divendres, 6 d’abril del 2012

Amb el malament que està la crisi, no seria millor que tot pegués un pet i que surti una nova humanitat sense cobdícia que no provoqui més crisis?


No comparteixo aquesta visió utòpica de “quan pitjor, millor”. Quan el nostre estil de vida i la nostra llibertat es veuen amenaçats, tal com ara passa amb la crisi, tendim a contreure’ns, això és, en costa pensar en termes més amplis perquè les nostres necessitats bàsiques es veuen amenaçades.
Fa anys, un psicòleg anomenat Abraham Maslow va descobrir que els humans tenim una jerarquia de necessitats: quan tenim satisfetes les nostres necessitats fisiològiques i de seguretat apareixen les necessitats de pertanyença, d’amor i d’auto-realització. Però desprès d’això surten unes altres necessitats més altes no motivades per la deficiència sinó al contrari, per l’abundància; ell les anomenà de l’ésser. És una motivació de completitud, d’obrir-se, d’abundància. És com si de cop tinguessis deu mil milions d’euros: ho compartiries amb la teva gent i els amics; si només tens deu euros ets un captaire i t’ho guardes per tu.
Un indicador per saber a quin nivell estàs de l’escala de Maslow és la por. Com més a baix, més por, perquè més identificat estàs amb l’ego, amb les necessitats de deficiència que m’auto-contreuen, i més lluny d’aquesta consciència més ampla de mi mateix, de l’ésser. Amb la por, la tendència és a retornar al nivell de la supervivència i pensar com me’n surto de la crisi o què faig perquè a mi no m’afecti. Un bon exercici és mirar-se un mateix i observar les pròpies respostes al que està passant: Què faig quan torno enrere?  De quina manera diferent veig el món? Observar i adonar-me  de què m’està allunyant de la perspectiva més ampla amb que he viscut en els millors moments de la meva vida. Aquests moments mai van ser per guanys materials, sinó per l’assoliment del meu ésser. Cal aprendre com estic permetent que el meu impuls de supervivència m’allunyi del meu ésser vertader, ja que aquest camí regressiu no només contreu la meva experiència, sinó també els meus valors i les meves perspectives.
La crisi és real, no és cap il·lusió generada pels meus pensaments negatius. Però la puc veure dintre d’un context més ample. Si perdo el contacte amb aquesta perspectiva més ampla, perdo el contacte amb el millor de mi mateix. Cal tenir un ull posat en el problema concret de la crisi i un altre obert a la perspectiva més ampla d’oportunitat i canvi que s’obre, ambdues coses a la vegada. Els humans sempre hem tingut una guspira evolutiva que ens impulsa a crear i desenvolupar-nos més del que ja som, una aspiració a perfeccionar-nos que va més enllà del mer instint de supervivència.
No estic d’acord amb aquesta utopia d’un col·lapse total perquè la humanitat pugui emergir a un món sense cobdícia ni crisis. Això seria tornar a la casella de sortida i començar de nou per les necessitats de supervivència, les primeres de la llista de Maslow, en comptes d’avançar cap a les últimes. El humans ja hem afrontat altres crisis i canvis, i llavors no vam actuar amb prou previsió i saviesa. No cal esperar a que tot empitjori més perquè desprès millori automàticament. Això no passa mai, ni a nivell individual ni tampoc col·lectiu. La voluntat de supervivència i la creativitat són inherents als humans.
Aquest stress pot servir de catalitzador perquè la humanitat s’uneixi, ja que la crisi econòmica només afecta a alguns, però la ecològica afecta a tothom, i ambdues estan lligades. Les nacions-Estat demostren no servir per fer-los-hi front. Per això emergeixen noves formes globals de connectivitat i d’organització social, com el moviment dels indignats. Ara estem tot just al començament d’aquesta nova unió global, és una de les bones conseqüències de la crisi. Aquesta ens espenteja a buscar noves solucions, a la creativitat. Ara és més fàcil que mai adonar-se que és més fàcil prosperar junts que tot sols, les amenaces solen unir a la gent. Tota unió demana sacrificar quelcom per a unir-se, deixar de banda diferències. Potser la por a la crisi forçarà aquesta unió, però d’aquesta pot sortir potenciat aquest impuls evolutiu i creatiu que tot humà tenim a dintre. Potser ara serà més fàcil arribar al punt que el humans treballarem junts, no perquè hi hagi una amenaça sinó perquè hem descobert que així les coses ens van millor.
[Article no publicat a l'Estel perquè sobrepassava l'extensió]

divendres, 9 de març del 2012

El món s’acabarà aquest 2012?


No en tinc ni idea. Això he sentit dir segons unes profecies maies. Preocupar-se pel futur és una cosa que només podem fer els humans una vegada hem adquirit consciència del temps, més precisament quan el concebim com a linial, és a dir: situem les coses en un començament i aquestes tindrán un acabament (al final de la línia del temps). Tanmateix, aquest temps linial és una característica de la nostra cultura, perquè no totes les cultures l’han concebut així.
Els humans hem tractat d’anticipar el futur de moltes maneres: mirant les entranyes d’animals sacrificats, llegint les línies de la mà, amb l’astrologia, la màgia, invocant a déus, dimonis, esperits o genis... La manera que sí que funciona és la que ens han llegat els antics grecs: el logos. Molts ja havien observat que la naturalesa presenta regularitats, que el que havia passat una vegada torna a passar de nou: els dies, les estacions, el cicle de les plantes, la crescuda dels rius...  El logos vol dir que els grecs van voler trobar la llei de la naturalesa que governa aquestes regularitats des de dintre de la naturalesa, sense buscar-ho fora atribuint-ho a les Muses o als déus.
La consolidació del logos va venir a partir del segle XVII amb la revolució científica que començaren Galileu, Newton i tants d’altres. Per això les ciències incorporen la paraula logos en el seu nom: psicologia, biologia, etc. La ciència sí que pot predir el futur amb seguretat quan coneix la llei que governa un fenomen. Una llei científica expressa una relació constant entre fets, el que abans hem dit de les regularitats. Si conec les causes i com actuen, puc anticipar les conseqüències fins i tot abans que s’esdevinguin. Aquest coneixement ha revolucionat la vida i la cultura humana.
La ciència té el problema de que està limitada. Explica i prediu molt bé el funcionament de la naturalesa, incloent la nostra, però no ens pot dir res sobre el sentit de la nostra vida o sobre els valors que l’han de regir. Gràcies al coneixement científic la tecnologia ha resolt problemes humans com la gana, el fred o el mal de cap amb invents com el tractor, el radiador o l’aspirina. Altres problemes, com hem dit, no es poden resoldre des de la ciència.
Penso que és per això que alguns es giren a buscar un altre tipus de coneixement alternatiu a la ciència, d’aquí deu venir aquesta moda de les profecies maies. Jo no en puc parlar perquè no les conec. El problema d’aquests “coneixements” esotèrics és que no tenen fonament universal, a diferència del logos grec. Vull dir que la ciència val per a tothom a qualsevol lloc; siguis català o de Taiwan, l’aigua sempre és H2O. Els coneixement esotèric només val per als iniciats, no per a tothom
No he sentit a cap científic dir que el món s’acabarà enguany. Potser el meu món sí, qui sap; o el món d’aquests profetes. Però el món objectiu, aquest no. Gran part dels nostres problemes venen precisament per confondre a) el meu món amb b) el món. La resolució no ve per adaptar l’exterior a la meva fantasia interior, sinó per desprendre’m de la meva fantasia i obrir-me al que està més enllà d’aquest petit món meu.

divendres, 20 de gener del 2012

EN LA LLUITA DEL BÉ CONTRA EL MAL, QUI GUANYA?


Ambdós perden. Això és el que passa sempre amb qualsevol guerra. La lluita només és possible quan s’ha diferenciat entre el bé i el mal. En la naturalesa encara no existeix aquesta diferència. Les coses simplement són, i cadascuna fa el que li pertoca. Els lleons es mengen les gaseles, però no podem dir que els lleons siguin dolents per matar-les, o que les gaseles siguin bones perquè no maten lleons.
Quan establim una frontera és quan classifiquem el que cau d’un costat d’una manera, i el que cau a l’altre costat com el contrari. Segons el mite bíblic del Gènesi, Adam, com a rei de la creació, va anar ficant noms a les plantes i animals. Aquesta classificació conceptual és l’establiment d’una frontera: un lleó no és un tigre, un enciam no és un espinac... Quan tanquem una cosa en una definició, el que queda fora de la definició és el que no és. El mite conta que després Adam va accedir al coneixement del bé i del mal en menjar el fruit prohibit de l’arbre. El coneixement d’aquests oposats el va expulsar del Paradís.
Nosaltres encara romanem expulsats del Paradís, i el nostre coneixement conceptual ens presenta el món dividit en parelles d’oposats: el dia no és la nit, la planta no es ni animal ni vegetal, la terra és allò que no és el cel... El nostre coneixement moral també ens diu que el bé és el contrari del mal, igual que la salut front a la malaltia, la vida front a la mort, o l’amor front a l’odi.
Aquestos oposats només són possibles perquè prèviament hem traçat una frontera. És la frontera qui fabrica el conflicte dels oposats. Quan més ferma estableixo la frontera, més gran és la batalla. Quan més busco el plaer, més por li tinc al dolor, quan més m’aferro a la vida més m’obsessiono amb la mort.
Habitualment pretenc arreglar aquest problema eliminant un dels dos oposats: tracto d’eradicar el mal, amagar la mort sota símbols d’immortalitat (com la religió o els diners), foragitar tot el que jutjo dolent. És a dir, considero la frontera com a real i intento suprimir un dels dos pols, el que crec negatiu. Tanmateix, tot i que són diferents, ambdós pols són inseparables: no hi ha dia sense nit, ni compra sense venda. Són dos extrems diferents d’una mateixa cosa. Puc reconèixer la seva existència precisament per la seva alternança.
La frontera és quelcom que he ficat amb meu intel·lecte. En la naturalesa no trobem fronteres, sinó línies divisòries, com la que separa el mar de la terra. Aquestes línies divisòries uneixen, és on les coses distintes s’ajunten. La frontera, d’altra banda, és una il·lusió que pretén separar el que no és separable, pretén reconèixer la diferència i oblidar la unitat implícita. Puc distingir el plaer del dolor, però no els puc separar, l’un va amb l’altre; és la meva imaginació qui els considera dos processos separats en el que un fa la guerra a l’altre
El mateix passa amb el bé i el mal . L’”alliberament”, ens diuen els místics i els filòsofs, ve quan busquem la pau no enfrontant un pol contra l’altre pol, sinó quan la busquem transcendint ambdós. Això no vol dir que ambdós siguin iguals, o que tant hi fa un o l’altre. El que vol dir és que abandonem la guerra per abraçar tota l’existència sense negar cap de les seves manifestacions, sinó que dansem amb totes elles.