divendres, 26 de novembre de 2010

Per què hem de permetre que els musulmans construeixin aquí mesquites, si al seu país no deixen construir esglésies?

En primer lloc perquè en el nostre país hi ha llibertat. La llibertat religiosa i de culte està contemplada a les nostres lleis. Aquesta llibertat es fica a prova i es demostra quan es tolera allò que no agrada. Com deia Voltaire: “Detesto el que vostè diu, però defensaré fins a la mort el dret que vostè té de dir-ho”. No importa que sigui minoritari, nou, extravagant o desagradable: si no ataca les llibertats fonamentals dels demés, es té tot el dret a expressar-ho i rendir-hi culte. En altres paraules, en un règim de llibertat, qualsevol té el dret d’erigir el temple o el culte que li vingui de gust. En el benentés, clar, que respecti les lleis urbanístiques, de civisme, de descans dels veïns i demés normes comunes.

La separació entre religió i Estat és una de les conquestes més fonamentals de la democràcia. Això vol dir que el govern no s’ha d’ocupar de salvar l’ànima de ningú. Cada persona ha de responsabilitzar-se de com es vol relacionar amb el Més Enllà, l’Estat no el pot obligar ni prohibir aquesta relació. En els sistemes polítics on no ha arribat la democràcia, és l’Estat qui s’encarrega de que els ciutadans practiquin la Religió Verdadera i d’impedir, pel seu bé, la religió equivocada, ja que acabarien a les flames eternes de l’infern. Diu que els fa un favor protegint-los d’ells mateixos.

La majoria de musulmans del nostre país són originaris de països on la pràctica del cristianisme està més o menys tolerada. És diferent el cas d’Aràbia Saudí (pocs dels seus ciutadans viuen aquí, la majoria són en palaus a Marbella, i són molt ben acollits –perquè són rics): allà el cristianisme està prohibit. L’Estat considera doncs que té la Veritat absoluta i tracta els ciutadans com a menors d’edat prohibint-los l’error. Personalment no m’agradaria gens que l’Estat aquí fes el mateix, i abolís la nostra llibertat imposant una veritat i prohibint-ne una altra, encara que sigui una religió en la que no hi crec. No vull que l’Estat prengui aquestes decisions per mi, sóc jo qui ha de decidir en què vull creure i en què no . I també em toca respectar els qui no creuen el mateix que jo – no respectar la seva creença (si no m’agrada, doncs no m’agrada), sinó respectar el seu dret a creure en el que vulgui.

Una altra cosa és això de “el seu país”. No estan vivint i treballant aquí? Segons la famosa definició, “és català qui viu i treballa a Catalunya” (i té voluntat de ser-ho –afegeixo jo), doncs són catalans. I suposo que per això volen construir mesquites aquí, perquè aquí és el seu país. L’aportació al PIB i a la caixa de la Seguretat Social feta pel treball dels nouvinguts ens ha anat molt bé aquests últims deu anys. Però, a més de treballar, viuen. Viure vol dir formar famílies, rendir cultes a la divinitat, vestir i menjar d’una manera particular, celebrar festes i dols... Fins fa poc, teníem una societat força homogènia amb aquestes pràctiques de vida. Ara hi ha tanta varietat que ens obliga a interrogar-nos a nosaltres mateixos ¿qui som, com a societat? La resposta no és tan fàcil com abans. Aquest és el destí humà –i el de la filosofia-: fer-se preguntes difícils

Cap comentari: