Hi ha motius per pensar que tot va molt
malament: l’atur estructural que fa que tanta gent sigui “sobrant” per al
sistema productiu vigent malgrat que hi ha tantes necessitats que satisfer, el
nostre planeta que afronta la crisi ecològica i energètica, la crispació
política, cultural i nacional de visions contraposades incapaces d’escoltar-se
entre si... Sembla que cada dia més gent entra en angoixa o en ira, i altres
cauen en el cinisme.
Això del cinisme és per abandonar l’esperança
que es pot evolucionar cap a millor, perquè molta gent té la impressió que no pot
controlar la seva pròpia vida, i més en aquest estat on els mass media ens diuen que el món cada dia
és més violent i precari.
Tanmateix el cert és que la última dècada
és la que hi ha hagut menys baixes de guerra dels últims cent anys; el món cada
dia és més pacífic gràcies a l’augment de la connectivitat i a que les
solucions militars per resoldre problemes es veuen inviables.
És veritat que en un passat recent (els
hippies, maig del 68) van haver visions romàntiques ingènues de que en el futur
tots viuriem en pau, harmonia i creativitat: la famosa cançó dels Beatles que
deia “All you need is love” (tot el que necessites és amor).
Actualment el món és tan complex que costa
trobar visions que indiquen cap on anem, per això floreix la desesperança i el
cinisme. L’etimologia de la paraula crisi,
tanmateix, vol dir perill i a la
vegada oportunitat. Per això aquests
mateixos problemes poden indicar que estem en el camí d’assolir una nova fase
en l’evolució humana. Hem arribat a un límit que mostra que no es va enlloc amb
el model vigent de sobre-consum i pol.lució. La població humana ja no està
creixent tant com abans, la consciència ecològica s’incrementa, la població
s’està coordinant a escala mundial gràcies a les noves tecnologies, i les ments
més preclares mostren com la vida bona es mesura per la qualitat del temps que
disposes, no per la quantitat d’objectes que posseeixes.
Sense el dolor que comporta aquesta crisi
potser no hauriem assolit la consciència del canvi necessari, dels potencials
que podem desplegar i que ara estan mostrant els seus signes. Mai hem vist una
situació així al nostre planeta. Aquesta sensació de desconcert i d’angoixa
debia ser prou similar a quan els humans van passar de ser nómades
caçadors-recolectors a assentar-se com agricultors i ramaders, o quan fa dos
segles es va passar de la vida al camp a la ciutat industrialitzada, amb el
naixement del proletariat i totes les tensions que generà. El propi de la
condició humana és la inestabilitat; tots els temps i totes les èpoques han
estat difícils, i al mateix temps encoratjadors per les oportunitats mai vistes
abans que l’evolució cultural ha portat.
El nostre nivell de tecnologia i de
consciència és més desenvolupat que en qualsevol època precedent, al menys per
a una part de la població. La filosofia també ajuda a integrar ambdós. El
desafiament està en comprendre que no es pot aïllar cap part de la humanitat de
la resta ni tampoc viure al marge de la biosfera. No crec que el món estigui
pitjor cada dia, està en una situació difícil, com sempre els ha esdevingut als
éssers humans en cada època.