dimarts, 25 de novembre de 2008

Per què ens agrada tant viatjar?

Sortir a a passejar amb nens molt petitets pot resultar força pesat; s’entretenen amb qualsevol cosa que troben: una pedra, una fulla, una formiga... Al cap de poc l’adult comença a perdre la paciència: “Vinga va, deixa estar això, què fas?, anem...”. Per a un nen petitet el món sencer és una sorpresa, un continu descobriment. L’adult, que ha fet tantes vegades el camí, ja s’ho coneix i no s’hi fixa. La consciència del nen està totalment ocupada i meravellada amb el que està percebent, i no li queda lloc per pensar en el futur o el passat. Pel contrari, el adults habitualment tenim la consciència ocupada pels pensaments i no ens donem espai per a percebre l’ara i l’aquí.

Estar contínuament pensant és molt fatigós, i més tenint en compte que quasi totes les nostres idees són falses, començant per la que jo tinc de mi mateix, idea que surt del passat. Per una altra banda, la nostra societat ens obliga a pensar en el futur. Molt pocs de nosaltres anem pel carrer impregnant-nos dels arbres, el color de les façanes segons la inclinació del sol, els rostres de la gent... si és que cada dia és el mateix!. Com ja m’ho conec tant, la capacitat d’obertura a l’ara i aquí s’apaivaga, i els pensaments s’apoderen de la consciència. Arriba un punt que necessitem desconnectar de les preocupacions i la xerrameca del nostre cap. Una de les formes que més ens agrada per fer-ho és viatjar.

Estar en un lloc nou, desconegut, em reactiva aquesta capacitat perceptiva que en el dia a dia habitualment la tinc endormiscada. La meva atenció se’n va cap als balcons, la forma de vestir de la gent, el traçat dels carrers... la novetat fa que m’oblidi de la meva rutina mental i, a més a més, a l’estar més present en l’ara i aquí, em sento més viu. (Les idees, ademés de falses, estan mortes). Potser és per això que en el passat viatjar, emprendre un pelegrinatge a Santiago, Roma o La Meca, significava un camí de transformació interior o espiritual.

Lamentablement la nostra societat de consum ha transformat el viatge en turisme, i ens promet “descobrir” el que ja està més que descobert amb “sopreses” del tot planificades. El desconegut ens fa estar més alerta i més vius, però també ens dóna més por. Per tant volem viatjar, sí, però amb tot planificat i controlat.

Els viatges no només poden ser geogràfics, hi ha viatges a l’interior d’un mateix, viatges al coneixement, a descobrir noves relacions o nous espais en el meu dia a dia. Depèn de si podem mantenir aquesta capacitat d’obertura, d’admiració i de sorpresa que els xiquets ja tenen per natural i que Aristòtil deia que era la base de la filosofia.

3 comentaris:

Alberto J. Revolware ha dit...

Hola Enric,

estoy aprovechando estos días de fiestas para repasar con tranquilidad algunas cosas que he ido encontrando en los ultimos meses, en este caso tus escritos a raiz de las Jornadas Integrales.

Muy interesantes, al respecto de este ultimo, una pregunta y una aportación. La pregunta es si has oido hablar del "paseo goethiano" como practica, yo he intentado ampliar el tema pero sin mucho exito...

Y respecto a la aportación comentar que los pies tienen tantas terminaciones nerviosas como la mano y que animo a hacer micro viajes descalzos y descalzas prestando atención a lo que se siente en los pies (especialmente donde los dedos se juntan con la planta).

Pues venga, un abrazo a todas y todos y feliz vuelta de la luz y comienzo de ciclo.

Alberto J. Revolware ha dit...

Por cierto: te he enlazado en mi blog...

Salud

Enric Carbó ha dit...

No conozco eso del paseo goethiano. ¿Por qué no lo explicas en tu blog?. Lo que sí que hago a veces por la calle es contar los pasos en cada inspiración y espiración. Es un ejercicio que me parece que lo divulgó Thich Nhat Hahn