dimecres, 16 de setembre del 2009

Els meus pensaments creen la realitat?

Afirmacions d’aquesta mena s’han ficat de moda en els àmbits de la “New Age” amb llibres i pel.lícules com “Y tu que sabes” o “El Secreto”, però no és veritat. Els únics que viuen la realitat creada pel seu pensament són els psicòtics (els bojos) que, com sortia als tebeos, solien acabar en mans d’uns senyors amb bata blanca i camisa de força. Com deia aquell acudit: «Atenció atenció, hi ha un boig perillós que condueix per l’autopista en sentit contrari. I aquest respon al sentir la ràdio del cotxe: “Només un? Si hi van tots!”», una resposta lògica a la realitat creada pel seu pensament

És cert que els pensaments no estan absolutament al marge de la realitat. Sobre tot els pensaments que em crec. Aquests creen realitat perquè actuo en conseqüència a l’identificar-me amb ells. En aquest sentit aquestes pel.lícules tenen una part de raó: si m’identifico amb el pensament de que sóc un desgraciat, acabaré sent-ho. Per això distanciar-se de les pròpies creences i fins i tot qüestionar-les és un exercisi filosòfic saludable.

Vivim en un món força complex, i això porta la temptació d’oferir solucions simples per encarar els problemes: “de l’únic que has de preocupar-te és del que penses (fes una visualització cada matí, per exemple) i així crearàs una realitat nova en que les coses aniràn bé”. ¿Les penes de la teva vida, la realitat del canvi climàtic o de la pobresa al Tercer Món podràs aturar-les només canviant el teu pensament?

T’invito a que facis aquest experiment: dis-te al matí quan t’aixequis “no importa el que faig, només el que penso i com em sento”. I uns altres dies digues “no importa el que penso, sinó únicament el que faig”. Quina d’aquestes dues màximes pot portar més canvi a la teva vida? Ves amb compte perquè la primera et pot dur cap als senyors de la bata blanca.

Tots els nostres pensaments estan condicionats, fins i tot el de només tenir pensaments positius i cap de negatiu. Pensis el que pensis –sublim o horrorós- els altres no ho notaran gaire, la qüestió és com ho tradueixes en accions. Els canvis en la pròpia vida comencen a notar-se quan respons de manera diferent als estímuls que reps. Això dona més feina i és més difícil que simplement pensar en positiu. El que de veritat crea una realitat nova és el que tu fas, com esculls actuar. I com deia Kant, el millor és que la teva acció esdevingui llei universal, és a dir: que no només valgui per a tu sinó per a tothom.

4 comentaris:

Alejandro Sarbach ha dit...

Segurament és cert que el pensament no crea la realitat, i que en definitiva allò que la modifica és l'acció. De totes maneres es podria provar de fer un petit canvi en la frase: el pensament sí que produeix la realitat. La diferència entre crear i produir no és menor. La creació implica que abans no hi havia res. Hi ha una determinació causal entre el creador i l'objecte creat. En canvi, produir implica un subjecte que utilitza materials previs, que els ordena y combina de diferents formes. En aquest últim sentit es podria entendre el pensament com una activitat que permet als humans ordenar, es a dir, donar significat a la realitat. En certa forma produir-la. No són dos perspectives oposades: allò que ve donat existeix i ens afecta, i també, nosaltres ho signifiquem, amb la qual cosa modifiquem la manera en que ens sentim afectats.
Alejandro Sarbach

Enric Carbó ha dit...

Hola Alejandro
Em sembla una matització molt encertada. Produir entés com resignificar la realitat. És cert, com ens ensenya el postmodernisme, que la realitat no està al marge del llenguatge amb el que hi accedim i la signifiquem. El que passa és que amb això de la New Age hi ha hagut un abús de creure que amb el llenguatge (o el pensament) n'hi ha prou per "construir" la realitat. Aquest abús de la New Age pot estimular unes fantasies narcissistes que, en la meva opinió, socialment són nefastes per improductives i en l'àmbit personal poden conduir a inflacions de l'ego perilloses.
Cordialment
Enric

Alejandro Sarbach ha dit...

Totalment d'acord Enric. A mi em sembla que la anomenada "new age" ha fet una simplificació del "construccionisme simbòlic", i ha confós la resignificació de la realitat amb el fet de tenir una actitud emocional "positiva", la qual,per altra banda, moltes vegades no ha deixat de ser una forma més d'alienació o escapìsme.

Anònim ha dit...

He vist que clarament hi ha una sèrie de problemes conceptuals y filosòfics entorn aquest tema.
A nivell fonamental, la realitat és una realitat demostradament quàntica on hi ha una superposició d'estats i opcions d'una complexitat inimaginable.
El cervell no té prou capacitat per emmagatzemar una informació tant complexa, i no per això hom ja ha de pensar d'anar corrents a buscar un entès en bata blanca, el qual l'únic que li podrà la percepció de la realitat serà amb fàrmacs!
La realitat macroscòpica sempre serà una projecció del nostre model mental, per això, tot serà subjectiu i no trobo correcte que es jutji cap apreciació al respecte.
I com sempre he sentit dir: en un món de bojos, els centrats serien els bojos!