-li enveja o aferrar-me al meu ego només es possible quan he desenvolupat una consciència individual. Per això els animals i els bebès no pateixen d’aquests mals (ni tampoc frueixen dels avantatges de la individualitat).

El desenvolupament d’aquesta consciència individual és resultat de la evolució. Els amfibis i rèptils van ser els primers éssers vius en sortir del mar. Tenen ja un cervell que els dóna la consciència d’impulsos bàsics com l’aliment, les sensacions fisiològiques i les accions motores i sensorials. Després van venir els mamífers amb un cervell més complex: el sistema límbic. Les primeres sensacions dels rèptils s’expandeixen fins incloure sentiments, desigs, impulsos i les necessitats emocionals i sexuals. Nosaltres, els humans, a més del cervell reptilià amb impulsos i del mamífer amb emocions, tenim l’escorça cerebral que ens permet operar amb símbols i conceptes. Amb això hem construït les civilitzacions, la tecnologia i demés coses que ens caracteritzen com a éssers culturals, i també ens ha donat l’autoconsciència.

La nostra civilització occidental s’ha centrat molt en l’individu com una realitat particular basada en la ment com a centre de pensament, decisió i acció, tancada en els límits de l’organisme. Aquest èmfasi en la individualitat ha portat coses bones com la defensa dels Drets Humans individuals per damunt de la raó d’Estat. Per una altra banda, però, ha estimulat que ens identifiquem amb el que nosaltres tenim exclusivament de particular: el nostre cos i la nostra ment. Aquesta separació dels altres individus i de la totalitat de la vida també ens crea angoixa: sabem que som finits, que els individus no sobrevivim a la mort.

L'angoixa de la finitud sovint la volem compensar amb idees que reforcin aquesta pobra identitat individual tan dèbil i amenaçada: com estic separat dels altres necessito creure que soc millor, que ells estan equivocats i jo tinc raó, que si acumulo diners acumularé temps i per tant negaré la mort, que si l’altre té més o és millor que jo és per una injustícia (i per tant li tinc enveja)...

Quanta més por i més angoixa tenim com individus, més necessitat hi ha de compensar-ho amb l’ego, amb l’orgull i amb la comparació amb els altres. Buda deia que el sofriment sorgeix d’ignorar que res és permanent. Sòcrates afirmava que només sabia que no sabia res, i va dedicar la seva vida als altres, com Jesús. No podem escapar de l’incertesa, la qüestió és si ens porta a tancar-nos en el nostre petit ego per escapolir-nos o de si tenim coratge d’acceptar-la i per tant obrir-nos als altres i a la vida.

dimecres, 25 de novembre del 2009

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegi

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegit i m’han ajudat molt

Al segle XX la física quàntica ha mostrat que no es pot separar l'observador d'allò observat. El postmodernisme, que s'ha centrat en l'estudi de les ciències socials, també diu que la realitat no està al marge del llenguatge amb el que ens referim a ella. En altres paraules: els últims avenços ens diuen que la realitat no està al marge de nosaltres (la rígida separació subjecte/objecte) sinó que també depèn de com la construïm.

La New Age ha popularitzat aquesta visió de que "la realitat depèn de com la construeixo jo" i en part té raó. La meva infelicitat sovint està causada per una percepció distorsionada del món. Si em repeteixo que el món no val res i jo sóc un desgraciat, el més probable és que el món esdevingui un infern i jo a dintre sense poder escapar. La història que jo em contava, una mera percepció subjectiva, acaba convertint-se en la única realitat perquè me la crec. Aquests llibres estan bé si t'ajuden a adonar-te com els teus pensaments poden col·laborar amb la teva infelicitat

El perill d'aquestes popularitzacions de la New Age ("El secreto" "Y tu que sabes") és que poden estimular la fantasia i el narcisisme fins a extrems patològics. El narcisisme crea una falsa imatge agradable de mi mateix per substituir el meu jo vertader, ja que en mi sempre tinc coses que no vull veure i prefereixo dissimular.

Els filòsofs com Marx parlen d'alienació quan un està en una realitat falsa que pren com a vertadera (en el seu cas, la inhumana explotació capitalista no és l'autèntica realitat en la que ha de viure un treballador malgrat que aquest pensi que no hi ha més remei). En català, alienat vol dir boig, que no està en contacte amb la realitat. Cal anar molt amb compte amb això de que els meus pensaments creen la realitat. De veritat són meus, els pensaments que tinc? El pensament que vull un cotxe millor i més diners, és un pensament meu o me l'ha ficat dintre del cap la societat de consum? Si em crec que és meu i no me n'adono que me l'han ficat des de fora, vol dir que visc alienat.

Abans es deia "Déu s'ocupa de tot". Ara la New Age sembla que digui "el meu ego s'ocupa de tot" perquè reconfiguro les connexions neuronals i així materialitzaré els pensaments. Equiparar l'antiga omnipotència divina a la meva subjectivitat egoica és una fantasia que pot donar consol, però no allibera sinó que aliena.

Publicat la 1ª quinzena de desembre

dijous, 1 d’octubre del 2009

L’acabament de la meva última relació em va deixar destrossada. Ara sento molta ànsia amb la possibilitat de començar-ne una altra.

L’ànsia és una carència de pau interna. Potser estàs sentint que alguna cosa t’està mancant i que, quan l’obtinguis de la manera que tu ansies, per fi assoliràs aquesta pau i et sentiràs plena. De tota manera t’invito a que et qüestionis on estàs buscant això que et faci assolir la pau i la plenitud. Per la teva pregunta sembla que ho busquis en la relació amb un home, o fins i tot directament en un home. No pretenc negar que construir una bona relació és una font de felicitat. El que et vull indicar és que observis on xifres la teva felicitat i plenitud: en motius externs o en motius interns.

Dius que l’acabament de l’última relació et va deixar destrossada. Tot final, tota pèrdua, comporta un periode de dolor que cal atravessar perquè així pot crear-se un espai intern que permet l’aparició de noves coses. Tanmateix, si aquella pèrdua et va deixar sense nord, primer convé que t’interroguis quin és el nord de la teva vida. Ja sé, la resposta és bastant fàcil, tots solem constestar “vull ser feliç, vull estimar i que m’estimin”. També et vull preguntar què fas tu per assolir aquest objectiu. Si em contestes “esperar a que trobi la persona adient” no és d’estranyar que sentis tanta ànsia, perquè aquest “esperar” no és una activitat que tu facis, ja que estàs passiva esperant quelcom que no depèn de tu. Aquesta passivitat, aquesta manca de llibertat, de no poder actuar ni decidir, és una font d’ansietat.

Per als filòsofs activitat no vol dir moure’s, sino ser l’origen de les teves accions i amo d’elles; en altres paraules: la disposició interior d’ésser subjecte i no objecte. Ser objecte passiu significa que t’actives per coses que no provenen de tu mateixa, és a dir, reacciones a partir del que ve de fora. Ningú mana del que li ve de fora, només pots manar de quina resposta dones tu a allò que et ve de fora. Si xifres la teva felicitat en el que reps o en el que tens, estaràs sotmesa als vaivens de la fortuna: tant si tens com si no tens, no seràs lliure ni ama de tu mateixa, per tant, fins i tot tenint allò que buscaves, l’ansietat no et deixarà.

La felicitat no està tant en el que tens o en el que reps, sinó en el que ets i el que expresses. Com deia Aristòtil: és la conseqüència d’assolir el millor d’un mateix. Això s’aconsegueix activant el que encara no has desenvolupat de tu; Sempre tenim coses a millorar. Entrar en contacte amb el propi centre i actuar des d’allí és el millor camí per a la pau i la felicitat

dimecres, 16 de setembre del 2009

Els meus pensaments creen la realitat?

Afirmacions d’aquesta mena s’han ficat de moda en els àmbits de la “New Age” amb llibres i pel.lícules com “Y tu que sabes” o “El Secreto”, però no és veritat. Els únics que viuen la realitat creada pel seu pensament són els psicòtics (els bojos) que, com sortia als tebeos, solien acabar en mans d’uns senyors amb bata blanca i camisa de força. Com deia aquell acudit: «Atenció atenció, hi ha un boig perillós que condueix per l’autopista en sentit contrari. I aquest respon al sentir la ràdio del cotxe: “Només un? Si hi van tots!”», una resposta lògica a la realitat creada pel seu pensament

És cert que els pensaments no estan absolutament al marge de la realitat. Sobre tot els pensaments que em crec. Aquests creen realitat perquè actuo en conseqüència a l’identificar-me amb ells. En aquest sentit aquestes pel.lícules tenen una part de raó: si m’identifico amb el pensament de que sóc un desgraciat, acabaré sent-ho. Per això distanciar-se de les pròpies creences i fins i tot qüestionar-les és un exercisi filosòfic saludable.

Vivim en un món força complex, i això porta la temptació d’oferir solucions simples per encarar els problemes: “de l’únic que has de preocupar-te és del que penses (fes una visualització cada matí, per exemple) i així crearàs una realitat nova en que les coses aniràn bé”. ¿Les penes de la teva vida, la realitat del canvi climàtic o de la pobresa al Tercer Món podràs aturar-les només canviant el teu pensament?

T’invito a que facis aquest experiment: dis-te al matí quan t’aixequis “no importa el que faig, només el que penso i com em sento”. I uns altres dies digues “no importa el que penso, sinó únicament el que faig”. Quina d’aquestes dues màximes pot portar més canvi a la teva vida? Ves amb compte perquè la primera et pot dur cap als senyors de la bata blanca.

Tots els nostres pensaments estan condicionats, fins i tot el de només tenir pensaments positius i cap de negatiu. Pensis el que pensis –sublim o horrorós- els altres no ho notaran gaire, la qüestió és com ho tradueixes en accions. Els canvis en la pròpia vida comencen a notar-se quan respons de manera diferent als estímuls que reps. Això dona més feina i és més difícil que simplement pensar en positiu. El que de veritat crea una realitat nova és el que tu fas, com esculls actuar. I com deia Kant, el millor és que la teva acció esdevingui llei universal, és a dir: que no només valgui per a tu sinó per a tothom.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Per què ens aferrem tant a la propietat?

Aferrar-se a les propietats només és possible quan es té consciència del temps. Tenir consciència del temps vol dir, per un costat, tenir consciència de l’infinit: intuïm que el temps no pot tenir inici ni final. Fins i tot quan la ciència ens diu que el temps començà amb el Big Bang, solem preguntar “I què havia abans del Big Bang?”: Tendim a creure que tot passa dintre del temps i el temps no està dintre de res, sinó que ell conté tot el que ha passat i passarà. Per un altre costat, la consciència del temps vol dir consciència de la pròpia finitud: jo sí que tinc un començament i tindré un final.

Aquesta consciència del meu final obre uns interrogants que ningú pot respondre amb seguretat: què hi ha desprès de la mort, quin sentit té que jo estigui aquí i acabi desapareixent.... I, aquesta impossibilitat de donar una resposta certa a la meva finitud, aquest saber-me essencialment vulnerable, sobre tot crea por.

No sempre hem tingut la mateixa consciència del temps i, per tant, tampoc la mateixa noció de propietat. L’home primitiu, exemple del consell de Jesús a l’Evangeli d’imitar els lliris del camp i els ocells del cel, no es preocupava pel demà. Vivia en una mena de present etern: caçava o recol·lectava el que a cada moment trobava, i una vegada alimentat, el temps deixava d’existir fins que es tornés a despertar la gana. Per a ell, la mort podia esdevenir-se en qualsevol moment del present, no era quelcom que l’esperés amagada en futur, ja que no el podien concebre. Tampoc podien concebre la propietat: “la terra (i els arbres, l’aire...) no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra”.

Quan neix l’agricultura sorgeix una nova concepció del temps: les accions de l’ara –llaurar, plantar, etc.- tindran resposta en el futur. S’aprèn a planificar. Això vol dir que ara el temps s’entén com a lineal. Aquí neix la consciència de la meva finitud, l’angoixa de que en el futur m’espera la dalla de la mort. Ara, tenir possessions, diners, representen una negació de la mort, un anar més enllà d’aquest present perquè m’he assegurat no el pa d’avui (com resa el Parenostre) sinó el pa de demà, són per tant un símbol d’immortalitat.

Tal com han denunciat els poetes satírics de totes les èpoques, les religions prometien l’eternitat o la immortalitat mentre que centraven la seva acció en acumular diners, que és una manera d’acumular temps (“time is money”). Ara som menys religiosos, però l’angoixa humana fonamental de la nostra mortalitat no s’apaivaga amb els èxits tècnics i econòmics de la nostra cultura. Crec que per això s’exacerba la passió per la propietat, com a fugida compensatòria d’aquesta angoixa.

Publicat a l'estel, 1ª quinzena de juliol

dimecres, 1 de juliol del 2009

La filosofia pot aportar alguna cosa a l’epidèmia de la Nova Grip?

La filosofia ens pot ajudar a distingir entre el que podem denominar la simple afecció de la malaltia. En el primer cas tenim l’aspecte patològic de la indisposició, sigui una fractura, una infecció o un càncer. El malalt, però, també ha d’afrontar de quina manera la societat i la cultura tracta la seva afecció. No n’hi ha prou en saber que tinc una indisposició, necessito saber per què la tinc, donar-li un sentit, un significat a aquesta afecció. Per a fer això depenc dels valors i significats que li atribueix el meu grup. Per això la malaltia està definida per la societat i per la cultura.

Per exemple, la gonorrea, com afecció, és quelcom net i clar: una infecció del tracte genito-urinari causada pel microbi Neisseira gonorrheae, que es tracta i es cura amb antibiòtics. Tanmateix la nostra societat incorpora certs significats i judicis sobre la gonorrea, que tenen a veure amb brutícia, prostitució, degeneració moral, etc. La ciència explica la gonorrea, però intento comprendre el que significa com a malaltia a través dels valors de la societat.

El significat de la malaltia –positiu o negatiu- pot tenir un impacte sobre mi enorme, i de vegades ser més destructiu que la pròpia afecció. Lamentablement moltes vegades la societat jutja negativament una afecció basant-se en la por i la ignorància. Antigament es pensava que els leprosos rebien un càstig de Déu, i la imbecil·litat de certa New Age sosté que el càncer és culpa del propi malalt a causa dels seus pensaments negatius.

Com vivim en un món de significats, en preferim un de negatiu a no tenir-ne cap. Quan menys es comprenen les causes mèdiques d’una afecció, més es tendeix a considerar-la una malaltia envoltada de mites i que acostuma a culpabilitzar el malalt o el seu grup. En aquest sentit la ignorància genera pors que sovint acaben convertides amb el que es coneix com profecies autocumplides.

No tinc prous elements de judici per parlar de la Nova Grip. Només constato que als mitjans de comunicació els està anant molt bé tota aquesta alarma, i suposo que als polítics també. Quanta més por tinguem la gent, més fàcil és que ens dominen perquè estem més disposats a renunciar a la nostra llibertat i responsabilitat. He vist que ara parlen menys de la crisi. En quant a l’irracional sistema econòmic que ha creat la crisi, abans ja en parlaven poc, i ara, gràcies a la Nova Grip, encara en parlen menys.

Publicat a l'Estel. 2ª quinzena de juny

dijous, 14 de maig del 2009

Què pot dir la filosofia de l’avortament?

La metafísica ens ha ensenyat a diferenciar l’ésser en potència de l’ésser en acte. L’acte és el que la cosa és, la potència es una manera de no-ésser. Un embrió no és un ésser humà en acte; tampoc ho és una pedra, o un queixal. La diferència entre l’embrió i la pedra, és que malgrat que ambdós no són humans en acte, l’embrió sí que ho és en potència; això vol dir que pot arribar a ser humà, i la pedra o el queixal no. Només per aquesta potencialitat humana cal tractar el tema amb molta cura. Metafísicament no és el mateix avortar que arrancar-se un queixal.

La ètica ens diu que la moralitat d’un acte és més elevada quan més inclusiva sigui l’acció. Jo puc realitzar una acció tenint en compte 1) només el meu propi interés, 2)tenint en compte l’interès del meu grup o 3)tenint en compte l’interès de tota la humanitat i la biosfera. La primera és més egoísta, la última és més moral.

Des d’aquest punt de vista moral no es veu que sigui gaire elevada una decisió justificada en que “jo pareixo, jo decideixo; el meu cos és meu” (1). Sembla més elevat moralment manifestar “jo estic subordinada al meu grup (la meva religió, la meva ideologia) i no tinc dret a decidir sola”, ja que és una postura menys egoísta perquè pren la decissió tenint en compte un cercle més ampli (2). La postura moral superior sería tenir en compte els interessos de totes les parts implicades (3): la societat, el futur ésser humà, el seu pare i sobre tot la gestant que ha de veure si tira l’embaràs endavant o no.

Reduïr una dona a la seva estricta dimensió biológica de gestant, això és, obligar-la a seguir amb l’embaràs tant si vol com si no vol, oblidant els altres aspectes seus que la fan humana, no em sembla gaire moral. Tampoc abocar-la a un avortament sense condicions sanitàries, com passa a països del tercer món. A més a més, tal obligació tampoc té en compte l’interès fonamental d’un nen, que és venir a aquest planeta desitjat i estimat. De nou al tercer món veiem les terribles conseqüències de tants nens que naixen abocats a l’abandonament.

L’avortament és una decissió que, a més de traumàtica, es complicada des del punt de vista moral perquè és prou fàcil confondre els nivells 1 i 3. En ambdós casos es pot decidir el mateix acte –avortar- però la valoració moral és diferent si es fa des d’una postura egoista (1) o des d’una postura que el considera el menor dels mals de forma consensuada (3). Crec que la filosofia no resol el tema definitivament, però pot ajudar a ficar llum a una qüestió tan complexa.

dimarts, 28 d’abril del 2009

Sempre hi ha hagut “Guerra de sexes”? Sempre la hi haurà?

La tensió entre homes i dones s’atribueix al naixement del patriarcat. Els erudits diuen que aquest va començar al neolític amb l’agricultura. Gràcies a ella va augmentar la producció i van començar les primeres civilitzacions, amb les grans mitologies religioses masculines, i sobre tot va néixer la propietat privada. Les relacions socials es van organitzar de manera que el patriarca era propietari no només de la terra i dels esclaus, sinó també dels fills, de les concubines i de la seva esposa per assegurar-se que els de la seva sang heretarien la propietat. Amb això començà la ideologia patriarcal que considerà les dones com menys valuoses. Si no la “guerra de sexes”, al menys sí que fou el començament de la guerra tal com l’ha coneguda la humanitat: l’extermini de poblacions senceres per eixamplar la propietat, l’imperi, la religió, etc. amb la conseqüent valoració del guerrer viril que era qui duia a terme aquestes gestes.

Actualment els investigadors es refereixen amb la paraula sexe a les diferències biològiques entre home i dona, i amb la paraula gènere a les culturals. Amb aquests dos conceptes es cau amb dos errors freqüents. El primer, típic entre la mentalitat conservadora, és creure que les qüestions de gènere estan determinades per les diferències de sexe, i per tant parlar de biologia és quasi com parlar de destí: quan per exemple es deia que la dona, per naturalesa, estava destinada a la llar i a la criança. El segòn error, típic entre la mentalitat “progre”, és creure que les diferències de gènere no són més que construccions culturals i per tant, la masculinitat i la feminitat es poden dissenyar –segons la moda políticament correcta del moment

Gràcies a la la Il.lustració, que va portar la noció d’igualtat de drets per a tots els humans, i a la revolució tecnològica, que permet exercir els oficis amb independència del sexe, penso que es pot superar la “guerra de sexes”; malgrat que encara hi ha qui creu que les diferències entre home i dona justifiquen la submissió d’aquesta, com passa amb cert Islam. En l’altre extrem, l’ideòleg del del Ministerio de Igualdad, un pallasso pseudocientífic anomenat Lorente Acosta, manté que l’home és essencialment un opressor i la dona una víctima impotent amb el cervell rentat, és a dir quelcom dèbil i idiota des de sempre (fins que han arribat ells per “salvar-la”).

Les diferències inevitables entre home i dona creen una polaritat, però no necessàriament una guerra. Quan s’interpreta la paraula “diferència” com que un és superior i l’altra inferior, o un l’opressor i l’altra la víctima eterna, la guerra continua. De tota manera crec que ara tenim les millors condicions per a que aquesta polaritat es resolgui no en una guerra sinó en una complementareitat que enriqueix ambdós.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Com es pot mantenir una doble vida?

Només doble? Em sembla molt poc. Generalment mantenim vides múltiples, tantes que no es fàcil comptar-les. Des que naixem comencem a relacionar-nos amb els que ens envolten i aprenem a comportar-nos tal com s’espera que ho hem de fer. La relació fonamental de l’infant és amb la familia, i poc a poc es va obrint a noves relacions: a l’escola amb els mestres, amb els amics, etc. Es pot dir que la nostra vida està feta a partir de les relacions que hem construït. Fins i tot la relació que tinc amb mi mateix està condicionada per les relacions que he tingut amb els altres. Els psicòlegs ho saben bé: si de petit he tingut relacions d’acceptació i aprovació, la relació amb mi mateix serà menys complicada que si he crescut en un ambient que no m’ha tractat bé.

Donat que som “animals socials”, com deia Aristòtil, és a dir que necessitem relacionar-nos amb els altres, continuament ens estem “vestint” amb diferents maneres de comportar-nos segons amb qui estem. No actuo de la mateixa manera davant del metge, o davant del meu encarregat a la feina, que amb els meus amics o amb la núvia. Tampoc actuo de la mateixa manera amb tots els membres de la meva familia. Els comportaments poden arribar a ser tan diferents que de vegades costa de creure que sigui la mateixa persona, per això sembla que tinguem vides diferents segons qui tinguem al davant.

Davant tanta multiplicitat de comportaments, el fil que els pot unificar és la relació que tinc amb mi mateix. Cal recordar, però, que el primer coneixement que he tingut de mi mateix ha estat a través dels altres: la seva acceptació o crítica, com hem dit, condiciona aquesta visió de mi mateix. Més endavant, habitualment a l’adolescència, pot donar-se un “rebot reactiu” de comportar-me al contrari del que els altres esperen de mi. Tanmateix aquesta reactivitat continua ficant l’accent en la opinió dels altres, per més que sigui per fer el contrari. No és gens fàcil arribar a una relació objectiva amb mi mateix, és a dir, deixar de veure’m amb els ulls dels altres, des de la seva aprovació o des de la seva crítica.

El cas que m’exposes d’algú que té una “doble vida” probablement serà que ha sucumbit de tal manera a la necessitat externa de trobar aprovació –o d’escapolir-se de la crítica- que s’ha oblidat de si mateix. De vegades un pot enganyar els altres, però no pot enganyar tothom tot el temps. I el preu que es paga per enganyar-se un mateix sempre acaba sent fins i tot més alt que el de enganyar els altres.

(publicat a l'Estel. 1ª quinzena abril 2009)