divendres, 3 d’agost de 2007

Per què em sento tan sola quan hi ha tanta gent al meu voltant? Per què em justifico dient que si trobo l’amor de la meva vida aquesta solitud marxarà

Des que sortim del ventre matern emprenem un camí d’individuació que va afluixant els lligams de la dependència infantil que tenim dels adults. El preu d’arribar a ser un mateix, com deia Nietzsche, és la soledat. Arribar a sentir la soledat és una excel·lent indicació de que s’està en el camí d’assolir la plenitud. Si dius que, tot i estar envoltada de gent, sents la soledat, vol dir que ja te n’has adonat que no pots atribuir als altres o a la manca de companyia un problema que t’has de resoldre tu mateixa. Estàs només amb tu mateixa, què faràs? Pots fugir de tu mateixa, la societat t’oferirà mil camins de fugida: el consum, el patriotisme... (tècnicament això s’anomena “alienació”). També pots assumir pagar el preu per la llibertat de ser tu mateixa: superar les dependències infantils, la necessitat de ser aprovada i reconeguda pels altres... aquesta llibertat no és regalada, s’ha de conquerir i pagar-hi un preu –la soledat.

El que dius a la teva segona pregunta no és només una justificació. Com diu Erich Fromm a L’art d’estimar: l’amor és la resposta al problema de l’existència humana, que és la necessitat d’unió, de superar l’angoixa de la separació amb els altres. Hi ha incomptables formes de unió, però com he comentat, moltes són una fugida i són alienants. A la paraula amor se li donen significats força diferents, alguns contradictoris; tu has d’elegir quin contingut li donaràs. En el seu llibre Fromm explica que estimar bàsicament és donar. Si esperes que algú de fora (“l’amor de la teva vida”, per exemple) vingue a resoldre el teu problema humà fonamental potser trobaràs un alleujament durant cert temps, però sortir del camí de l’alienació només ho pots fer tu, assumint el que tu ets; Això vol dir incloure les parts fosques de tu, les que no t’agraden. Si no assumeixes i no reconeixes la teva soledat i la teva por (i recorda, la societat t’ofereix mil maneres de dissimular-les i adormir-les), seran elles les que dirigiran la teva vida, i no serà una vida orientada al donar sinó a tapar el que no has tingut el valor d’enfrontar. Només des del que tu ets, des del teu propi poder, ets capaç de donar i estimar de forma autèntica; l’objecte a qui dirigir el teu amor es torna un problema secundari quan has realitzat la feina que et pertoca: centrar-te en tu mateixa, conèixer-te a tu mateixa, com deia el filòsof grec.

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

I si des de la soledat, es van creant lligams diferents de les frivolitat que ens proposen, que no cal que sigui l'amor de la teva vida. El veí, la botiguera, la companya de treball, l'amic, el fill, la mare... o potser persone noves del tot. La soledat s'ha d'assumir, però es viu millor en companyia, que no et regalarà ningú. Tu te l'has d'inventar a la teva manera.

Enric Carbó ha dit...

Em sembla molt encertat. Es poden construir i inventar molts tipus de lligams que eixamplin la vida d'un de manera positiva...