No comparteixo aquesta visió utòpica de “quan pitjor, millor”. Quan el
nostre estil de vida i la nostra llibertat es veuen amenaçats, tal com ara
passa amb la crisi, tendim a contreure’ns, això és, en costa pensar en termes
més amplis perquè les nostres necessitats bàsiques es veuen amenaçades.
Fa anys, un psicòleg anomenat Abraham Maslow va descobrir que els
humans tenim una jerarquia de necessitats: quan tenim satisfetes les nostres
necessitats fisiològiques i de seguretat apareixen les necessitats de
pertanyença, d’amor i d’auto-realització. Però desprès d’això surten unes
altres necessitats més altes no motivades per la deficiència sinó al contrari,
per l’abundància; ell les anomenà de l’ésser. És una motivació de completitud,
d’obrir-se, d’abundància. És com si de cop tinguessis deu mil milions d’euros:
ho compartiries amb la teva gent i els amics; si només tens deu euros ets un
captaire i t’ho guardes per tu.
Un indicador per saber a quin nivell estàs de l’escala de Maslow és la
por. Com més a baix, més por, perquè més identificat estàs amb l’ego, amb les
necessitats de deficiència que m’auto-contreuen, i més lluny d’aquesta
consciència més ampla de mi mateix, de l’ésser. Amb la por, la tendència és a
retornar al nivell de la supervivència i pensar com me’n surto de la crisi o
què faig perquè a mi no m’afecti. Un bon exercici és mirar-se un mateix i observar
les pròpies respostes al que està passant: Què faig quan torno enrere? De quina manera diferent veig el món?
Observar i adonar-me de què m’està allunyant
de la perspectiva més ampla amb que he viscut en els millors moments de la meva
vida. Aquests moments mai van ser per guanys materials, sinó per l’assoliment
del meu ésser. Cal aprendre com estic permetent que el meu impuls de
supervivència m’allunyi del meu ésser vertader, ja que aquest camí regressiu no
només contreu la meva experiència, sinó també els meus valors i les meves
perspectives.
La crisi és real, no és cap il·lusió generada pels meus pensaments
negatius. Però la puc veure dintre d’un context més ample. Si perdo el contacte
amb aquesta perspectiva més ampla, perdo el contacte amb el millor de mi
mateix. Cal tenir un ull posat en el problema concret de la crisi i un altre
obert a la perspectiva més ampla d’oportunitat i canvi que s’obre, ambdues
coses a la vegada. Els humans sempre hem tingut una guspira evolutiva que ens
impulsa a crear i desenvolupar-nos més del que ja som, una aspiració a
perfeccionar-nos que va més enllà del mer instint de supervivència.
No estic d’acord amb aquesta utopia d’un col·lapse total perquè la
humanitat pugui emergir a un món sense cobdícia ni crisis. Això seria tornar a
la casella de sortida i començar de nou per les necessitats de supervivència,
les primeres de la llista de Maslow, en comptes d’avançar cap a les últimes. El
humans ja hem afrontat altres crisis i canvis, i llavors no vam actuar amb prou
previsió i saviesa. No cal esperar a que tot empitjori més perquè desprès
millori automàticament. Això no passa mai, ni a nivell individual ni tampoc col·lectiu.
La voluntat de supervivència i la creativitat són inherents als humans.
Aquest stress pot servir de catalitzador perquè la humanitat s’uneixi, ja
que la crisi econòmica només afecta a alguns, però la ecològica afecta a tothom,
i ambdues estan lligades. Les nacions-Estat demostren no servir per fer-los-hi
front. Per això emergeixen noves formes globals de connectivitat i d’organització
social, com el moviment dels indignats. Ara estem tot just al començament d’aquesta
nova unió global, és una de les bones conseqüències de la crisi. Aquesta ens
espenteja a buscar noves solucions, a la creativitat. Ara és més fàcil que mai
adonar-se que és més fàcil prosperar junts que tot sols, les amenaces solen
unir a la gent. Tota unió demana sacrificar quelcom per a unir-se, deixar de
banda diferències. Potser la por a la crisi forçarà aquesta unió, però d’aquesta
pot sortir potenciat aquest impuls evolutiu i creatiu que
tot humà tenim a dintre. Potser ara serà més fàcil arribar al punt que el
humans treballarem junts, no perquè hi hagi una amenaça sinó perquè hem
descobert que així les coses ens van millor.
[Article no publicat a l'Estel perquè sobrepassava l'extensió]