dimarts, 12 d’agost del 2014

¿ Com pot-ser que si les dones cuinen el 99% dels plats de cuina diaris que la humanitat menja cada dia, els millors cuines del mon siguin homes?

Menjar és una feina que la humanitat ha de fer per sobreviure, igual que treballar, criar, etc. ¿A qui li toca fer aquesta feina? La divisió en mascle i femella que veiem en la naturalesa, tant en animals com en plantes, on cadascú fa una cosa diferent, és una estratègia de la evolució per promoure diversitat genètica i així afavorir la supervivència de les espècies.
Anant al cas dels humans, quan depeniem totalment de la naturalesa, la divisió dels sexes també comportava una divisió d’activitats. La diferència que tenim amb els animals és que, amb la tècnica, nosaltres modifiquem la naturalesa per a la nostra supervivència. Va començar amb les primeres destrals de pedra i ha continuat fins al vertiginós progrés tècnic actual. Tot i així, fins que no va arribar la revolució industrial amb l’invent de les màquines, el repartiment de feines (“assignació de rols de gènere” es diu) estava basat amb el sexe amb que hom neixia. A l’home li tocava ocupar-se de la esfera productiva i pública – a treballar i a la guerra-  (per això la majoria de reis, profetes, i gent que ha fet la història han estat homes), i la dona s’ocupava de la esfera reproductiva i privada –a casa a criar els fills i fer el dinar-.
La evolució tecnològica ha permés que no s’identifiqui de manera tan rígida com abans el sexe (biologia) amb el gènere (el que la societat diu que he de fer segons el meu sexe). Tot i així el pes de la cultura tradicional encara té força. Gran part de les dones del nostre món encara s’amotllen als rols de gènere tradicionals, per això són la gran majoria que cuinen a casa. Tot i així, comencen a haver homes “mestres de casa” que ja no es guanyen la riota per ser-ho.  Als homes, la societat els diu que han de sortir al món a competir, guanyar-se el pa i ser algú. Per això alguns han lluitat fortça per fer-se un lloc  en l’estrellat mediàtic dels grans cuiners. Ara també hi comencen a haver dones.
Jo no me’n fiaria que un home, per ser home, sigui millor cuiner. És veritat que els llocs de més prestigi en la societat són ocupats per homes, però són una minoria. Està demostrat que els pitjors llocs també estan ocupats per homes, i són la majoria (les dones, com a promig, ocupen els llocs mitjans). Un altre tema és si “el millor cuiner” vol dir “el més car”. La meva opinió és que la bona cuina no té gènere i, si està feta amb bons productes de les Terres de l’Ebre, tampoc és cara.

dimarts, 15 de juliol del 2014

Pagar quotes a ONG's no és una manera de rentar-se la consciència?

Fa anys vaig sentir-li a Vicens Fisas, un dels investigadors per la pau més solvents que ha donat el nostre país, referint-se a una coalició de ONGs que combatien el comerç d'armes (Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermon Oxfam i Metges sense fronteres), aquesta expressió: “Les ONG refusem convertir-nos en un servei post-venda”. Amb això volia dir que els governs  dels països rics i civilitzats primer saquegen els països pobres i fan negoci venent armes (els 5 països amb dret de veto al Consell de Seguretat de la ONU, encarregat de mantenir la pau mundial, EEUU, Rússia, Xina, França i el Regne Unit són els responsables del 90% del comerç d’armes al món) i després subvencionen a ONG –el servei post-venda- per pal.liar els desastres que ells mateixos han creat.
El dilema moral de donar suport a ONG que només es dediquen a pal.liar les conseqüències de la injustícia sense qüestionar-se les causes que la generen, ja es donava al s. XIX. En aquella època la classe obrera vivia en unes condicions espantoses: jornades inacabables, sense cap dret social, treball infantil etc. Algunes dames de la alta societat, corpreses per tanta misèria, van organitzar associacions cristianes caritatives que s’encarregaven de pal.liar el patiment de vells (llavors no hi havia pensions), malalts (tampoc hi havia seguretat social), infants abandonats, etc. A més de comptar amb recursos financers gràcies als seus marits burgesos que explotaven els treballadors, així es guanyaven el cel amb aital caritat cristiana. El filòsof Marx, per un altre costat, va plantejar que la pròpia classe obrera havia de fer efectius els seus drets per si mateixa. La seva tesi ha portat l’estat del benestar al segle XX: seguretat social, pensions, educació universal etc.
És innegable que les ONG fan una gran tasca per alleugerir diferents patiments al nostre món. Aquesta actitud en filosofia alguns ho anomenen ètica de les conseqüències. Uns altres, invoquen els grans principis –la justícia- per criticar que això només renta la consciència, és a dir, afavoreix més al qui dona que no pas al que rep. Probablement, com diria Aristòtil, la solució estaría en un terme mig: pal.liar la conseqüència del patiment sense oblidar la causa que el genera.
L'Estel. Juny 2014

dimarts, 17 de juny del 2014

Tenim la consciència adormida pel que fa les injustícies socials?

Consciència vol dir adonar-se. Així entesa, fins i tot les plantes tenen consciència, ja que se n’adonen de quan els raigs del sol els toquen les fulles per fer la fotosíntesi. La consciència de plantes i animals, però, és molt minsa: s’adonen d’estímuls físics i químics i poca cosa més. Els humans, quan naixem també tenim una consciència molt petita, ens adonem de la gana, el fred i poc més. Després la consciència s’amplia: la mama i el papa, més tard els amics de l’escola, la meva ciutat, la meva cultura, la meva religió… En altres paraules, passem d’una consciència egocèntrica (jo i les meves necessitats) a una consciència etnocèntrica (els meus són tant o més importants que jo mateix)

Aquesta ampliació del radi de la consciència fa que qualsevol injustícia comesa contra els meus la percebi com un atac directe a mi mateix, i m’implicaré per combatre-la. En principi és una actitud molt més generosa i compassiva que la del primer estadi egocèntric, tot i que la distinció entre “els meus” i “els altres” també ha estat la base de les guerres i els genocidis que ha patit la humanitat. Molta gent es queda en aquest estat etnocèntric, per tant poden adonar-se de les injustícies comeses dintre del seu radi però no les comeses més enllà; com diu Vè., tenen la consciència adormida.

Els filòsofs, sobre tot els que s’han ocupat de la ètica, que consisteix en trobar el que em fa feliç, han tractat sempre de trobar allò comú entre els humans. En altres paraules, expandir el cercle de la consciència a tota la humanitat, una concepció que podriem anomenar mundicèntrica. Alguns fins i tot l’amplien a la biosfera. Aquest despertar de la consciència més ampliada òbviament combat tota injustíca social, però a més a més va acompanyat d’un sentiment de plenitud que els estadis anteriors no poden gaudir. En moments de crisi com els que vivim sol accentuar-se ambdós extrems: hi ha qui contreu la seva consciència als nivels més egocèntrics i només pensa amb si mateix, hi ha qui aquesta dificultat li fa prendre consciència que els meus problemes són els mateixos de la humanitat i que els problemes de la humanitat són els meus.

dimarts, 10 de juny del 2014

Per què som tan tolerants amb la corrupció?

Per la manca que tenim de cultura i de tradiciò democràtica. La visió de la política prevalent té molt encara de les velles formes caciquils que es van instaurar aquí a finals del XIX a la Restauració, amb el poble a sota que amb el seu vot ratificava unes elits que per dalt feien i desfeien mentre s’acusaven “i tu més!”.
Amb la Il.lustració, al segle XVIII, els filósofs havien concebut la democràcia com que el poble sobirà és qui otorga el poder al polític per a que aquest es fiqui al seu servei. Tanmateix aquí sol entendre’s encara del revés: Amb el cacic (el polític) cal comportar-se servilment perquè en retorn et concedeixi favors, i no pas perquè faci efectiu els drets que tens com a ciutadà. Els quaranta anys de feixisme nacional-catòlic (mentre Europa construïa l’Estat del benestar) van aprofundir aquesta manca de cultura democràtica.
Això ha fet que encara prevalgui una visió de la política com una cosa bruta de corruptes i aprofitats. Per això els corruptes i aprofitats ho tenen fàcil per fer carrera política, malgrat que en tots els partits hi hagi gent idealista que s’hi fica per una genuïna vocació de servei al bé comú. No hem assumit que és el poble qui té el poder i que la seva responsailitat és exigir al polític que rendeixi comptes.
La propera vegada que escolti algun honrat ciutadà al bar (o vosté mateix) pontificant que“tots els polítics són uns lladres i uns corruptes (-jo no, que no estic en política)” ha de saber aquesta persona, al voler-se diferenciar dels polítics senyalant-los com els dolents mentre es presenta com innocent, en realitat està proclamant la seva impotència. És més fàcil lamentar-se que no pas implicar-se en exigir els propis drets (al contrari del que la ciutadania vam fer aquí amb la mobilització de la PDE exigint la defensa de l’Ebre). Gràcies a una majoria d’impotents com aquest, que no han assumit que democràcia significa responsabilitat compartida de tota la ciutadania, els corruptes troben un camp abonat per als seus lladronicis. Per això Aristòtil i els antics grecs utilitzaven la paraula grega idiota per designar a aquell que es desentenia de la política.
[L'Estel. abril 2014]