¿ Com pot-ser que si les dones cuinen el 99% dels plats de cuina diaris que la humanitat menja cada dia, els millors cuines del mon siguin homes?

Menjar és una feina que la humanitat ha de fer per sobreviure, igual que treballar, criar, etc. ¿A qui li toca fer aquesta feina? La divisió en mascle i femella que veiem en la naturalesa, tant en animals com en plantes, on cadascú fa una cosa diferent, és una estratègia de la evolució per promoure diversitat genètica i així afavorir la supervivència de les espècies.

Anant al cas dels humans, quan depeniem totalment de la naturalesa, la divisió dels sexes també comportava una divisió d’activitats. La diferència que tenim amb els animals és que, amb la tècnica, nosaltres modifiquem la naturalesa per a la nostra supervivència. Va començar amb les primeres destrals de pedra i ha continuat fins al vertiginós progrés tècnic actual. Tot i així, fins que no va arribar la revolució industrial amb l’invent de les màquines, el repartiment de feines (“assignació de rols de gènere” es diu) estava basat amb el sexe amb que hom neixia. A l’home li tocava ocupar-se de la esfera productiva i pública – a treballar i a la guerra-  (per això la majoria de reis, profetes, i gent que ha fet la història han estat homes), i la dona s’ocupava de la esfera reproductiva i privada –a casa a criar els fills i fer el dinar-.

La evolució tecnològica ha permés que no s’identifiqui de manera tan rígida com abans el sexe (biologia) amb el gènere (el que la societat diu que he de fer segons el meu sexe). Tot i així el pes de la cultura tradicional encara té força. Gran part de les dones del nostre món encara s’amotllen als rols de gènere tradicionals, per això són la gran majoria que cuinen a casa. Tot i així, comencen a haver homes “mestres de casa” que ja no es guanyen la riota per ser-ho.  Als homes, la societat els diu que han de sortir al món a competir, guanyar-se el pa i ser algú. Per això alguns han lluitat fortça per fer-se un lloc  en l’estrellat mediàtic dels grans cuiners. Ara també hi comencen a haver dones.

Jo no me’n fiaria que un home, per ser home, sigui millor cuiner. És veritat que els llocs de més prestigi en la societat són ocupats per homes, però són una minoria. Està demostrat que els pitjors llocs també estan ocupats per homes, i són la majoria (les dones, com a promig, ocupen els llocs mitjans). Un altre tema és si “el millor cuiner” vol dir “el més car”. La meva opinió és que la bona cuina no té gènere i, si està feta amb bons productes de les Terres de l’Ebre, tampoc és cara.

Pagar quotes a ONG's no és una manera de rentar-se la consciència?

Fa anys vaig sentir-li a Vicens Fisas, un dels investigadors per la pau més solvents que ha donat el nostre país, referint-se a una coalició de ONGs que combatien el comerç d'armes (Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermon Oxfam i Metges sense fronteres), aquesta expressió: “Les ONG refusem convertir-nos en un servei post-venda”. Amb això volia dir que els governs  dels països rics i civilitzats primer saquegen els països pobres i fan negoci venent armes (els 5 països amb dret de veto al Consell de Seguretat de la ONU, encarregat de mantenir la pau mundial, EEUU, Rússia, Xina, França i el Regne Unit són els responsables del 90% del comerç d’armes al món) i després subvencionen a ONG –el servei post-venda- per pal.liar els desastres que ells mateixos han creat.

El dilema moral de donar suport a ONG que només es dediquen a pal.liar les conseqüències de la injustícia sense qüestionar-se les causes que la generen, ja es donava al s. XIX. En aquella època la classe obrera vivia en unes condicions espantoses: jornades inacabables, sense cap dret social, treball infantil etc. Algunes dames de la alta societat, corpreses per tanta misèria, van organitzar associacions cristianes caritatives que s’encarregaven de pal.liar el patiment de vells (llavors no hi havia pensions), malalts (tampoc hi havia seguretat social), infants abandonats, etc. A més de comptar amb recursos financers gràcies als seus marits burgesos que explotaven els treballadors, així es guanyaven el cel amb aital caritat cristiana. El filòsof Marx, per un altre costat, va plantejar que la pròpia classe obrera havia de fer efectius els seus drets per si mateixa. La seva tesi ha portat l’estat del benestar al segle XX: seguretat social, pensions, educació universal etc.

És innegable que les ONG fan una gran tasca per alleugerir diferents patiments al nostre món. Aquesta actitud en filosofia alguns ho anomenen ètica de les conseqüències. Uns altres, invoquen els grans principis –la justícia- per criticar que això només renta la consciència, és a dir, afavoreix més al qui dona que no pas al que rep. Probablement, com diria Aristòtil, la solució estaría en un terme mig: pal.liar la conseqüència del patiment sense oblidar la causa que el genera.
L'Estel. Juny 2014

Tenim la consciència adormida pel que fa les injustícies socials?

Consciència vol dir adonar-se. Així entesa, fins i tot les plantes tenen consciència, ja que se n’adonen de quan els raigs del sol els toquen les fulles per fer la fotosíntesi. La consciència de plantes i animals, però, és molt minsa: s’adonen d’estímuls físics i químics i poca cosa més. Els humans, quan naixem també tenim una consciència molt petita, ens adonem de la gana, el fred i poc més. Després la consciència s’amplia: la mama i el papa, més tard els amics de l’escola, la meva ciutat, la meva cultura, la meva religió… En altres paraules, passem d’una consciència egocèntrica (jo i les meves necessitats) a una consciència etnocèntrica (els meus són tant o més importants que jo mateix)

Aquesta ampliació del radi de la consciència fa que qualsevol injustícia comesa contra els meus la percebi com un atac directe a mi mateix, i m’implicaré per combatre-la. En principi és una actitud molt més generosa i compassiva que la del primer estadi egocèntric, tot i que la distinció entre “els meus” i “els altres” també ha estat la base de les guerres i els genocidis que ha patit la humanitat. Molta gent es queda en aquest estat etnocèntric, per tant poden adonar-se de les injustícies comeses dintre del seu radi però no les comeses més enllà; com diu Vè., tenen la consciència adormida.

Els filòsofs, sobre tot els que s’han ocupat de la ètica, que consisteix en trobar el que em fa feliç, han tractat sempre de trobar allò comú entre els humans. En altres paraules, expandir el cercle de la consciència a tota la humanitat, una concepció que podriem anomenar mundicèntrica. Alguns fins i tot l’amplien a la biosfera. Aquest despertar de la consciència més ampliada òbviament combat tota injustíca social, però a més a més va acompanyat d’un sentiment de plenitud que els estadis anteriors no poden gaudir. En moments de crisi com els que vivim sol accentuar-se ambdós extrems: hi ha qui contreu la seva consciència als nivels més egocèntrics i només pensa amb si mateix, hi ha qui aquesta dificultat li fa prendre consciència que els meus problemes són els mateixos de la humanitat i que els problemes de la humanitat són els meus.

Per què som tan tolerants amb la corrupció?

Per la manca que tenim de cultura i de tradiciò democràtica. La visió de la política prevalent té molt encara de les velles formes caciquils que es van instaurar aquí a finals del XIX a la Restauració, amb el poble a sota que amb el seu vot ratificava unes elits que per dalt feien i desfeien mentre s’acusaven “i tu més!”.

Amb la Il.lustració, al segle XVIII, els filósofs havien concebut la democràcia com que el poble sobirà és qui otorga el poder al polític per a que aquest es fiqui al seu servei. Tanmateix aquí sol entendre’s encara del revés: Amb el cacic (el polític) cal comportar-se servilment perquè en retorn et concedeixi favors, i no pas perquè faci efectiu els drets que tens com a ciutadà. Els quaranta anys de feixisme nacional-catòlic (mentre Europa construïa l’Estat del benestar) van aprofundir aquesta manca de cultura democràtica.

Això ha fet que encara prevalgui una visió de la política com una cosa bruta de corruptes i aprofitats. Per això els corruptes i aprofitats ho tenen fàcil per fer carrera política, malgrat que en tots els partits hi hagi gent idealista que s’hi fica per una genuïna vocació de servei al bé comú. No hem assumit que és el poble qui té el poder i que la seva responsailitat és exigir al polític que rendeixi comptes.

La propera vegada que escolti algun honrat ciutadà al bar (o vosté mateix) pontificant que“tots els polítics són uns lladres i uns corruptes (-jo no, que no estic en política)” ha de saber aquesta persona, al voler-se diferenciar dels polítics senyalant-los com els dolents mentre es presenta com innocent, en realitat està proclamant la seva impotència. És més fàcil lamentar-se que no pas implicar-se en exigir els propis drets (al contrari del que la ciutadania vam fer aquí amb la mobilització de la PDE exigint la defensa de l’Ebre). Gràcies a una majoria d’impotents com aquest, que no han assumit que democràcia significa responsabilitat compartida de tota la ciutadania, els corruptes troben un camp abonat per als seus lladronicis. Per això Aristòtil i els antics grecs utilitzaven la paraula grega idiota per designar a aquell que es desentenia de la política.

[L'Estel. abril 2014]

Amb el malament que està la crisi, no seria millor que tot pegués un pet i que surti una nova humanitat sense cobdícia que no provoqui més crisis?

No comparteixo aquesta visió utòpica de “quan pitjor, millor”. Quan el nostre estil de vida i la nostra llibertat es veuen amenaçats, tal com ara passa amb la crisi, tendim a contreure’ns, això és, en costa pensar en termes més amplis perquè les nostres necessitats bàsiques es veuen amenaçades.

Fa anys, un psicòleg anomenat Abraham Maslow va descobrir que els humans tenim una jerarquia de necessitats: quan tenim satisfetes les nostres necessitats fisiològiques i de seguretat apareixen les necessitats de pertanyença, d’amor i d’auto-realització. Però desprès d’això surten unes altres necessitats més altes no motivades per la deficiència sinó al contrari, per l’abundància; ell les anomenà de l’ésser. És una motivació de completitud, d’obrir-se, d’abundància. És com si de cop tinguessis deu mil milions d’euros: ho compartiries amb la teva gent i els amics; si només tens deu euros ets un captaire i t’ho guardes per tu.

Un indicador per saber a quin nivell estàs de l’escala de Maslow és la por. Com més a baix, més por, perquè més identificat estàs amb l’ego, amb les necessitats de deficiència que m’auto-contreuen, i més lluny d’aquesta consciència més ampla de mi mateix, de l’ésser. Amb la por, la tendència és a retornar al nivell de la supervivència i pensar com me’n surto de la crisi o què faig perquè a mi no m’afecti. Un bon exercici és mirar-se un mateix i observar les pròpies respostes al que està passant: Què faig quan torno enrere?  De quina manera diferent veig el món? Observar i adonar-me  de què m’està allunyant de la perspectiva més ampla amb que he viscut en els millors moments de la meva vida. Aquests moments mai van ser per guanys materials, sinó per l’assoliment del meu ésser. Cal aprendre com estic permetent que el meu impuls de supervivència m’allunyi del meu ésser vertader, ja que aquest camí regressiu no només contreu la meva experiència, sinó també els meus valors i les meves perspectives.

La crisi és real, no és cap il·lusió generada pels meus pensaments negatius. Però la puc veure dintre d’un context més ample. Si perdo el contacte amb aquesta perspectiva més ampla, perdo el contacte amb el millor de mi mateix. Cal tenir un ull posat en el problema concret de la crisi i un altre obert a la perspectiva més ampla d’oportunitat i canvi que s’obre, ambdues coses a la vegada. Els humans sempre hem tingut una guspira evolutiva que ens impulsa a crear i desenvolupar-nos més del que ja som, una aspiració a perfeccionar-nos que va més enllà del mer instint de supervivència.

No estic d’acord amb aquesta utopia d’un col·lapse total perquè la humanitat pugui emergir a un món sense cobdícia ni crisis. Això seria tornar a la casella de sortida i començar de nou per les necessitats de supervivència, les primeres de la llista de Maslow, en comptes d’avançar cap a les últimes. El humans ja hem afrontat altres crisis i canvis, i llavors no vam actuar amb prou previsió i saviesa. No cal esperar a que tot empitjori més perquè desprès millori automàticament. Això no passa mai, ni a nivell individual ni tampoc col·lectiu. La voluntat de supervivència i la creativitat són inherents als humans.

Aquest stress pot servir de catalitzador perquè la humanitat s’uneixi, ja que la crisi econòmica només afecta a alguns, però la ecològica afecta a tothom, i ambdues estan lligades. Les nacions-Estat demostren no servir per fer-los-hi front. Per això emergeixen noves formes globals de connectivitat i d’organització social, com el moviment dels indignats. Ara estem tot just al començament d’aquesta nova unió global, és una de les bones conseqüències de la crisi. Aquesta ens espenteja a buscar noves solucions, a la creativitat. Ara és més fàcil que mai adonar-se que és més fàcil prosperar junts que tot sols, les amenaces solen unir a la gent. Tota unió demana sacrificar quelcom per a unir-se, deixar de banda diferències. Potser la por a la crisi forçarà aquesta unió, però d’aquesta pot sortir potenciat aquest impuls evolutiu i creatiu que tot humà tenim a dintre. Potser ara serà més fàcil arribar al punt que el humans treballarem junts, no perquè hi hagi una amenaça sinó perquè hem descobert que així les coses ens van millor.

[Article no publicat a l'Estel perquè sobrepassava l'extensió]

El món s’acabarà aquest 2012?

No en tinc ni idea. Això he sentit dir segons unes profecies maies. Preocupar-se pel futur és una cosa que només podem fer els humans una vegada hem adquirit consciència del temps, més precisament quan el concebim com a linial, és a dir: situem les coses en un començament i aquestes tindrán un acabament (al final de la línia del temps). Tanmateix, aquest temps linial és una característica de la nostra cultura, perquè no totes les cultures l’han concebut així.

Els humans hem tractat d’anticipar el futur de moltes maneres: mirant les entranyes d’animals sacrificats, llegint les línies de la mà, amb l’astrologia, la màgia, invocant a déus, dimonis, esperits o genis... La manera que sí que funciona és la que ens han llegat els antics grecs: el logos. Molts ja havien observat que la naturalesa presenta regularitats, que el que havia passat una vegada torna a passar de nou: els dies, les estacions, el cicle de les plantes, la crescuda dels rius...  El logos vol dir que els grecs van voler trobar la llei de la naturalesa que governa aquestes regularitats des de dintre de la naturalesa, sense buscar-ho fora atribuint-ho a les Muses o als déus.

La consolidació del logos va venir a partir del segle XVII amb la revolució científica que començaren Galileu, Newton i tants d’altres. Per això les ciències incorporen la paraula logos en el seu nom: psicologia, biologia, etc. La ciència sí que pot predir el futur amb seguretat quan coneix la llei que governa un fenomen. Una llei científica expressa una relació constant entre fets, el que abans hem dit de les regularitats. Si conec les causes i com actuen, puc anticipar les conseqüències fins i tot abans que s’esdevinguin. Aquest coneixement ha revolucionat la vida i la cultura humana.

La ciència té el problema de que està limitada. Explica i prediu molt bé el funcionament de la naturalesa, incloent la nostra, però no ens pot dir res sobre el sentit de la nostra vida o sobre els valors que l’han de regir. Gràcies al coneixement científic la tecnologia ha resolt problemes humans com la gana, el fred o el mal de cap amb invents com el tractor, el radiador o l’aspirina. Altres problemes, com hem dit, no es poden resoldre des de la ciència.

Penso que és per això que alguns es giren a buscar un altre tipus de coneixement alternatiu a la ciència, d’aquí deu venir aquesta moda de les profecies maies. Jo no en puc parlar perquè no les conec. El problema d’aquests “coneixements” esotèrics és que no tenen fonament universal, a diferència del logos grec. Vull dir que la ciència val per a tothom a qualsevol lloc; siguis català o de Taiwan, l’aigua sempre és H2O. Els coneixement esotèric només val per als iniciats, no per a tothom

No he sentit a cap científic dir que el món s’acabarà enguany. Potser el meu món sí, qui sap; o el món d’aquests profetes. Però el món objectiu, aquest no. Gran part dels nostres problemes venen precisament per confondre a) el meu món amb b) el món. La resolució no ve per adaptar l’exterior a la meva fantasia interior, sinó per desprendre’m de la meva fantasia i obrir-me al que està més enllà d’aquest petit món meu.

EN LA LLUITA DEL BÉ CONTRA EL MAL, QUI GUANYA?

Ambdós perden. Això és el que passa sempre amb qualsevol guerra. La lluita només és possible quan s’ha diferenciat entre el bé i el mal. En la naturalesa encara no existeix aquesta diferència. Les coses simplement són, i cadascuna fa el que li pertoca. Els lleons es mengen les gaseles, però no podem dir que els lleons siguin dolents per matar-les, o que les gaseles siguin bones perquè no maten lleons.

Quan establim una frontera és quan classifiquem el que cau d’un costat d’una manera, i el que cau a l’altre costat com el contrari. Segons el mite bíblic del Gènesi, Adam, com a rei de la creació, va anar ficant noms a les plantes i animals. Aquesta classificació conceptual és l’establiment d’una frontera: un lleó no és un tigre, un enciam no és un espinac... Quan tanquem una cosa en una definició, el que queda fora de la definició és el que no és. El mite conta que després Adam va accedir al coneixement del bé i del mal en menjar el fruit prohibit de l’arbre. El coneixement d’aquests oposats el va expulsar del Paradís.

Nosaltres encara romanem expulsats del Paradís, i el nostre coneixement conceptual ens presenta el món dividit en parelles d’oposats: el dia no és la nit, la planta no es ni animal ni vegetal, la terra és allò que no és el cel... El nostre coneixement moral també ens diu que el bé és el contrari del mal, igual que la salut front a la malaltia, la vida front a la mort, o l’amor front a l’odi.

Aquestos oposats només són possibles perquè prèviament hem traçat una frontera. És la frontera qui fabrica el conflicte dels oposats. Quan més ferma estableixo la frontera, més gran és la batalla. Quan més busco el plaer, més por li tinc al dolor, quan més m’aferro a la vida més m’obsessiono amb la mort.

Habitualment pretenc arreglar aquest problema eliminant un dels dos oposats: tracto d’eradicar el mal, amagar la mort sota símbols d’immortalitat (com la religió o els diners), foragitar tot el que jutjo dolent. És a dir, considero la frontera com a real i intento suprimir un dels dos pols, el que crec negatiu. Tanmateix, tot i que són diferents, ambdós pols són inseparables: no hi ha dia sense nit, ni compra sense venda. Són dos extrems diferents d’una mateixa cosa. Puc reconèixer la seva existència precisament per la seva alternança.

La frontera és quelcom que he ficat amb meu intel·lecte. En la naturalesa no trobem fronteres, sinó línies divisòries, com la que separa el mar de la terra. Aquestes línies divisòries uneixen, és on les coses distintes s’ajunten. La frontera, d’altra banda, és una il·lusió que pretén separar el que no és separable, pretén reconèixer la diferència i oblidar la unitat implícita. Puc distingir el plaer del dolor, però no els puc separar, l’un va amb l’altre; és la meva imaginació qui els considera dos processos separats en el que un fa la guerra a l’altre

El mateix passa amb el bé i el mal . L’”alliberament”, ens diuen els místics i els filòsofs, ve quan busquem la pau no enfrontant un pol contra l’altre pol, sinó quan la busquem transcendint ambdós. Això no vol dir que ambdós siguin iguals, o que tant hi fa un o l’altre. El que vol dir és que abandonem la guerra per abraçar tota l’existència sense negar cap de les seves manifestacions, sinó que dansem amb totes elles.

El món està cada dia pitjor?

Hi ha motius per pensar que tot va molt malament: l’atur estructural que fa que tanta gent sigui “sobrant” per al sistema productiu vigent malgrat que hi ha tantes necessitats que satisfer, el nostre planeta que afronta la crisi ecològica i energètica, la crispació política, cultural i nacional de visions contraposades incapaces d’escoltar-se entre si... Sembla que cada dia més gent entra en angoixa o en ira, i altres cauen en el cinisme.

Això del cinisme és per abandonar l’esperança que es pot evolucionar cap a millor, perquè  molta gent té la impressió que no pot controlar la seva pròpia vida, i més en aquest estat on els mass media ens diuen que el món cada dia és més violent i precari.

Tanmateix el cert és que la última dècada és la que hi ha hagut menys baixes de guerra dels últims cent anys; el món cada dia és més pacífic gràcies a l’augment de la connectivitat i a que les solucions militars per resoldre problemes es veuen inviables.

És veritat que en un passat recent (els hippies, maig del 68) van haver visions romàntiques ingènues de que en el futur tots viuriem en pau, harmonia i creativitat: la famosa cançó dels Beatles que deia “All you need is love” (tot el que necessites és amor).

Actualment el món és tan complex que costa trobar visions que indiquen cap on anem, per això floreix la desesperança i el cinisme. L’etimologia de la paraula crisi, tanmateix, vol dir perill i a la vegada oportunitat. Per això aquests mateixos problemes poden indicar que estem en el camí d’assolir una nova fase en l’evolució humana. Hem arribat a un límit que mostra que no es va enlloc amb el model vigent de sobre-consum i pol.lució. La població humana ja no està creixent tant com abans, la consciència ecològica s’incrementa, la població s’està coordinant a escala mundial gràcies a les noves tecnologies, i les ments més preclares mostren com la vida bona es mesura per la qualitat del temps que disposes, no per la quantitat d’objectes que posseeixes.

Sense el dolor que comporta aquesta crisi potser no hauriem assolit la consciència del canvi necessari, dels potencials que podem desplegar i que ara estan mostrant els seus signes. Mai hem vist una situació així al nostre planeta. Aquesta sensació de desconcert i d’angoixa debia ser prou similar a quan els humans van passar de ser nómades caçadors-recolectors a assentar-se com agricultors i ramaders, o quan fa dos segles es va passar de la vida al camp a la ciutat industrialitzada, amb el naixement del proletariat i totes les tensions que generà. El propi de la condició humana és la inestabilitat; tots els temps i totes les èpoques han estat difícils, i al mateix temps encoratjadors per les oportunitats mai vistes abans que l’evolució cultural ha portat.

El nostre nivell de tecnologia i de consciència és més desenvolupat que en qualsevol època precedent, al menys per a una part de la població. La filosofia també ajuda a integrar ambdós. El desafiament està en comprendre que no es pot aïllar cap part de la humanitat de la resta ni tampoc viure al marge de la biosfera. No crec que el món estigui pitjor cada dia, està en una situació difícil, com sempre els ha esdevingut als éssers humans en cada època.

Per als problemes actuals del món, un grup ampli d’experts podria ser el consell assessor d’un govern mundial?

Des de la filosofia política sempre s’ha defensat quelcom així. El més conegut va ser Plató, que al seus llibres com “La República” va afirmar que “els problemes polítics que afligeixen els humans no es resoldran fins que els filòsofs esdevinguin governants o, per una gràcia dels déus, que els governants es facin filòsofs”. Amb això Plató volia dir que havien de governar els més savis i preparats, que per a ell eren els filòsofs. Tanmateix governar no era cap “xollo” per als filòsofs ja que per evitar la corrupció tenien prohibida la propietat privada i testar a favor dels fills .

El problema de que manin els experts és que, segons com ho facin, poden esdevenir antidemócrates. Per a Plató això no era cap problema, ja que ell estava en contra de la democràcia, perquè estava en contra de la igualtat dels éssers humans. Ell deia que la democràcia igualava el malvat al virtuós i l’ignorant al savi (allò de “totes les opinions valen igual”). Ell pensava que aquesta mena d’igualtat era un desastre per al benestar social. No hem de pensar, però, que Plató fos un “fatxa” perquè desapovés la democràcia, ja que ell pensava que el desgavell que sorgia d’aquesta falsa igualtat seria tan gran que al final, la mateixa gent, buscaria un tirà que la salvés del el caos social que la democràcia hauria portat. I el règim polític més detestable per Plató era la tirania, era el pitjor règim possible.

Els nostres règims democràtics no ens asseguren el govern dels millors, com volia Plató, però la seva gran virtut és que –més o menys- obliga als governants a rendir comptes davant del poble. En els antics règims el governant rendia comptes davant Déu, o la Història, però no davant la gent sobre la que requeia la seva acció.

Per una altra banda avui en dia ja tenim una mena de govern mundial: són les entitats com el Banc Mundial o l’Organització Mundial del Comerç. No han estat elegits democràticament, però els governs “democràtics” de tot el planeta es pleguen als seus dictamens sense piular. Sembla doncs una tirania. Encara hi ha més: de les cent principals economies del planeta, més de cinquanta no estan en mans de governs sinó d’empreses multinacionals. Aquestes prenen unes resolucions que afecten la vida de milions de persones i també de la biosfera. Tampoc aquestes empreses tenen cap obligació de rendir comptes davant la gent que pateix les seves decisions, només davant del Consell d’Administració i la Junta d’Accionistes, que l’únic que demanen és obtenir beneficis. En paraules simples: tenen un poder descomunal que no va acompanyat d’una responsabilitat equivalent

Això ho estem vivint amb la crisi que patim. Veiem com tots els governs, siguin d’esquerra o de dreta, són impotents davant “els mercats”. No hi ha diferència en votar a uns o a altres perquè aquests governs ja no estan al servei de la gent, doncs el poder s’ha trasl.ladat a altres instàncies no sotmeses a control democràtic. Fa anys que els experts no només denuncien això, sinó que proposen solucions, com eliminar els paradisos fiscals o implantar la “Taxa Tobim” (www.attac.es). Però les solucions d’aquests experts, quan no tenen un suport popular, es queden oblidades a un calaix. No n’hi ha prou amb que els experts assessorin un govern mundial sino que el poder real, el poder que està governant el món, ha de ser transparent i rendir comptes, ja que el  poder sense responsabilitat, com ara estem patint, és una font d’injustícia i de tirania.

Vull que el meu nuvi em faci feliç

M’expliques totes les qualitats tan bones que ell té i que t’agraden tant, que t’han portat a triar-lo. Et felicito pel teu bon gust. Tanmateix, aquesta pretensió de que ell t’ha de fer feliç pot ser perillosa per a tu. ¿Delegues en el teu nuvi un tema tan important com la teva pròpia felicitat? ¿És ell qui se n’ha d’ocupar? Si fas responsable al teu nuvi de la teva felicitat, el dia que no siguis feliç també li tiraràs la culpa a ell. En ambdós casos estaries dimitint del teu poder. Això només és admissible amb els nens i els desvalguts que no poden valer-se per si mateixos, no en el teu cas.

Tu (i ell) heu triat establir una relació, una decisió de la qual tu ets co-responsable. Aquesta decisió d’iniciar la relació i treballar per mantenir-la, és el que de veritat t’està fent feliç, per això t’he felicitat pel teu bon gust (igual que al teu nuvi). Amb aquesta decisió ambdós desenvolupeu un poder que us enforteix, i us fica en el camí de la felicitat

Filòsofs com Aristòtil ens han ensenyat que la felicitat no és quelcom estrany a nosaltres, com si ens caigués de fora per casualitat. Això seria la sort: potser em tocarà la loteria, cosa que em podria fer molt feliç. Tanmateix, que em toqui la loteria no depèn de mi, el màxim que jo puc fer és comprar un bitllet, i n’hi ha molts perquè jo l’encerti.

La filosofia ens ensenya que la felicitat sí que depèn de mi, depèn de la meva acció. Per això crec que tens un enfocament teòric equivocat. Compte! No t’estic dient que no trobaràs la felicitat en la relació, o que et quedis i aguantis una relació malgrat que siguis infeliç. Tu ets responsable de la teva pròpia felicitat a través de les teves accions, hagis decidit sortir o quedar-te en una relació.

Aristòtil diu que la felicitat és el resultat de l’acompliment del que jo sóc; dit amb altres paraules: traient de mi mateix allò millor que puc arribar a ser. Per tant la felicitat no està en tenir un nuvi, una casa o una posició social, sinó en ser, ser com a resultat d’un fer. Potser amb el teu nuvi estàs descobrint uns aspectes de tu mateixa que ni sabies: més plena, més creativa... si heu emprés junts aquest camí de desenvolupar el vostre ésser, segur que assolireu molta felicitat, ja que a soles és més difícil perquè jo sóc amb els altres.

El millor camí per a una relació no és pensar “vull obtenir...(felicitat, o el que sigui)” sinó “vull co-crear...”. És a dir, passar del “jo” al “nosaltres” i per tant no dir “vull quelcom de tu” sinó “vull quelcom amb tu”.

Per què hem de permetre que els musulmans construeixin aquí mesquites, si al seu país no deixen construir esglésies?

En primer lloc perquè en el nostre país hi ha llibertat. La llibertat religiosa i de culte està contemplada a les nostres lleis. Aquesta llibertat es fica a prova i es demostra quan es tolera allò que no agrada. Com deia Voltaire: “Detesto el que vostè diu, però defensaré fins a la mort el dret que vostè té de dir-ho”. No importa que sigui minoritari, nou, extravagant o desagradable: si no ataca les llibertats fonamentals dels demés, es té tot el dret a expressar-ho i rendir-hi culte. En altres paraules, en un règim de llibertat, qualsevol té el dret d’erigir el temple o el culte que li vingui de gust. En el benentés, clar, que respecti les lleis urbanístiques, de civisme, de descans dels veïns i demés normes comunes.

La separació entre religió i Estat és una de les conquestes més fonamentals de la democràcia. Això vol dir que el govern no s’ha d’ocupar de salvar l’ànima de ningú. Cada persona ha de responsabilitzar-se de com es vol relacionar amb el Més Enllà, l’Estat no el pot obligar ni prohibir aquesta relació. En els sistemes polítics on no ha arribat la democràcia, és l’Estat qui s’encarrega de que els ciutadans practiquin la Religió Verdadera i d’impedir, pel seu bé, la religió equivocada, ja que acabarien a les flames eternes de l’infern. Diu que els fa un favor protegint-los d’ells mateixos.

La majoria de musulmans del nostre país són originaris de països on la pràctica del cristianisme està més o menys tolerada. És diferent el cas d’Aràbia Saudí (pocs dels seus ciutadans viuen aquí, la majoria són en palaus a Marbella, i són molt ben acollits –perquè són rics): allà el cristianisme està prohibit. L’Estat considera doncs que té la Veritat absoluta i tracta els ciutadans com a menors d’edat prohibint-los l’error. Personalment no m’agradaria gens que l’Estat aquí fes el mateix, i abolís la nostra llibertat imposant una veritat i prohibint-ne una altra, encara que sigui una religió en la que no hi crec. No vull que l’Estat prengui aquestes decisions per mi, sóc jo qui ha de decidir en què vull creure i en què no . I també em toca respectar els qui no creuen el mateix que jo – no respectar la seva creença (si no m’agrada, doncs no m’agrada), sinó respectar el seu dret a creure en el que vulgui.

Una altra cosa és això de “el seu país”. No estan vivint i treballant aquí? Segons la famosa definició, “és català qui viu i treballa a Catalunya” (i té voluntat de ser-ho –afegeixo jo), doncs són catalans. I suposo que per això volen construir mesquites aquí, perquè aquí és el seu país. L’aportació al PIB i a la caixa de la Seguretat Social feta pel treball dels nouvinguts ens ha anat molt bé aquests últims deu anys. Però, a més de treballar, viuen. Viure vol dir formar famílies, rendir cultes a la divinitat, vestir i menjar d’una manera particular, celebrar festes i dols... Fins fa poc, teníem una societat força homogènia amb aquestes pràctiques de vida. Ara hi ha tanta varietat que ens obliga a interrogar-nos a nosaltres mateixos ¿qui som, com a societat? La resposta no és tan fàcil com abans. Aquest és el destí humà –i el de la filosofia-: fer-se preguntes difícils

La filosofia no hauria de combatre més els fonamentalismes religiosos?

Són més aviat els fonamentalismes els que han combatut la filosofia, la ciència, i en general, el pensament lliure. El problema del fonamentalisme és que sol partir d’una veritat però, en comptes de veure-la com una veritat parcial, la considera absoluta. Els fonamentalismes sorgeixen d’un moviment evolutiu de la consciència humana que passa d’un pensament màgic a un pensament mític. En el pensament màgic, propi de les societats tribals (com la pel.lícula Avatar), no hi ha una distinció clara entre el subjecte i l’objecte. És un pensament paregut al dels nens que, si es peguen un cop contra la taula la renyen i la tracten de dolenta, o creuen que els Reis Mags els porten regals a ells en exclusiva ja que es consideren el centre del món. En aquest sentit el pensament màgic creu que el Gran Esperit, o com l’anomeni, pot satisfer les meves necessitats i beneir-me si respon als meus precs.

El pensament mític supera el tribalisme perquè planteja una veritat absoluta i eterna per a tothom. Tanmateix és una veritat etnocèntrica: només els que obeeixen aquesta veritat revelada per les escriptures es salvaran. Però els que no comparteixen la veritable fe, els espera la condemna i el càstig etern. Per això la comunitat de fidels –aquí ja no importa la raça o la tribu- s’enfrontarà als qui s’oposin a aquesta fe verdadera.

Gràcies a la filosofia, al temps de la Il.lustració, al s. XVIII, es va obrir una nova manera d’entendre les creences que es va anomenar teisme. Això vol dir que pot haver un Déu d’amor universal (és el que afirma la religió mítica, però només per a ells) que indica una manera de comportar-se, però accepta que aquest amor universal és racional i està present en diverses formes d’adoració, igualment legítimes en tant que estiguin sotmeses a aquest imperatiu racional, vàlid per a qualsevol ésser humà independentment de la seva raça, sexe, religió, cultura o creença.

Aquest imperatiu de racionalitat és el que encara no han digerit els fonamentalistes, de la mateixa manera que també combaten l’anterior paganisme de les societats tribals. És per això que van cremar al filòsof Giordano Bruno a la foguera al mateix temps que també cremaven a les bruixes.

La racionalitat tecnològica ha canviat la vida de les persones externament però no tant interiorment (alguns dels terroristes del 11-S eren enginyers que sabien pilotar avions). Això ens mostra que el progrès tecnològic és insuficient per a un veritable progés humà. Malgrat que la filosofia no està de moda i recula als programes d’ensenyament, penso que és una eina excel.lent no tan per combatre les mentalitat dogmàtiques sinó per ajudar-les a evolucionar. Qui assoleix la electricitat ja no vol tornar als llumaners; De la mateixa manera, per a la necessaria evolució de la consciència humana –no nomès econònica o tecnològica- la filosofia proporciona un ajut fonamental per deixar enrera tot fonamentalisme

QUI TÉ UN PERQUÈ PER VIURE, TROBA SEMPRE EL COM ?

Això és el que explica el psiquiatra Viktor Frankl, citant al filòsof Nietzsche, arran de la seva experiència desprès d’haver estat un sobrevivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz en el seu molt recomanable llibre “L’home en busca de sentit”.

Quan parlem de “com” fem referència a procediments. Hi ha un munt de llibres d’autoajuda i cursets que ofereixen mil i una tècniques per a la vida (això agrada molt als nordamericans). Tanmateix, sense desmerèixer la seva importància, viure la vida és quelcom més que una qüestió de tècniques i procediments, com tu mateixa apuntes en la pregunta, a més a més cal un “perquè”.

Perquè es refereix a una explicació causal: “passa tal cosa (B) perquè primer ha passat tal cosa (A)”. Aquest és el funcionament bàsic de la ciència, buscar les causes de per què passen les coses: “Vè. té mal de panxa (B) perquè ha agafat un virus (A)” “les massanes cauen (B) perquè la gravetat de la terra les atrau (A)”. La causalitat (no confondre amb la casualitat! que és el contrari!) diu que A es la causa, i B la conseqüència.

La ciència ens va molt bé per a la vida. A l’edat mitjana es pensaven que la pesta bubònica era un càstig de Déu, ara sabem que era a causa d’un microbi i la manca d’higiene. Coneixent les causes, podem predir les conseqüències. Tanmateix la ciència i el coneixement de causes i conseqüències, tot i ser molt valuós, és insuficient per a la vida, ja que és un coneixement que va cap enrera, de B em remonto a A.

La vida, sobre tot la vida humana, tanmateix té un propòsit i un sentit que la ciència empírica no li pot proporcionar. A més de tenir en compte el passat cal, doncs, tenir també en compte el futur, el sentit. La pregunta que veritablement ajuda per trobar aquest sentit és “per a què”. És una pregunta oberta, la resposta no pot ser tan exacta com la que ens proporciona la ciència, ja que la vida té molt d’imprevisible

Penso que si un té ben establert el seu “per a què” no li resulta tan difícil trobar els instruments, el “com”, i també abandonar-lo quan s’adona que no val per al propòsit, ja que la vida, en la seva meravellosa impredictibilitat, no es deixa reduir a cap recepta fixa. I si un no té clar el seu propòsit, el seu “per a què”, doncs pot començar per fer-se el propòsit de trobar el seu propòsit. La resta dels “com” vindran a continuació.

El nostre món es compon de coses reals o ens envolta la consciència?

Primer hauríem d’aclarir què entenem per “coses reals”, i també per consciència. Suposo que preguntes si les coses del nostre món són tal qual elles són o si és la nostra ment la que ens les fa veure així. Aquest és un problema clàssic de la filosofia i els principals filòsofs com Plató, Aristòtil o Kant hi han tractat de respondre. Habitualment als filòsofs se’ls classifica en dos grups: realistes i idealistes. Els realistes creuen que el món es compon de coses reals i els nostres sentits, més o menys, ens les fan veure tal com són. Els idealistes, en canvi, no se’n fien dels nostres sentits (“els sentits enganyen”) i creuen que la imatge del món que ens donen els sentits no és verdadera, i que hi ha un món, més enllà del que podem veure i tocar, que és l’autènticament real.

Els filòsofs realistes són més científics, pensen que, si prenem les precaucions adequades –no fiar-nos del primer que veien, perquè els sentits enganyen-, a través de la ciència ens podem fer una imatge de com és el món en realitat. Els filòsofs idealistes no menyspreen la ciència, però diuen que les coses veritablement importants per a la vida com el sentit, els valors i més, estan en la consciència, més enllà del que la ciència ens pugui dir.

Amb la moda de la New Age es senten coses com que “la realitat és el que crea la meva consciència”. Cal anar amb compte amb aquestes simplificacions, doncs és molt fàcil acabar dient “la meva consciència crea tota la realitat”, i això només ho fan els psicòtics o bojos. És cert que la realitat no és quelcom que està allà fora esperant a que jo la descobreixi tal com ella és. El postmodernisme ens ha ensenyat –front a la ingenuïtat de cert realisme i idealisme- que la realitat no és independent del llenguatge amb el que ens referim a ella. Per això els de la New Age tenen part de raó quan defensen el pensament positiu. Si em dic “el món és un lloc hostil” probablement acabaré sent un desgraciat i una víctima; si em dic “el món sempre ofereix oportunitats de millorar”, encara que em passin coses desagradables, probablement viuré una vida amb més plenitud i esperança. Per això és tan important la manera com usem el llenguatge per referir-nos a la realitat

“Només sé que no sé res” deia Sòcrates. Tant si som realistes com idealistes convé recordar que mai podrem saber del tot com són les coses en realitat, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar a intentar saber quan més millor.

Publicat a l'Estel. octubre 2010

HEM DE FER CAS DE LA RAÓ O DELS SENTIMENTS? (Teresa)

Aquest és un clàssic conflicte interior, quan una part nostra ens empeny cap a una decisió i una altra part nostra s'hi oposa, allò de "el meu cap em diu una cosa i el meu cor em diu el contrari".

Fer cas a un vol dir que no has de fer cas a l'altre? Per què has de contraposar-los, com si estessin en guerra? En primer lloc, el cor també té raons, com deia Pascal. En segon lloc les raons del cap no són tan lluny de les del cor, i al revés. Els sentiments estan tamisats per la cultura i l'educació, poques vegades som capaços de viure les emocions en estat pur. Els nens sí que les viuen amb tota la plenitud, per això ens fa tanta gràcia la puresa de la seva alegria, i ens desperta compassió i tendresa la seva pena desconsolada. Nosaltres, tanmateix, sentim en funció de com ens han educat, això vol dir que la cultura ens ha ensenyat a respondre de determinada manera als estímuls que ens arriben.

La raó ajuda a ficar llum i comprensió als sentiments. Per exemple, m'han pogut dir que les persones de tal color de pell o de tal religió són perilloses, per tant sentiré por i aversió si me les trobo, o satisfacció i alleugiment si els meus polítics les allunyen del meu voltant. Els meus sentiments són maneres de reaccionar davant el que em passa. Els sentiments són més ràpids que els pensaments per assolir la meva consciència, però això no vol dir que siguin més autèntics. Polítics i comerciants sempre han aprofitat d'aquesta confusió per manipular els sentiments de la gent en benefici propi.

El problema no està en fer cas al cor o al cap, sinó en identificar-se amb un d'ells. Per exemple, creure'm que jo només sóc els meus sentiments. Llavors la vida es converteix en una muntanya russa emocional sense direcció. Unes altres persones s'identifiquen únicament amb els pensaments i fiquen una barrera de ferro a les seves emocions per no sentir-les; seran eficaces amb els seus objectius, pagant el preu d'una vida freda, sense color, quasi inhumana.

Tant el cap com el cor són dues bones guies per a la vida, en tant que no els hi donem l'exclusiva. El meu ésser veritable inclou els pensaments i els sentiments, necessita ambdós, però no és ni un ni l'altre: està més enllà d'ells. El savi és el qui no els contraposa mai: sap alinear pensaments, sentiments i accions per a que tots vagin en la mateixa direcció.

Per que molts de filòsofs semblen donar importància a com ens portem respecte als animals per a demostrar com som de civilitzats?

Em preguntes si no seria més correcte donar importància a com ens portem entre nosaltres els humans. I em fiques com a exemple la frase de Gandhi "La grandesa d’una nació i el seu progrés moral pot jutjar-se per la manera com tracta els animals".

Als humans sempre ens ha agradat comparar-nos amb els animals i usar-los com espills per veure’ns a nosaltres mateixos. El problema de veure les coses amb objectivitat és que sovint no creiem en el que veiem, com es diu popularment, sinó al contrari: veiem el que nosaltres creiem. És a dir, jo ja tinc una idea pre-concebuda de com son les coses i com han de ser, per tant la meva mirada va dirigida a trobar la confirmació d’allò que crec, només sé veure allò i res mes. Aquest defecte, sobre tot ens passa amb les persones amb qui ens relacionem: ja els hem penjat una etiqueta, i costa molt canviar-la. Veure el meu prejudici és molt difícil, i és molt fàcil veure el defecte de l’altre

Si repassem la història veurem que totes les guerres van ser justes, segons els seus iniciadors: “Amb aquest enemic no hi havia més remei, només podia fer la guerra. Nosaltres som civilitzats i ells bàrbars”. També els terroristes i criminals se senten justificats perquè no els queda cap altre camí, diuen. La seva pròpia violència no s’atreveixen a mirar-la en si mateixos, i la projecten en l’altre per justificar-se. Son exemples extrems d’això de penjar etiquetes als altres.

Quan ens relacionem amb els animals resulta més difícil creure’ns aquesta trampa de penjar-los etiquetes o projectar-los els nostres defectes. Quan ho fem, per exemple: la rabosa és astuta, la formiga treballadora, el cocodril cruel, etc. sabem que és literatura, que en realitat estem parlant de nosaltres mateixos. Així, el nostre tracte amb els animals sol ser més net perquè de seguida es nota si els estem projectant els nostres prejudicis, cosa que ja no passa amb el tracte entre els humans.

La manera com ens hem portat els humans al llarg de la història no ha estat gaire civilitzada, per aquesta tendència a veure la palla en ull aliè i no la biga en el propi. Com és difícil trobar bons models en la història humana potser per això molts han hagut de buscar els exemples de civilitat amb el tracte amb els animals, ja que aquests no coneixen l’odi, que és un fenomen únicament humà.

Quin és l’origen de la raó i des de quan és un motiu de discutir perquè un creu que té més raó que l’altre?

L’origen de la raó està a Grècia cap al segle VI aC. Una sèrie de pensadors van començar a preguntar-se com funcionava la naturalesa. Fins llavors es creia que tot era obra dels déus: la mitologia explicava per què creixien les plantes o per què llampeguejava el cel quan hi havia tronada. Aquests pensadors, però, no van acudir als mites per trobar una resposta, sinó que van buscar en la naturalesa mateixa les lleis que la explicaven. Els llibres de filosofia narren això com “el pas del mite al logos”. Logos es una paraula grega que es pot traduir com raó, coneixement, llenguatge o ciència.

Abans dels grecs la gent ja es discutia i es matava per “tenir la raó”. Al començament podia ser per la mera supervivència i per l’accés als recursos escassos: “aquesta zona de caça és de la nostra tribu; vosaltres fora d’aquí”. Malgrat que ara hi ha recursos per a tothom continua persistint això de “jo tinc la meva raó i no veig la de l’altre”.

La gran troballa dels grecs, el logos, és que aquest és universal i no particular. Això vol dir que el logos no es meu o del meu grup, sinó de qualsevol. Si tu dius que la terra és plana i jo rodona, el que jo dic no és veritat perquè ho digui jo (la meva raó particular no té cap valor) sinó perquè ho pot dir qualsevol que ho investigui i trobi les proves. No necessito imposar-te res, només cal permetre que les coses es manifestin com són.

Les discussions i les baralles vénen precisament per no obrir-me a la Raó universal i tancar-me en la meva petita raó particular. Des dels grecs hem anat ampliant aquesta noció de comú, de universal. Hem passat de considerar els de l’altra tribu com gent que no té a veure amb mi o fins i tot com enemics, a comprendre el logos comú que compartim tots els humans pel fet de ser humans. La prova de la solidesa d’una raó és que no sigui únicament meva, ja que si només val per a mi vol dir que no val res. Les úniques raons que valen són les que no són meves sinó de qualsevol. Heràclit, un dels primers pensadors grecs, va dir: “El logos és comú, però la gent viu tancada en el seu món particular, com si estès en un somni. Quan et despertes veus el món és un, el mateix per tothom”.

Publicat a l'Estel. Desembre 09

On es remunten les primeres civilitzacions en que la gent començà a criticar als altres i per què ho feien? Quan van sorgir a la societat les enveges,

On es remunten les primeres civilitzacions en que la gent començà a criticar als altres i per què ho feien? Quan van sorgir a la societat les enveges, l’orgull i l’ego? Trobo que això és motiu de sofriment. (Paco)

Criticar a l’altre, tenir-li enveja o aferrar-me al meu ego només es possible quan he desenvolupat una consciència individual. Per això els animals i els bebès no pateixen d’aquests mals (ni tampoc frueixen dels avantatges de la individualitat).

El desenvolupament d’aquesta consciència individual és resultat de la evolució. Els amfibis i rèptils van ser els primers éssers vius en sortir del mar. Tenen ja un cervell que els dóna la consciència d’impulsos bàsics com l’aliment, les sensacions fisiològiques i les accions motores i sensorials. Després van venir els mamífers amb un cervell més complex: el sistema límbic. Les primeres sensacions dels rèptils s’expandeixen fins incloure sentiments, desigs, impulsos i les necessitats emocionals i sexuals. Nosaltres, els humans, a més del cervell reptilià amb impulsos i del mamífer amb emocions, tenim l’escorça cerebral que ens permet operar amb símbols i conceptes. Amb això hem construït les civilitzacions, la tecnologia i demés coses que ens caracteritzen com a éssers culturals, i també ens ha donat l’autoconsciència.

La nostra civilització occidental s’ha centrat molt en l’individu com una realitat particular basada en la ment com a centre de pensament, decisió i acció, tancada en els límits de l’organisme. Aquest èmfasi en la individualitat ha portat coses bones com la defensa dels Drets Humans individuals per damunt de la raó d’Estat. Per una altra banda, però, ha estimulat que ens identifiquem amb el que nosaltres tenim exclusivament de particular: el nostre cos i la nostra ment. Aquesta separació dels altres individus i de la totalitat de la vida també ens crea angoixa: sabem que som finits, que els individus no sobrevivim a la mort.

L'angoixa de la finitud sovint la volem compensar amb idees que reforcin aquesta pobra identitat individual tan dèbil i amenaçada: com estic separat dels altres necessito creure que soc millor, que ells estan equivocats i jo tinc raó, que si acumulo diners acumularé temps i per tant negaré la mort, que si l’altre té més o és millor que jo és per una injustícia (i per tant li tinc enveja)...

Quanta més por i més angoixa tenim com individus, més necessitat hi ha de compensar-ho amb l’ego, amb l’orgull i amb la comparació amb els altres. Buda deia que el sofriment sorgeix d’ignorar que res és permanent. Sòcrates afirmava que només sabia que no sabia res, i va dedicar la seva vida als altres, com Jesús. No podem escapar de l’incertesa, la qüestió és si ens porta a tancar-nos en el nostre petit ego per escapolir-nos o de si tenim coratge d’acceptar-la i per tant obrir-nos als altres i a la vida.

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegi

No estic d’acord quan critiques els llibres que diuen “els meus pensaments creen la realitat” i afirmes que això només ho fan els bojos. Jo n’he llegit i m’han ajudat molt

Al segle XX la física quàntica ha mostrat que no es pot separar l'observador d'allò observat. El postmodernisme, que s'ha centrat en l'estudi de les ciències socials, també diu que la realitat no està al marge del llenguatge amb el que ens referim a ella. En altres paraules: els últims avenços ens diuen que la realitat no està al marge de nosaltres (la rígida separació subjecte/objecte) sinó que també depèn de com la construïm.

La New Age ha popularitzat aquesta visió de que "la realitat depèn de com la construeixo jo" i en part té raó. La meva infelicitat sovint està causada per una percepció distorsionada del món. Si em repeteixo que el món no val res i jo sóc un desgraciat, el més probable és que el món esdevingui un infern i jo a dintre sense poder escapar. La història que jo em contava, una mera percepció subjectiva, acaba convertint-se en la única realitat perquè me la crec. Aquests llibres estan bé si t'ajuden a adonar-te com els teus pensaments poden col·laborar amb la teva infelicitat

El perill d'aquestes popularitzacions de la New Age ("El secreto" "Y tu que sabes") és que poden estimular la fantasia i el narcisisme fins a extrems patològics. El narcisisme crea una falsa imatge agradable de mi mateix per substituir el meu jo vertader, ja que en mi sempre tinc coses que no vull veure i prefereixo dissimular.

Els filòsofs com Marx parlen d'alienació quan un està en una realitat falsa que pren com a vertadera (en el seu cas, la inhumana explotació capitalista no és l'autèntica realitat en la que ha de viure un treballador malgrat que aquest pensi que no hi ha més remei). En català, alienat vol dir boig, que no està en contacte amb la realitat. Cal anar molt amb compte amb això de que els meus pensaments creen la realitat. De veritat són meus, els pensaments que tinc? El pensament que vull un cotxe millor i més diners, és un pensament meu o me l'ha ficat dintre del cap la societat de consum? Si em crec que és meu i no me n'adono que me l'han ficat des de fora, vol dir que visc alienat.

Abans es deia "Déu s'ocupa de tot". Ara la New Age sembla que digui "el meu ego s'ocupa de tot" perquè reconfiguro les connexions neuronals i així materialitzaré els pensaments. Equiparar l'antiga omnipotència divina a la meva subjectivitat egoica és una fantasia que pot donar consol, però no allibera sinó que aliena.

Publicat la 1ª quinzena de desembre

L’acabament de la meva última relació em va deixar destrossada. Ara sento molta ànsia amb la possibilitat de començar-ne una altra.

L’ànsia és una carència de pau interna. Potser estàs sentint que alguna cosa t’està mancant i que, quan l’obtinguis de la manera que tu ansies, per fi assoliràs aquesta pau i et sentiràs plena. De tota manera t’invito a que et qüestionis on estàs buscant això que et faci assolir la pau i la plenitud. Per la teva pregunta sembla que ho busquis en la relació amb un home, o fins i tot directament en un home. No pretenc negar que construir una bona relació és una font de felicitat. El que et vull indicar és que observis on xifres la teva felicitat i plenitud: en motius externs o en motius interns.

Dius que l’acabament de l’última relació et va deixar destrossada. Tot final, tota pèrdua, comporta un periode de dolor que cal atravessar perquè així pot crear-se un espai intern que permet l’aparició de noves coses. Tanmateix, si aquella pèrdua et va deixar sense nord, primer convé que t’interroguis quin és el nord de la teva vida. Ja sé, la resposta és bastant fàcil, tots solem constestar “vull ser feliç, vull estimar i que m’estimin”. També et vull preguntar què fas tu per assolir aquest objectiu. Si em contestes “esperar a que trobi la persona adient” no és d’estranyar que sentis tanta ànsia, perquè aquest “esperar” no és una activitat que tu facis, ja que estàs passiva esperant quelcom que no depèn de tu. Aquesta passivitat, aquesta manca de llibertat, de no poder actuar ni decidir, és una font d’ansietat.

Per als filòsofs activitat no vol dir moure’s, sino ser l’origen de les teves accions i amo d’elles; en altres paraules: la disposició interior d’ésser subjecte i no objecte. Ser objecte passiu significa que t’actives per coses que no provenen de tu mateixa, és a dir, reacciones a partir del que ve de fora. Ningú mana del que li ve de fora, només pots manar de quina resposta dones tu a allò que et ve de fora. Si xifres la teva felicitat en el que reps o en el que tens, estaràs sotmesa als vaivens de la fortuna: tant si tens com si no tens, no seràs lliure ni ama de tu mateixa, per tant, fins i tot tenint allò que buscaves, l’ansietat no et deixarà.

La felicitat no està tant en el que tens o en el que reps, sinó en el que ets i el que expresses. Com deia Aristòtil: és la conseqüència d’assolir el millor d’un mateix. Això s’aconsegueix activant el que encara no has desenvolupat de tu; Sempre tenim coses a millorar. Entrar en contacte amb el propi centre i actuar des d’allí és el millor camí per a la pau i la felicitat

Els meus pensaments creen la realitat?

Afirmacions d’aquesta mena s’han ficat de moda en els àmbits de la “New Age” amb llibres i pel.lícules com “Y tu que sabes” o “El Secreto”, però no és veritat. Els únics que viuen la realitat creada pel seu pensament són els psicòtics (els bojos) que, com sortia als tebeos, solien acabar en mans d’uns senyors amb bata blanca i camisa de força. Com deia aquell acudit: «Atenció atenció, hi ha un boig perillós que condueix per l’autopista en sentit contrari. I aquest respon al sentir la ràdio del cotxe: “Només un? Si hi van tots!”», una resposta lògica a la realitat creada pel seu pensament

És cert que els pensaments no estan absolutament al marge de la realitat. Sobre tot els pensaments que em crec. Aquests creen realitat perquè actuo en conseqüència a l’identificar-me amb ells. En aquest sentit aquestes pel.lícules tenen una part de raó: si m’identifico amb el pensament de que sóc un desgraciat, acabaré sent-ho. Per això distanciar-se de les pròpies creences i fins i tot qüestionar-les és un exercisi filosòfic saludable.

Vivim en un món força complex, i això porta la temptació d’oferir solucions simples per encarar els problemes: “de l’únic que has de preocupar-te és del que penses (fes una visualització cada matí, per exemple) i així crearàs una realitat nova en que les coses aniràn bé”. ¿Les penes de la teva vida, la realitat del canvi climàtic o de la pobresa al Tercer Món podràs aturar-les només canviant el teu pensament?

T’invito a que facis aquest experiment: dis-te al matí quan t’aixequis “no importa el que faig, només el que penso i com em sento”. I uns altres dies digues “no importa el que penso, sinó únicament el que faig”. Quina d’aquestes dues màximes pot portar més canvi a la teva vida? Ves amb compte perquè la primera et pot dur cap als senyors de la bata blanca.

Tots els nostres pensaments estan condicionats, fins i tot el de només tenir pensaments positius i cap de negatiu. Pensis el que pensis –sublim o horrorós- els altres no ho notaran gaire, la qüestió és com ho tradueixes en accions. Els canvis en la pròpia vida comencen a notar-se quan respons de manera diferent als estímuls que reps. Això dona més feina i és més difícil que simplement pensar en positiu. El que de veritat crea una realitat nova és el que tu fas, com esculls actuar. I com deia Kant, el millor és que la teva acció esdevingui llei universal, és a dir: que no només valgui per a tu sinó per a tothom.

Per què ens aferrem tant a la propietat?

Aferrar-se a les propietats només és possible quan es té consciència del temps. Tenir consciència del temps vol dir, per un costat, tenir consciència de l’infinit: intuïm que el temps no pot tenir inici ni final. Fins i tot quan la ciència ens diu que el temps començà amb el Big Bang, solem preguntar “I què havia abans del Big Bang?”: Tendim a creure que tot passa dintre del temps i el temps no està dintre de res, sinó que ell conté tot el que ha passat i passarà. Per un altre costat, la consciència del temps vol dir consciència de la pròpia finitud: jo sí que tinc un començament i tindré un final.

Aquesta consciència del meu final obre uns interrogants que ningú pot respondre amb seguretat: què hi ha desprès de la mort, quin sentit té que jo estigui aquí i acabi desapareixent.... I, aquesta impossibilitat de donar una resposta certa a la meva finitud, aquest saber-me essencialment vulnerable, sobre tot crea por.

No sempre hem tingut la mateixa consciència del temps i, per tant, tampoc la mateixa noció de propietat. L’home primitiu, exemple del consell de Jesús a l’Evangeli d’imitar els lliris del camp i els ocells del cel, no es preocupava pel demà. Vivia en una mena de present etern: caçava o recol·lectava el que a cada moment trobava, i una vegada alimentat, el temps deixava d’existir fins que es tornés a despertar la gana. Per a ell, la mort podia esdevenir-se en qualsevol moment del present, no era quelcom que l’esperés amagada en futur, ja que no el podien concebre. Tampoc podien concebre la propietat: “la terra (i els arbres, l’aire...) no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra”.

Quan neix l’agricultura sorgeix una nova concepció del temps: les accions de l’ara –llaurar, plantar, etc.- tindran resposta en el futur. S’aprèn a planificar. Això vol dir que ara el temps s’entén com a lineal. Aquí neix la consciència de la meva finitud, l’angoixa de que en el futur m’espera la dalla de la mort. Ara, tenir possessions, diners, representen una negació de la mort, un anar més enllà d’aquest present perquè m’he assegurat no el pa d’avui (com resa el Parenostre) sinó el pa de demà, són per tant un símbol d’immortalitat.

Tal com han denunciat els poetes satírics de totes les èpoques, les religions prometien l’eternitat o la immortalitat mentre que centraven la seva acció en acumular diners, que és una manera d’acumular temps (“time is money”). Ara som menys religiosos, però l’angoixa humana fonamental de la nostra mortalitat no s’apaivaga amb els èxits tècnics i econòmics de la nostra cultura. Crec que per això s’exacerba la passió per la propietat, com a fugida compensatòria d’aquesta angoixa.

Publicat a l'estel, 1ª quinzena de juliol

La filosofia pot aportar alguna cosa a l’epidèmia de la Nova Grip?

La filosofia ens pot ajudar a distingir entre el que podem denominar la simple afecció de la malaltia. En el primer cas tenim l’aspecte patològic de la indisposició, sigui una fractura, una infecció o un càncer. El malalt, però, també ha d’afrontar de quina manera la societat i la cultura tracta la seva afecció. No n’hi ha prou en saber que tinc una indisposició, necessito saber per què la tinc, donar-li un sentit, un significat a aquesta afecció. Per a fer això depenc dels valors i significats que li atribueix el meu grup. Per això la malaltia està definida per la societat i per la cultura.

Per exemple, la gonorrea, com afecció, és quelcom net i clar: una infecció del tracte genito-urinari causada pel microbi Neisseira gonorrheae, que es tracta i es cura amb antibiòtics. Tanmateix la nostra societat incorpora certs significats i judicis sobre la gonorrea, que tenen a veure amb brutícia, prostitució, degeneració moral, etc. La ciència explica la gonorrea, però intento comprendre el que significa com a malaltia a través dels valors de la societat.

El significat de la malaltia –positiu o negatiu- pot tenir un impacte sobre mi enorme, i de vegades ser més destructiu que la pròpia afecció. Lamentablement moltes vegades la societat jutja negativament una afecció basant-se en la por i la ignorància. Antigament es pensava que els leprosos rebien un càstig de Déu, i la imbecil·litat de certa New Age sosté que el càncer és culpa del propi malalt a causa dels seus pensaments negatius.

Com vivim en un món de significats, en preferim un de negatiu a no tenir-ne cap. Quan menys es comprenen les causes mèdiques d’una afecció, més es tendeix a considerar-la una malaltia envoltada de mites i que acostuma a culpabilitzar el malalt o el seu grup. En aquest sentit la ignorància genera pors que sovint acaben convertides amb el que es coneix com profecies autocumplides.

No tinc prous elements de judici per parlar de la Nova Grip. Només constato que als mitjans de comunicació els està anant molt bé tota aquesta alarma, i suposo que als polítics també. Quanta més por tinguem la gent, més fàcil és que ens dominen perquè estem més disposats a renunciar a la nostra llibertat i responsabilitat. He vist que ara parlen menys de la crisi. En quant a l’irracional sistema econòmic que ha creat la crisi, abans ja en parlaven poc, i ara, gràcies a la Nova Grip, encara en parlen menys.

Publicat a l'Estel. 2ª quinzena de juny