La paraula amor està molt gastada. Com entens les relacions d’amor?

Fixa’t que per la manera com fas la pregunta ja estàs distingint entre la paraula ‘amor’ i l’amor. De la primera em dius que és una paraula gastada, i tu em preguntes per l’amor, no per la paraula que l’expressa. És un gran avenç que pugues distingir ambdós sentits: per un costat estan les coses que ens importen, per un altre les paraules amb les quals ens referim a aquestes coses. Les paraules tenen tan de poder que sovint les confonem amb allò al que es volen referir. És una cosa pareguda als diners: tot i havent tanta gent que sembla que només visque per ells, els diners només tenen valor en tant que serveixen per canviar-los per coses, en si mateixos no valen per a res. Robinson Crusoe recupera del vaixell enfonsat eines, llavors i monedes d’or; aquestes últimes, a la illa deserta, no li són gens útils.

Hi ha paraules el significat de les quals no és gaire problemàtic: ‘cadira’, ‘lluna’, ‘bicicleta’... tanmateix hi ha moltes altres paraules que ens pensem saber bé el què volen dir i en realitat cada persona o cada cultura els hi dóna un significat diferent. L’amor té tant d’èxit com a tema de pel·lícules i cançons precisament perquè el seu significat és molt variat. A ningú se li acut dedicar una pel·lícula o un llibre al tema de què és una cadira, perquè el seu significat està clar per a tothom. Amb l’amor però, fins i tot hi ha qui mata per ell (el terrorista per amor a la pàtria o la seva religió, el maltractador perquè no pot viure sense ella...).

A l’hora de donar un significat vàlid i coherent a la paraula ‘amor’ tu apuntes a un concepte fonamental: les relacions. S’entengue l’amor com s’entengue, està clar que implica una obertura cap enfora. El més perillós d’aquesta obertura és que l’altre pot entrar dintre meu i llavors jo ja no sóc únicament jo, sinó jo amb l’altre. Aquesta por a les relacions, la por a deixar de ser el que jo crec que sóc, és el que porta a voler manipular i controlar. Per això tant sovint l’amor es mostra com el contrari del que hauria de ser, com una lluita pel poder. Aquesta lluita es pot disfressar amb sentiments o passions. L’amor, però, no és un sentiment, és una forma d’obrir-se a l’altre, reconeixent-lo.

La meva identitat, el que jo crec que sóc, té molt d’equivocat. La meravella de l’amor, l’obertura que implica, pot fer trontollar aquesta idea parcial que tinc de mi mateix i del món. L’amor és una obertura a allò que és (una persona, o el que sigue) tal com és, no tal com a mi em convé. Això implica discerniment (per no caure en enganys) i també coratge (per no enganyar-me a mi mateix). La pràctica d’aquestes dues virtuts, discerniment i coratge, és imprescindible per a tota relació d’amor que es vulgue autèntica.