divendres, 31 d’agost del 2007

“Coneix-te a tu mateix”. Això és possible sense els altres?

No, és impossible coneixer-me sense els altres. “Jo soc... jo vull... jo penso... a mi m’agrada... crec que...”, que forma part d’aquest coneixer-me a mi mateix, és un ús del llenguatge. Sense el llenguatge jo no em puc coneixer, i el llenguatge no és meu, me l’han donat els altres. Un llenguatge que fos exclusivament meu no serviria de res. El que jo soc, ho soc gràcies al que els altres m’han donat, començant pel llenguatge.

Els grecs deien que som animals socials, és a dir, que per naturalesa estem fets per a viure amb els altres. La paleoantropologia actual corrobora això: en el nostre procès evolutiu, fa uns tres milions d’anys s’havia consolidat el desplaçar-se només amb dos peus (som els únics animals bípedes). Això va comportar un canvi en els ossos de la pelvis que, juntament amb el creixement del cervell del nadó, va fer que entre els homínids el parir fos complicat i que per tant requerís de l’ajuda dels altres. A més a més, com el desenvolupament dins la panxa de la mare sobre tot és de l’encèfal, les demés funcions (moviment, etc.) que permeten la supervivència están molt poc desenvolupades. Un nadó humà és l’animal més immadur i vulnerable de la naturalesa: durant anys necessitarà l’ajut i el suport d’una xarxa social –en primer lloc la familia- per sobreviure i desenvolupar-se. Els altres no només m’asseguren la vida –biològica- una vegada nascut, també em fan humà amb el llenguatge i l’educació

Potser quan un ja està format i desenvolupat pot decidir apartar-se dels altres. Diuen que Sant Antoni i altres anacoretes es retiraven al desert, i allà el dimoni els temptava. Que estiguessen al desert o emmig de la multitud era una cosa secundària perquè ja havien adquirit el que ens fa humans, el llenguatge. Per això podien decidir d’apartar-se. I les temptacions suposo que és una manera d’explicar que s’enfrontaven al que ja duien dins ficat des de fora.

Una altra qüestió és si mai ens arribem a coneixer-nos a nosaltres mateixos. La nostra societat promou una falsa individualitat que dificulta un coneixement vertader del que som i per tant dificulta també una relació autèntica amb els altres. Els grecs anomenaven idiota al que anava totalment a la seva pensant-se que podia prescindir dels demés. Aquesta falsa individualitat actual en filosofia se li diu alienació: pensar que jo soc... jo vull... jo faig... coses que no són autèntiques ni reals tot i que m’han fet creure que sí. Els grecs, ademés del “coneixe’t a tu mateix”, mantenien que la raó és comuna i només amb els altres em puc realitzar com humà. Crec que és un principi encara vigent.

cuiners mediàtics i filosofia

Els grans cuiners mediàtics del nostre país, que un dia sí i l’altre també surten a la TV amb una espècie d’exhibició gastronòmica-literària mostrant les seves creacions –que per cert, no tenen gairebé res de mediterrània- i que per poder-les assaborir cal tenir la butxaca ben plena, no podrien també fer classes de filosofia?

Aristòtil deia que hi ha tres classes de saber: el teòric, el pràctic i el tècnic. El teòric no busca produir res, només entendre per què la realitat és com és; seria el saber de la filosofia o la ciència. El saber pràctic tracta de l’acció, fa referència a la pregunta “què he de fer?”. La resposta és molt senzilla: “el que és bo”. Si es tracta del que és bo per a mi se n’ocupa l’ètica. Si es tracta del que es bo per a nosaltres se n’ocupa la política. El que ja no és tan senzill de respondre és la pregunta “què és bo (el bé)”?.

El saber tècnic Aristòtil també l’anomenava poètic. Fa referència al que produïm segons regles o mètodes. Està clar que els cuiners aquestos de la TV han demostrat posseir un bon saber tècnic, per això surten a la pantalla i per això poden cobrar les quantitats que cobren als que volen degustar les seves creacions. Tenen un saber tècnic reconegut i se’l fan pagar. Personalment no puc parlar gaire de les seves obres, ja que la meva butxaca no està per a n’aquestes despeses. De tota manera, sobre tot aquí els habitants de les Terres de l’Ebre, em sembla que tots tenim en el nostre cercle de família o d’amics aquella persona especial que amb uns ingredients de la terra senzills ens fa aquella paella, o suquet de peix, o una coca o uns pastissets que ens deixen bocabadats. Abans he dit que no es fàcil respondre a la pregunta “què és bo”, feia referència a l’ètica; tanmateix, quan es tracta de menjar, em sembla que els ebrencs tenim molt clara la resposta. Això té a veure amb l’educació (educació per al gust, en aquest cas). El bon menjar no va aparellat necessàriament amb una gran despesa. La cultura dominant ens vol fer creure que allò bo és el que val molts diners. Respecte del menjar, des de la meva experiència de tortosí, puc assegurar-li que no és així.

Dominar un saber tècnic –en aquest cas la cuina- no és garantia de dominar altres sabers. La filosofia està tan prop (o lluny) de la cuina com de l’infermeria o la lampisteria. Cadascuna d’aquestes disciplines demana una formació específica, teòrica o tècnica. Tot i que algun d’aquests cuiners potser també podria tenir un bon coneixement de la filosofia, em sembla que als directius de la TV no els faria gaire gràcia que en parlessin. La cuina pot ser un espectacle, la filosofia ja és més difícil. Amb aquest paper més humil que juga la filosofia crec que pot contribuir més efectivament al saber més important, el pràctic, aquell que ens diu què he de fer per viure bé i ser feliç. És un saber que un mateix se l’ha d’anar construint, i no em sembla que els espectacles ajudin gaire. Això sí, un plat ben cuinat estic segur que no és cap impediment per assolir aquest saber.

Pot comentar l’afirmació del conseller d’interior Saura de que és partidari de legalitzar totes les drogues?

Em sorprèn que algú com Saura pugui dir un disbarat tan gros. L’Estat o el govern mai podran legalitzar cap droga perquè no tenen potestat per a fer-ho. És cert que actualment la llei prohibeix certes drogues. L’origen històric d’aquesta il.legalització absurda es troba a començaments del s. XX en missioners fonamentalistes protestants dels Estats Units, que van aconseguir promoure la vigent legislació mundial contra “la droga”. D’aquí la total irracionalitat d’una llei que mai ha pogut definir amb criteris científics -farmacològics- què és “droga” (¿Per què a Europa l’alcohol sí i el cannabis no, i als països islàmics és al revés?). D’aquí també la inutilitat de la “guerra contra la droga” de finals del s. XX.

A llarg de la història els Estats han tractat de prohibir activitats dels ciutadans que només els concerneixen a ells mateixos. Per exemple, actualment la pràctica del cristianisme és il·legal a l’Aràbia Saudí. Això vol dir que si hom vol anar a missa el diumenge no podrà perquè està prohibit. Millor dit, sí que podrà, però d’amagat (a una ambaixada, per exemple), igual que hi ha gent que consumeix drogues prohibides d’amagat. Imaginem-nos que ara arriba un polític que pretén legalitzar les misses, és a dir, donar permís per a que la gent pugui anar a missa i comulgar. Qui és ell per donar aquest permís? El dret d’anar a missa (o de no anar, o d’anar a la mesquita) és un dret individual, responsabilitat meva. Si l’Estat ha prohibit l’exercici d’aquest dret, l’únic que ha de fer és revocar la prohibició, això és, despenalitzar la missa, i a partir d’aquí, que cadascú exerceixi la responsabilitat de salvar la seva ànima com cregui convenient sense entrebancs.

L’Estat pot legalitzar la meva botiga, el meu pou d’aigua o la meva residència, són assumptes en els que em donarà el permís si compleixo els requisits. Però l’Estat no té cap potestat per donar-me permís en el que afecta a la meva ànima o la meva salut. Si per practicar la religió equivocada després vaig a l’infern és la meva responsabilitat, l’Estat no pot salvar-me de mi mateix. El mateix passa amb el cos, és la meva responsabilitat les substàncies que pugui ingerir o els vehicles d’embriaguesa que vulgui usar. Demanar la legalització de drets individuals denota la perillosa convicció de considerar l’Estat com el nostre amo en comptes d’ésser el nostre servidor. Un altre assumpte (potser és el que volia dir Saura) és demanar la despenalització, que retorna als individus la responsabilitat de les pròpies accions.

Això de la filosofia pot ajudar resoldre problemes actuals com el terrorisme, o és massa teòrica?

A mi em sembla que pot ajudar molt. Una de les funcions de la filosofia és ajudar-nos a pensar amb claredat. Si quan tenim un problema no el definim amb precisió serà molt difícil abordar-lo des d’una perspectiva racional i resoldre’l de manera satisfactòria. Podrem emprar molts esforços que resultaran infructuosos, com sembla que ara està passant amb el terrorisme.

Tal vegada la filosofia pot semblar molt teòrica, però qualsevol problema comença amb el llenguatge i la forma com el definim, tot i que les solucions no vinguin de l’àmbit lingüístic sinó de l’economia, la política, o altres. Per entendre això del llenguatge ficaré l’exemple d’una de les últimes campanyes electorals: el slogan de no recordo quin partit era “fets, i no paraules”, tanmateix això ho ficaven en paraules penjades a tot arreu. ¿En què quedem? Aquesta confusió entre fets i paraules està molt estesa, com si fossin coses contraries, quan les paraules són també fets.

Respecte del terrorisme el problema és que no se sap bé el què és. Llavors s’està fent la guerra a una mena de fantasma. Gastaran un disbarat de recursos en aquesta guerra i crearan un sofriment enorme i inútil com sempre ha passat en totes les guerres, però és molt dubtós que arribin a guanyar contra aquest enemic fantasmagòric, tal com la història ha mostrat en aquesta mena de guerres. La última va ser la guerra contra “la droga” (mentre les màfies van doblar els seus beneficis i les empreses tabaqueres els van quintuplicar)

La ONU, tot i que ho ha intentat sincerament, no ha pogut ficar mai d’acord els Estats per a que arribin a una definició de què és terrorisme. I és poc probable que ho aconsegueixi. Només cal pensar en la política “antiterrorista” que practica Israel, que durant un temps fins i tot va legalitzar la tortura. Mentre duri la confusió el problema persistirà.

Si s’usen conceptes en els que hi ha acord en la seva definició, com assassinat o homicidi, és més fàcil crear els instruments adients per combatre’ls. Tanmateix, quan el “nosaltres (els bons)” necessita diferenciar-se absolutament de “ells”, llavors es recorre a conceptes confusos per emmascarar que, a l’hora de crear dolor, els humans desgraciadament no som tan diferents els uns dels altres. Per recuperar la consciència del que veritablement som crec que la filosofia és una bona eina.

Totes les opinions són respectables?

No, ni de bon tros. Més aviat és el contrari, probablement no en deu haver cap que sigui respectable. Els antics grecs ho deien molt clar: la opinió és el contrari de la veritat. Clint Eastwood, a “Harry el brut”,la defineix amb el seu estil: “les opinions són com els culs: cadascú té el seu”. El nostre sistema tecno-democràtic afavorex molt això de que cadascú tingue la seva opinió. Aquí rau el problema: tancats en la opinió pròpia és impossible que sorgeixI la veritat. Fa temps, en un article, ja vam dir que la veritat mai és pròpia d’un, sinó que és comuna. Amb la proliferació d’opinions, el nostre sistema s’assegura que mai es pugue escoltar la veritat; és una bona manera de tenir a la gent controlada i desmobilitzada, perquè el control ja no s’exerceix des de fora amb policies com a les velles dictadures, sinó des de dins: encerclats dintre de les opinions i gustos personals és difícil que hom pugue obrir-se més enllà d’una individualitat il.lusoria feta de diners i de consum.

Un exemple nefast d’aquesta promoció de les opinions personals és això de que “totes les opinions (o idees) són respectables”. Segons aquest absurd, serà tan digna de respecte l’opinió que diu “segons la nostra tradició, tallar el clítoris a les xiquetes és bo” com la opinió contrària. Per molt que alguns clamen pel respecte a les seves tradicions i opinions, està clar que la primera és falsa i intolerable.

La trampa dels raonaments com el que dóna títol a aquest article és que tracten de confondre el respecte a les opinions amb el respecte que tota persona mereix pel fet de ser persona. Com diu la Declaració Universal dels Drets Humans, el respecte a tota persona és inalienable (mai se li pot retirar). No es pot privar mai de llibertat a una persona o perseguir-la per les seves opinions, encara que aquestes siguen discriminatòries, racistes o homicides. Una altra cosa és que tracte de ficar-les en pràctica –la societat ha de protegir-se. I una altra cosa és que algú que manifesta en públic les seves opinions o creences pretengui evitar la crítica (o la burla) d’aquest públic invocant un inexistent dret al respecte de les opinions.

Les opinions són la mort de la veritat i de la raó. I quan més personals, més falses. La veritat mai és personal. Com deia el savi poeta Antonio Machado:

¿Tu verdad? No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

Per què hi ha tanta enveja en el nostre món?

L’enveja sorgeix com a conseqüència de desitjar una cosa però no voler pagar el preu que ha costat. És el resultat de la inconsciència o d’una percepció incompleta de la realitat. Si passa per davant meu algú conduint un Rolls Royce i li tinc enveja vol dir que només he percebut una part de la seva realitat, la que a mi m’ha agradat –el cotxe-, però no la seva altra part que ja no m’agradaria (potser és un traficant de drogues, potser és un fill de papà immadur, malcriat i imbècil, potser és algú que ha treballat moltíssim, d’una manera que jo no hi estic disposta a fer...). Si percebés a l’altre en tota la seva realitat ja no li tindria enveja perquè simplement veuria que les circumstàncies de la seva vida, amb les seves coses bones i dolentes, no són les de la meva vida.

L’església cataloga l’enveja com un dels pecats capitals i la defineix com la tristesa o desplaença per la felicitat de l’altre. Amb això sembla que l’envejós, més que dolent, és un desgraciat: reconeix que el bé no està al seu abast, que el té un altre.

No sé si en el nostre món hi ha més enveja que abans. El progrés econòmic de la nostra societat opulenta l’hauria d’haver disminuït, ja que aquí tothom té les necessitats bàsiques satisfetes (no passem gana, etc.). Si continua havent-hi enveja és que hi ha gent que no posa el centre de la seva vida en si mateixa i creuen que els principals béns no estan en ells mateixos sinó en els altres. Això és un viure descentrat o, com he dit abans, inconscient del que un és. Totes les tradicions religioses i la majoria de les filosòfiques reconeixen que en el nostre interior tenim un principi bo (habitualment li han dit “ànima”) que ens nodreix, ens fica en contacte amb el més essencial nostre i també ens fica en contacte amb el més essencial que està més enllà del nostre petit món egoista (“transcendència”, li diuen).

Viure desconnectat d’un mateix porta a l’error de creure que la millor vida no està al nostre abast. Polítics i comerciants amb la TV reforcen aquest error amb falses promeses de felicitat a canvi de que els entreguem la nostra responsabilitat i atenció. Ningú pot viure la vida d’un altre; caure en aquest error porta a desconnectar-se de la pròpia vida i substituir-la per idees, com fa l’envejós, que amb les seves falses creences ell mateix es torna desgraciat. Les idees (que són totes falses) no poden substituir mai la riquesa que la vida ens ofereix, però si ens oblidem de nosaltres mateixos i de la responsabilitat que tenim envers nosaltres, llavors podem caure en l’enveja o altres formes d’inconsciència, en fer més cas a les idees que a la vida.

divendres, 3 d’agost del 2007

“Sóc humà i res humà m’és alié”. És humana la violència?

La resposta és sí, només cal mirar el telenotícies. En filosofia, ans que res, cal definir els termes per saber de què parlem. Haurem de distingir entre violència, agressivitat, poder i altres termes semblants.

Entre els animals de la materixa espècie l’agressivitat té una funció jerarquitzadora que produeix vencedors i vençuts; llavors l’agressió cesa, perquè mai té com a missió la destrucció de l’altre. Això no passa amb l’espècie humana; el dominant, si té problemes d’autoestima o identitat, pot continuar usant-la contra si mateix o els demés sense que ja tingui a veure amb la millora de l’estàtus. Troba una satisfacció psicològica que no està en els animals: la satisfacció pel poder.

La violència apareix des que una comunitat humana constitueix un Estat. Aquest poder de l’Estat, vist des de la situació anterior, és violència; però vist des de la legitimitat de l’Estat aquest poder és “defensa de la llei i l’ordre”.

Un altre tema és si la violència és justificable o evitable. Habitualment les doctrines polítiques i morals només la consideren justificable per mantenir un ordre legítim, que hauria de ser pacífic i no violent; això ens porta a la paradoxa d’haver d’usar la violència per a evitar-la. Aquesta justificació també l’han emprat els revolucionaris polítics, que també diuen que la violència és un mitjà i no un fi. Un dels polítics més clars a l’hora de fixar els límits a la violència va ser Gandhi, amb la seva política de no-violència (ahimsa): “el fi està en el mitjans”.

El conflicte és inseparable de la condició humana (i animal). El que ja no està determinat per la nostra naturalesa és la forma de respondre davant el conflicte. Pot encarar-se amb guerra i violència com mostren els últims 5000 anys d’història, però això no és una fatalitat biològica . L’any 1986 es van trobar a Sevilla uns prestigiosos científics apadrinats per la UNESCO que van declarar científicament incorrecte dir que portem una propensió a la violència o a la guerra. Com va manifestar el bioquímic Federico Mayor Zaragoza en la reunió “No hi ha gens ni per a l’amor ni per a l’agressió. Hom no neix d’aquesta manera o de l’altra, hom es fa. Es fa a través de l’educació i del desenvolupament”. Els científics van concloure: “La mateixa espècie que ha inventat la guerra també és capaç d’inventar la pau. La responsabilitat incumbeix a cadascú de nosaltres”.

Per què em sento tan sola quan hi ha tanta gent al meu voltant? Per què em justifico dient que si trobo l’amor de la meva vida aquesta solitud marxarà

Des que sortim del ventre matern emprenem un camí d’individuació que va afluixant els lligams de la dependència infantil que tenim dels adults. El preu d’arribar a ser un mateix, com deia Nietzsche, és la soledat. Arribar a sentir la soledat és una excel·lent indicació de que s’està en el camí d’assolir la plenitud. Si dius que, tot i estar envoltada de gent, sents la soledat, vol dir que ja te n’has adonat que no pots atribuir als altres o a la manca de companyia un problema que t’has de resoldre tu mateixa. Estàs només amb tu mateixa, què faràs? Pots fugir de tu mateixa, la societat t’oferirà mil camins de fugida: el consum, el patriotisme... (tècnicament això s’anomena “alienació”). També pots assumir pagar el preu per la llibertat de ser tu mateixa: superar les dependències infantils, la necessitat de ser aprovada i reconeguda pels altres... aquesta llibertat no és regalada, s’ha de conquerir i pagar-hi un preu –la soledat.

El que dius a la teva segona pregunta no és només una justificació. Com diu Erich Fromm a L’art d’estimar: l’amor és la resposta al problema de l’existència humana, que és la necessitat d’unió, de superar l’angoixa de la separació amb els altres. Hi ha incomptables formes de unió, però com he comentat, moltes són una fugida i són alienants. A la paraula amor se li donen significats força diferents, alguns contradictoris; tu has d’elegir quin contingut li donaràs. En el seu llibre Fromm explica que estimar bàsicament és donar. Si esperes que algú de fora (“l’amor de la teva vida”, per exemple) vingue a resoldre el teu problema humà fonamental potser trobaràs un alleujament durant cert temps, però sortir del camí de l’alienació només ho pots fer tu, assumint el que tu ets; Això vol dir incloure les parts fosques de tu, les que no t’agraden. Si no assumeixes i no reconeixes la teva soledat i la teva por (i recorda, la societat t’ofereix mil maneres de dissimular-les i adormir-les), seran elles les que dirigiran la teva vida, i no serà una vida orientada al donar sinó a tapar el que no has tingut el valor d’enfrontar. Només des del que tu ets, des del teu propi poder, ets capaç de donar i estimar de forma autèntica; l’objecte a qui dirigir el teu amor es torna un problema secundari quan has realitzat la feina que et pertoca: centrar-te en tu mateixa, conèixer-te a tu mateixa, com deia el filòsof grec.

Pot l’ésser humà assolir la felicitat completa?

Primer de tot cal aclarir que entenem per “felicitat completa”, per a no donar per suposat que sabem a què es refereixen les paraules quan les usem. ‘Riquesa’ ‘goig’ ‘formosura’ ‘tranquil.litat de consciència’ ‘èxit’… són conceptes associats a la Idea de felicitat que permeten dir en cert moment: “sóc feliç”. Els moments canvien, però les Idees sempre són les mateixes; llavors com pot es dir “sóc feliç” si un moment desprès un ja ha deixat de ser-ho?

Els humans vivim en una contradicció entre el temps que sempre canvia i les Idees que sempre permaneixen. La qüestió de la felicitat ens ho ensenya molt bé, la seva Idea la sentim com una absència front al que ara tenim: “si no fos per això i per allò… jo seria feliç”. També ho podem dir del revés: l’aspiració a la felicitat ens mostra el que ens sobra, això i allò de la vida de cada dia que ens està impedint de ser feliços. Per tant hi ha una contradicció entre “ser feliç”, que sentim que hauria de ser allò natural, i la Realitat de cada dia (malatia, conflictes, diners…) que no ens deixa ser-ho.

Què passa amb aquesta Realitat que no ens deixa ser feliços? Doncs que està sotmesa al temps i a les Idees, cosa que no li passa a la felicitat, que no és cap idea. És com si la felicitat fos incompatible amb la Realitat, es troba fora d’ella.

Amb això no vull dir que calgui renunciar a la felicitat, o que aquesta sigui falsa, tot el contrari! La aspiració a la felicitat ens serveix per a rebutjar com a falsos els seus substituts (diversió, diners, poder, prestigi, treball…) que des de la Realitat continuament ens volen vendre; qualsevol amb senderi pot adonar-se de que aquestes coses mai no donen la felicitat completa. Fins i tot pot mostrar-nos la contradicció de la Realitat que cada dia ens imposen, feta de temps i d’Idees.

Aquesta contradicció també m’afecta a mi mateix: jo, com a individu, tampoc puc ser feliç, perquè la Idea que tinc de mi és falsa, com totes les idees. En tant que m’aferri a aquesta Idea de mi mateix mai no seré feliç. No es tracta de definir la felicitat amb Idees, sinó de viure-la. Sigui el que la felicitat sigui, no pot ser meva, mai serà per a mi; precisament el seu anhel és el que em pot trencar aquesta falsa Idea de mi, separat dels altres i del món, i portar-me més enllà del meu petit Jo contradictori per obrir-me al que és comú i em transcendeix.

Quina relació hi ha entre filosofia i ciència?

En la època dels antics grecs la ciència no es distingia de la filosofia. La seva tasca era buscar la veritat front al que només era aparent. Això va durar una pila de segles fins que amb la “revolució científica”, a partir del segle XVII, les ciències particulars es van anar organitzant autònomament i s’independitzaren de la filosofia.

Hi ha molts tipus de sabers. Els casoris i divorcis que explica el “Hola” n’és un exemple. No són ciència però tampoc són falsos. La ciència és un mode de coneixement; té de particular que aspira a formular mitjançant llenguatges rigorosos –amb l’ajut de les matemàtiques- lleis per les quals es regeixen els fenòmens. Una llei ben enunciada ha de ser comprovable per l’observació i capaç de predir aconteixements futurs. Molts autors no parlen de la ciència com a una sinó de les ciències, i les classifiquen en dos tipus: ciències naturals i ciències de l’esperit o de la cultura.

Hi ha qui considera que la filosofia és la mare de les ciències perquè aquesta s’ocupa de plantejar problemes i fer preguntes a les quals després contestaran o resoldran les ciències. En aquest sentit la filosofia no progressa i la ciència sí: des que Galileu i Newton van explicar per què el sol surt cada dia i la terra es mou ja no s’ha discutit més aquests temes (malgrat que en el seu dia la Inquisició fes callar a Galileu i cremés a la foguera a alguns que argumentaven que la Terra girava al voltant del sol).

La filosofia, a diferència de la ciència, sempre planteja les mateixes qüestions: què és la veritat, què he de fer per a ser feliç, què és la justícia, què és el be... Són preguntes que es feien els grecs i que encara ens podem fer nosaltres. Són unes preguntes inesgotables que estimulen el naixement i desenvolupament de les ciències, les quals intenten proporcionar respostes que sempre seran parcials, ja que la realitat –tant la interior com la exterior- és sempre massa ampla per a que la ciència la pugui aprehendre en la seva totalitat. Ferrater Mora diu que la ciència és un mode de conèixer i la filosofia un mode de viure. No estan separades, doncs, perquè el viure inclou el conèixer.

dijous, 2 d’agost del 2007

Tinc por de les decisions que ara hagi de prendre perquè poden afectar negativament el meu futur. (Marilen)

Hi ha dos tipus de por. Una és saludable perquè ens ajuda a mantenir-nos vius. Si et surt una serp pel camí, és bo que la por et face donar un bot i apartar-te d’ella. L’altra por és tot el contrari, perquè ens impedeix viure la vida en plenitud. Aquesta segona por l’han creada els que precisament s’ofereixen a salvar-nos d’ella: polítics, comerciants, líders religiosos... El filósof Hobbes per exemple diu que a causa de la por que ens tenim uns humans als altres van sorgir l’Estat i la dominació política, amb l’excusa de protegir-nos.

Per al teu cas m’agrada més el que diu el grec Epicur. Ell sosté que totes les pors en el fons són disfresses de la por a la mort. Fixa’t que la mort sempre està en el futur. Del futur no podem saber res perquè no està ni estarà mai, tu sempre estàs en el present. Tanmateix, ara estàs abandonant la teva única realitat, que està en el present, a causa del futur i la por que et provoca. Els que viuen de la por estaran encantats de vendre’t tota mena de seguretats a canvi de que renuncies a la teva responsabilitat de viure des de tu mateixa en el present; et prometeran un futur de felicitat (el cel, objectes de consum, llibertat política...), i si no acceptes la seva oferta t’omplen de pors. Què et pot passar a tu en el futur, si en veritat no arriba mai? L’únic que hi ha en el futur és la mort. I llavors tu ja no hi seràs. La pregunta vertaderament important és: com estàs vivint en el teu present? El vius amb tota la consciència, plenitud i joia? O t’estàs distraient amb coses que no pertanyen al present?

Amb això no vull dir-te que faces com Esaú, que tenia molta gana i es va bescanviar l’herència (que era molt bona, diu la Bíblia) amb el seu germà Jacob per un plat de llenties. Va pensar: “Bah, el que jo ara tinc és gana, què importa l’herència si demà potser seré mort”. Esaú va cometre una irresponsabilitat que va pagar cara, perquè va actuar com si ja estés mort i tot li donés igual, com si unes llenties i una herència fos el mateix. Estar viu vol dir saber que hi ha coses que valen més que altres –i elegir-les. Només tu pots fer les eleccions del que val la pena en la teva vida, precisament pots elegir en tant que no estigues morta. I elegir el que és valuós només ho pots fer des del teu present, estant-hi plenament conscient del que ets i el que fas, sense adormir-te, ni distreure’t amb les promeses o amenaces d’un futur buit que no existeix. Com deia Epicur: “Quan tu hi ets, la mort no està; i quan la mort està, tu ja no hi ets”.

(Pubicat la 1ª quinzena de novembre del 2005)