Les religions van ser les primeres en mencionar aquest àmbit que està més enllà del nivell físic (empíric) i també del nivell simbòlic (racional). També eren les que oferien una explicació per comprendre’l i organitzaven les experiències (rituals, oracions, sacrificis...) per accedir-hi.
De tota manera primer hauríem d’aclarir què entenem per religió. Sabem que els nostres avantpassats neandertals van experimentar aquest àmbit i es van interrogar sobre ell perquè enterraven els seus morts amb un ritual. Això era religió? Si respon que no, probablement voldrà dir que per religió només entén les grans religions organitzades que van venir després, i per tant abans només podia haver mite o màgia, igual que després de les religions va arribar la ciència. Si respon que sí, suposo que vol dir que tant si vivim en una època de mite o religiosa o científica, l’àmbit del misteri és cosa de la religió, encara que no estigui institucionalitzada.
Les grans religions indiquen les seves pròpies pràctiques legítimes per accedir a aquest àmbit, i per tant també les il·legítimes (a un musulmà no li serveix comulgar, a un protestant no li serveix resar a la Mare de Déu, a un catòlic no li serveix anar a la Meca...). En altres paraules, les experiències que les grans religions plantegen moltes vegades són excloents entre elles. No obstant, podem usar la raó per trobar si les religions tenen un fons comú en el que proposen per a accedir al àmbit del misteri. Fa mil anys una persona podia néixer en una vall, adquiria la llengua i costums dels seus avantpassats i moria sense saber que havien altres cultures. Ara la raó és global i ens permet transcendir els nostres particularismes. Recordi que transcendir no vol dir rebutjar ni oblidar.
Potser sí que es pot experimentar fora de les religions aquest àmbit del misteri. Com vaig dir en un altre article, a la filosofia li resulta molt difícil parlar d’ell perquè està més enllà de la raó. Tanmateix, s’estigui dins o fora de la religió, la prova de la seva legitimitat serà que en cap cas no pot contradir la raó ni la ètica. Una cosa és l’irracionalisme, la manipulació i les crides a l’odi (com la yihad o Guantánamo) vestides de grans paraules transcendents. Una altra molt diferent és el que ens diuen savis i místics de totes les èpoques: els éssers humans som un, no hi ha divisió entre nosaltres, ni tampoc entre nosaltres i el que ells anomenen l’Absolut o la Naturalesa o Déu.
3 comentaris:
La teva divisió de mons empíric i racional sembla el símil de la línea de Plató. Però contrariament ell mai li hauria dit empíric al món de la doxa, de la opinió. Em sembla molt curiosa la unió que fas al final entre home-Déu. Tenint en compte que pocs filósofs han cregut en ell (casos com Sant Agustí són escasos), i que els pocs que ho han fet potser ho han fet una mica per obligació (Descartes sense anar més lluny). No seria millor per la filosofia repetir l'esquema platònic afegint un altre "món" per tot allò que no és ni pertanyent als sentits ni pertanyent a la raó?
Llàstima que llavors es donaria per cert quelcom que per a uns ho pot ser i per a altres no, com un judici sintètic amb veritats a posteriori de la filosofia de Hume.
És tot ben complicat... oi?
Sí que segueixo l'esquema platònic (i de fet a mi em sembla que la doxa equival al món empíric -és el món dels sentits). Respecte de Déu, trobo que la majoria de filòsofs sí que han cregut en ell o, per dir-ho amb un altre llenguatge: la majoria han fet metafísica. Precisament, amb Kant i allò dels judicis sntètics a priori, ens demostra que no podem parlar de metafísica perquè caiem en antinòmies. És per això que dic que aquest tercer àmbit (espiritual, però que amb el llenguatge de la filosofia podriem anomenar-lo metafísic) a la filosofia li resulta molt difícil parlar-ne o demostrar res, que qui millor ens parla d'aquest àmbit són els místics, però que no hi podem accedir amb la raó.
Com tu dius, el tema és complicat. Per sort, la Raó no ho és tot en la vida, veritat?
Publica un comentari a l'entrada