divendres, 20 de gener del 2012

EN LA LLUITA DEL BÉ CONTRA EL MAL, QUI GUANYA?


Ambdós perden. Això és el que passa sempre amb qualsevol guerra. La lluita només és possible quan s’ha diferenciat entre el bé i el mal. En la naturalesa encara no existeix aquesta diferència. Les coses simplement són, i cadascuna fa el que li pertoca. Els lleons es mengen les gaseles, però no podem dir que els lleons siguin dolents per matar-les, o que les gaseles siguin bones perquè no maten lleons.
Quan establim una frontera és quan classifiquem el que cau d’un costat d’una manera, i el que cau a l’altre costat com el contrari. Segons el mite bíblic del Gènesi, Adam, com a rei de la creació, va anar ficant noms a les plantes i animals. Aquesta classificació conceptual és l’establiment d’una frontera: un lleó no és un tigre, un enciam no és un espinac... Quan tanquem una cosa en una definició, el que queda fora de la definició és el que no és. El mite conta que després Adam va accedir al coneixement del bé i del mal en menjar el fruit prohibit de l’arbre. El coneixement d’aquests oposats el va expulsar del Paradís.
Nosaltres encara romanem expulsats del Paradís, i el nostre coneixement conceptual ens presenta el món dividit en parelles d’oposats: el dia no és la nit, la planta no es ni animal ni vegetal, la terra és allò que no és el cel... El nostre coneixement moral també ens diu que el bé és el contrari del mal, igual que la salut front a la malaltia, la vida front a la mort, o l’amor front a l’odi.
Aquestos oposats només són possibles perquè prèviament hem traçat una frontera. És la frontera qui fabrica el conflicte dels oposats. Quan més ferma estableixo la frontera, més gran és la batalla. Quan més busco el plaer, més por li tinc al dolor, quan més m’aferro a la vida més m’obsessiono amb la mort.
Habitualment pretenc arreglar aquest problema eliminant un dels dos oposats: tracto d’eradicar el mal, amagar la mort sota símbols d’immortalitat (com la religió o els diners), foragitar tot el que jutjo dolent. És a dir, considero la frontera com a real i intento suprimir un dels dos pols, el que crec negatiu. Tanmateix, tot i que són diferents, ambdós pols són inseparables: no hi ha dia sense nit, ni compra sense venda. Són dos extrems diferents d’una mateixa cosa. Puc reconèixer la seva existència precisament per la seva alternança.
La frontera és quelcom que he ficat amb meu intel·lecte. En la naturalesa no trobem fronteres, sinó línies divisòries, com la que separa el mar de la terra. Aquestes línies divisòries uneixen, és on les coses distintes s’ajunten. La frontera, d’altra banda, és una il·lusió que pretén separar el que no és separable, pretén reconèixer la diferència i oblidar la unitat implícita. Puc distingir el plaer del dolor, però no els puc separar, l’un va amb l’altre; és la meva imaginació qui els considera dos processos separats en el que un fa la guerra a l’altre
El mateix passa amb el bé i el mal . L’”alliberament”, ens diuen els místics i els filòsofs, ve quan busquem la pau no enfrontant un pol contra l’altre pol, sinó quan la busquem transcendint ambdós. Això no vol dir que ambdós siguin iguals, o que tant hi fa un o l’altre. El que vol dir és que abandonem la guerra per abraçar tota l’existència sense negar cap de les seves manifestacions, sinó que dansem amb totes elles.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

...ep.... molt aclaridor el darrer paràgraf!

Enric Carbó ha dit...

Gràcies
:-)