Per què ens aferrem tant a la propietat?

Aferrar-se a les propietats només és possible quan es té consciència del temps. Tenir consciència del temps vol dir, per un costat, tenir consciència de l’infinit: intuïm que el temps no pot tenir inici ni final. Fins i tot quan la ciència ens diu que el temps començà amb el Big Bang, solem preguntar “I què havia abans del Big Bang?”: Tendim a creure que tot passa dintre del temps i el temps no està dintre de res, sinó que ell conté tot el que ha passat i passarà. Per un altre costat, la consciència del temps vol dir consciència de la pròpia finitud: jo sí que tinc un començament i tindré un final.

Aquesta consciència del meu final obre uns interrogants que ningú pot respondre amb seguretat: què hi ha desprès de la mort, quin sentit té que jo estigui aquí i acabi desapareixent.... I, aquesta impossibilitat de donar una resposta certa a la meva finitud, aquest saber-me essencialment vulnerable, sobre tot crea por.

No sempre hem tingut la mateixa consciència del temps i, per tant, tampoc la mateixa noció de propietat. L’home primitiu, exemple del consell de Jesús a l’Evangeli d’imitar els lliris del camp i els ocells del cel, no es preocupava pel demà. Vivia en una mena de present etern: caçava o recol·lectava el que a cada moment trobava, i una vegada alimentat, el temps deixava d’existir fins que es tornés a despertar la gana. Per a ell, la mort podia esdevenir-se en qualsevol moment del present, no era quelcom que l’esperés amagada en futur, ja que no el podien concebre. Tampoc podien concebre la propietat: “la terra (i els arbres, l’aire...) no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra”.

Quan neix l’agricultura sorgeix una nova concepció del temps: les accions de l’ara –llaurar, plantar, etc.- tindran resposta en el futur. S’aprèn a planificar. Això vol dir que ara el temps s’entén com a lineal. Aquí neix la consciència de la meva finitud, l’angoixa de que en el futur m’espera la dalla de la mort. Ara, tenir possessions, diners, representen una negació de la mort, un anar més enllà d’aquest present perquè m’he assegurat no el pa d’avui (com resa el Parenostre) sinó el pa de demà, són per tant un símbol d’immortalitat.

Tal com han denunciat els poetes satírics de totes les èpoques, les religions prometien l’eternitat o la immortalitat mentre que centraven la seva acció en acumular diners, que és una manera d’acumular temps (“time is money”). Ara som menys religiosos, però l’angoixa humana fonamental de la nostra mortalitat no s’apaivaga amb els èxits tècnics i econòmics de la nostra cultura. Crec que per això s’exacerba la passió per la propietat, com a fugida compensatòria d’aquesta angoixa.

Publicat a l'estel, 1ª quinzena de juliol

La filosofia pot aportar alguna cosa a l’epidèmia de la Nova Grip?

La filosofia ens pot ajudar a distingir entre el que podem denominar la simple afecció de la malaltia. En el primer cas tenim l’aspecte patològic de la indisposició, sigui una fractura, una infecció o un càncer. El malalt, però, també ha d’afrontar de quina manera la societat i la cultura tracta la seva afecció. No n’hi ha prou en saber que tinc una indisposició, necessito saber per què la tinc, donar-li un sentit, un significat a aquesta afecció. Per a fer això depenc dels valors i significats que li atribueix el meu grup. Per això la malaltia està definida per la societat i per la cultura.

Per exemple, la gonorrea, com afecció, és quelcom net i clar: una infecció del tracte genito-urinari causada pel microbi Neisseira gonorrheae, que es tracta i es cura amb antibiòtics. Tanmateix la nostra societat incorpora certs significats i judicis sobre la gonorrea, que tenen a veure amb brutícia, prostitució, degeneració moral, etc. La ciència explica la gonorrea, però intento comprendre el que significa com a malaltia a través dels valors de la societat.

El significat de la malaltia –positiu o negatiu- pot tenir un impacte sobre mi enorme, i de vegades ser més destructiu que la pròpia afecció. Lamentablement moltes vegades la societat jutja negativament una afecció basant-se en la por i la ignorància. Antigament es pensava que els leprosos rebien un càstig de Déu, i la imbecil·litat de certa New Age sosté que el càncer és culpa del propi malalt a causa dels seus pensaments negatius.

Com vivim en un món de significats, en preferim un de negatiu a no tenir-ne cap. Quan menys es comprenen les causes mèdiques d’una afecció, més es tendeix a considerar-la una malaltia envoltada de mites i que acostuma a culpabilitzar el malalt o el seu grup. En aquest sentit la ignorància genera pors que sovint acaben convertides amb el que es coneix com profecies autocumplides.

No tinc prous elements de judici per parlar de la Nova Grip. Només constato que als mitjans de comunicació els està anant molt bé tota aquesta alarma, i suposo que als polítics també. Quanta més por tinguem la gent, més fàcil és que ens dominen perquè estem més disposats a renunciar a la nostra llibertat i responsabilitat. He vist que ara parlen menys de la crisi. En quant a l’irracional sistema econòmic que ha creat la crisi, abans ja en parlaven poc, i ara, gràcies a la Nova Grip, encara en parlen menys.

Publicat a l'Estel. 2ª quinzena de juny

Què pot dir la filosofia de l’avortament?

La metafísica ens ha ensenyat a diferenciar l’ésser en potència de l’ésser en acte. L’acte és el que la cosa és, la potència es una manera de no-ésser. Un embrió no és un ésser humà en acte; tampoc ho és una pedra, o un queixal. La diferència entre l’embrió i la pedra, és que malgrat que ambdós no són humans en acte, l’embrió sí que ho és en potència; això vol dir que pot arribar a ser humà, i la pedra o el queixal no. Només per aquesta potencialitat humana cal tractar el tema amb molta cura. Metafísicament no és el mateix avortar que arrancar-se un queixal.

La ètica ens diu que la moralitat d’un acte és més elevada quan més inclusiva sigui l’acció. Jo puc realitzar una acció tenint en compte 1) només el meu propi interés, 2)tenint en compte l’interès del meu grup o 3)tenint en compte l’interès de tota la humanitat i la biosfera. La primera és més egoísta, la última és més moral.

Des d’aquest punt de vista moral no es veu que sigui gaire elevada una decisió justificada en que “jo pareixo, jo decideixo; el meu cos és meu” (1). Sembla més elevat moralment manifestar “jo estic subordinada al meu grup (la meva religió, la meva ideologia) i no tinc dret a decidir sola”, ja que és una postura menys egoísta perquè pren la decissió tenint en compte un cercle més ampli (2). La postura moral superior sería tenir en compte els interessos de totes les parts implicades (3): la societat, el futur ésser humà, el seu pare i sobre tot la gestant que ha de veure si tira l’embaràs endavant o no.

Reduïr una dona a la seva estricta dimensió biológica de gestant, això és, obligar-la a seguir amb l’embaràs tant si vol com si no vol, oblidant els altres aspectes seus que la fan humana, no em sembla gaire moral. Tampoc abocar-la a un avortament sense condicions sanitàries, com passa a països del tercer món. A més a més, tal obligació tampoc té en compte l’interès fonamental d’un nen, que és venir a aquest planeta desitjat i estimat. De nou al tercer món veiem les terribles conseqüències de tants nens que naixen abocats a l’abandonament.

L’avortament és una decissió que, a més de traumàtica, es complicada des del punt de vista moral perquè és prou fàcil confondre els nivells 1 i 3. En ambdós casos es pot decidir el mateix acte –avortar- però la valoració moral és diferent si es fa des d’una postura egoista (1) o des d’una postura que el considera el menor dels mals de forma consensuada (3). Crec que la filosofia no resol el tema definitivament, però pot ajudar a ficar llum a una qüestió tan complexa.

Sempre hi ha hagut “Guerra de sexes”? Sempre la hi haurà?

La tensió entre homes i dones s’atribueix al naixement del patriarcat. Els erudits diuen que aquest va començar al neolític amb l’agricultura. Gràcies a ella va augmentar la producció i van començar les primeres civilitzacions, amb les grans mitologies religioses masculines, i sobre tot va néixer la propietat privada. Les relacions socials es van organitzar de manera que el patriarca era propietari no només de la terra i dels esclaus, sinó també dels fills, de les concubines i de la seva esposa per assegurar-se que els de la seva sang heretarien la propietat. Amb això començà la ideologia patriarcal que considerà les dones com menys valuoses. Si no la “guerra de sexes”, al menys sí que fou el començament de la guerra tal com l’ha coneguda la humanitat: l’extermini de poblacions senceres per eixamplar la propietat, l’imperi, la religió, etc. amb la conseqüent valoració del guerrer viril que era qui duia a terme aquestes gestes.

Actualment els investigadors es refereixen amb la paraula sexe a les diferències biològiques entre home i dona, i amb la paraula gènere a les culturals. Amb aquests dos conceptes es cau amb dos errors freqüents. El primer, típic entre la mentalitat conservadora, és creure que les qüestions de gènere estan determinades per les diferències de sexe, i per tant parlar de biologia és quasi com parlar de destí: quan per exemple es deia que la dona, per naturalesa, estava destinada a la llar i a la criança. El segòn error, típic entre la mentalitat “progre”, és creure que les diferències de gènere no són més que construccions culturals i per tant, la masculinitat i la feminitat es poden dissenyar –segons la moda políticament correcta del moment

Gràcies a la la Il.lustració, que va portar la noció d’igualtat de drets per a tots els humans, i a la revolució tecnològica, que permet exercir els oficis amb independència del sexe, penso que es pot superar la “guerra de sexes”; malgrat que encara hi ha qui creu que les diferències entre home i dona justifiquen la submissió d’aquesta, com passa amb cert Islam. En l’altre extrem, l’ideòleg del del Ministerio de Igualdad, un pallasso pseudocientífic anomenat Lorente Acosta, manté que l’home és essencialment un opressor i la dona una víctima impotent amb el cervell rentat, és a dir quelcom dèbil i idiota des de sempre (fins que han arribat ells per “salvar-la”).

Les diferències inevitables entre home i dona creen una polaritat, però no necessàriament una guerra. Quan s’interpreta la paraula “diferència” com que un és superior i l’altra inferior, o un l’opressor i l’altra la víctima eterna, la guerra continua. De tota manera crec que ara tenim les millors condicions per a que aquesta polaritat es resolgui no en una guerra sinó en una complementareitat que enriqueix ambdós.

Com es pot mantenir una doble vida?

Només doble? Em sembla molt poc. Generalment mantenim vides múltiples, tantes que no es fàcil comptar-les. Des que naixem comencem a relacionar-nos amb els que ens envolten i aprenem a comportar-nos tal com s’espera que ho hem de fer. La relació fonamental de l’infant és amb la familia, i poc a poc es va obrint a noves relacions: a l’escola amb els mestres, amb els amics, etc. Es pot dir que la nostra vida està feta a partir de les relacions que hem construït. Fins i tot la relació que tinc amb mi mateix està condicionada per les relacions que he tingut amb els altres. Els psicòlegs ho saben bé: si de petit he tingut relacions d’acceptació i aprovació, la relació amb mi mateix serà menys complicada que si he crescut en un ambient que no m’ha tractat bé.

Donat que som “animals socials”, com deia Aristòtil, és a dir que necessitem relacionar-nos amb els altres, continuament ens estem “vestint” amb diferents maneres de comportar-nos segons amb qui estem. No actuo de la mateixa manera davant del metge, o davant del meu encarregat a la feina, que amb els meus amics o amb la núvia. Tampoc actuo de la mateixa manera amb tots els membres de la meva familia. Els comportaments poden arribar a ser tan diferents que de vegades costa de creure que sigui la mateixa persona, per això sembla que tinguem vides diferents segons qui tinguem al davant.

Davant tanta multiplicitat de comportaments, el fil que els pot unificar és la relació que tinc amb mi mateix. Cal recordar, però, que el primer coneixement que he tingut de mi mateix ha estat a través dels altres: la seva acceptació o crítica, com hem dit, condiciona aquesta visió de mi mateix. Més endavant, habitualment a l’adolescència, pot donar-se un “rebot reactiu” de comportar-me al contrari del que els altres esperen de mi. Tanmateix aquesta reactivitat continua ficant l’accent en la opinió dels altres, per més que sigui per fer el contrari. No és gens fàcil arribar a una relació objectiva amb mi mateix, és a dir, deixar de veure’m amb els ulls dels altres, des de la seva aprovació o des de la seva crítica.

El cas que m’exposes d’algú que té una “doble vida” probablement serà que ha sucumbit de tal manera a la necessitat externa de trobar aprovació –o d’escapolir-se de la crítica- que s’ha oblidat de si mateix. De vegades un pot enganyar els altres, però no pot enganyar tothom tot el temps. I el preu que es paga per enganyar-se un mateix sempre acaba sent fins i tot més alt que el de enganyar els altres.

(publicat a l'Estel. 1ª quinzena abril 2009)

Per què ens agrada tant viatjar?

Sortir a a passejar amb nens molt petitets pot resultar força pesat; s’entretenen amb qualsevol cosa que troben: una pedra, una fulla, una formiga... Al cap de poc l’adult comença a perdre la paciència: “Vinga va, deixa estar això, què fas?, anem...”. Per a un nen petitet el món sencer és una sorpresa, un continu descobriment. L’adult, que ha fet tantes vegades el camí, ja s’ho coneix i no s’hi fixa. La consciència del nen està totalment ocupada i meravellada amb el que està percebent, i no li queda lloc per pensar en el futur o el passat. Pel contrari, el adults habitualment tenim la consciència ocupada pels pensaments i no ens donem espai per a percebre l’ara i l’aquí.

Estar contínuament pensant és molt fatigós, i més tenint en compte que quasi totes les nostres idees són falses, començant per la que jo tinc de mi mateix, idea que surt del passat. Per una altra banda, la nostra societat ens obliga a pensar en el futur. Molt pocs de nosaltres anem pel carrer impregnant-nos dels arbres, el color de les façanes segons la inclinació del sol, els rostres de la gent... si és que cada dia és el mateix!. Com ja m’ho conec tant, la capacitat d’obertura a l’ara i aquí s’apaivaga, i els pensaments s’apoderen de la consciència. Arriba un punt que necessitem desconnectar de les preocupacions i la xerrameca del nostre cap. Una de les formes que més ens agrada per fer-ho és viatjar.

Estar en un lloc nou, desconegut, em reactiva aquesta capacitat perceptiva que en el dia a dia habitualment la tinc endormiscada. La meva atenció se’n va cap als balcons, la forma de vestir de la gent, el traçat dels carrers... la novetat fa que m’oblidi de la meva rutina mental i, a més a més, a l’estar més present en l’ara i aquí, em sento més viu. (Les idees, ademés de falses, estan mortes). Potser és per això que en el passat viatjar, emprendre un pelegrinatge a Santiago, Roma o La Meca, significava un camí de transformació interior o espiritual.

Lamentablement la nostra societat de consum ha transformat el viatge en turisme, i ens promet “descobrir” el que ja està més que descobert amb “sopreses” del tot planificades. El desconegut ens fa estar més alerta i més vius, però també ens dóna més por. Per tant volem viatjar, sí, però amb tot planificat i controlat.

Els viatges no només poden ser geogràfics, hi ha viatges a l’interior d’un mateix, viatges al coneixement, a descobrir noves relacions o nous espais en el meu dia a dia. Depèn de si podem mantenir aquesta capacitat d’obertura, d’admiració i de sorpresa que els xiquets ja tenen per natural i que Aristòtil deia que era la base de la filosofia.

La paraula amor està molt gastada. Com entens les relacions d’amor?

Fixa’t que per la manera com fas la pregunta ja estàs distingint entre la paraula ‘amor’ i l’amor. De la primera em dius que és una paraula gastada, i tu em preguntes per l’amor, no per la paraula que l’expressa. És un gran avenç que pugues distingir ambdós sentits: per un costat estan les coses que ens importen, per un altre les paraules amb les quals ens referim a aquestes coses. Les paraules tenen tan de poder que sovint les confonem amb allò al que es volen referir. És una cosa pareguda als diners: tot i havent tanta gent que sembla que només visque per ells, els diners només tenen valor en tant que serveixen per canviar-los per coses, en si mateixos no valen per a res. Robinson Crusoe recupera del vaixell enfonsat eines, llavors i monedes d’or; aquestes últimes, a la illa deserta, no li són gens útils.

Hi ha paraules el significat de les quals no és gaire problemàtic: ‘cadira’, ‘lluna’, ‘bicicleta’... tanmateix hi ha moltes altres paraules que ens pensem saber bé el què volen dir i en realitat cada persona o cada cultura els hi dóna un significat diferent. L’amor té tant d’èxit com a tema de pel·lícules i cançons precisament perquè el seu significat és molt variat. A ningú se li acut dedicar una pel·lícula o un llibre al tema de què és una cadira, perquè el seu significat està clar per a tothom. Amb l’amor però, fins i tot hi ha qui mata per ell (el terrorista per amor a la pàtria o la seva religió, el maltractador perquè no pot viure sense ella...).

A l’hora de donar un significat vàlid i coherent a la paraula ‘amor’ tu apuntes a un concepte fonamental: les relacions. S’entengue l’amor com s’entengue, està clar que implica una obertura cap enfora. El més perillós d’aquesta obertura és que l’altre pot entrar dintre meu i llavors jo ja no sóc únicament jo, sinó jo amb l’altre. Aquesta por a les relacions, la por a deixar de ser el que jo crec que sóc, és el que porta a voler manipular i controlar. Per això tant sovint l’amor es mostra com el contrari del que hauria de ser, com una lluita pel poder. Aquesta lluita es pot disfressar amb sentiments o passions. L’amor, però, no és un sentiment, és una forma d’obrir-se a l’altre, reconeixent-lo.

La meva identitat, el que jo crec que sóc, té molt d’equivocat. La meravella de l’amor, l’obertura que implica, pot fer trontollar aquesta idea parcial que tinc de mi mateix i del món. L’amor és una obertura a allò que és (una persona, o el que sigue) tal com és, no tal com a mi em convé. Això implica discerniment (per no caure en enganys) i també coratge (per no enganyar-me a mi mateix). La pràctica d’aquestes dues virtuts, discerniment i coratge, és imprescindible per a tota relació d’amor que es vulgue autèntica.

Què és bell i què és lleig? Com és que cadascú té idees diferents sobre el bell i el lleig?

Si quan decidim sortir a un concert tu vols anar a sentir els “Carcassos Verds” que presenten el seu últim èxit de Trash Rock “Ronya Llardosa” i jo vull escoltar a Montserrat Caballé cantant Mozart, està clar que tu i jo tenim un concepte força diferent del bell i del lleig. La veu de Montserrat Caballé a tu et semblarà un udol que et tal.ladrarà l’orella, i a mi el soroll dels “Carcassos...” no em semblarà diferent del d’una serreria un dia de molta feina.

Tanmateix, tu sí que saps distingir els soroll dels “CarcassosVerds” del d’una serreria. El primer t’agrada, et desperta quelcom en el teu interior; el segon no et diu res i et molesta. Això vol dir en primer lloc que els “Carcassos Verds” han produït quelcom que expressa alguna cosa d’ells –com Mozart, o la meva veïna que la sento cantar mentre regla les plantes. En segon lloc, això que han expressat, té una forma que es materialitza públicament. En aquest cas, guitarres elèctriques distorsionades (i em sembla que desafinades), podrien ser violins, pintura a l’oli, bronze... En tercer lloc està com rebem tu i jo aquesta forma que expressen els “Carcassos Verds” i com hi responem. La teva educació musical ha estat diferent de la meva, per això la seva música no té el mateix significat per a nosaltres. En últim lloc, aquest significat està condicionat no només per la diferent educació que tu i jo hem rebut individualment, sinó també pel context cultural i històric en el qual ens trobem. En la seva època Mozart era rebut com un servent que distreia els poderosos; ara, nosaltres també el fruïm, però no de la mateixa manera.

Aquests quatre aspectes es troben en qualsevol obra d’art. La bellesa, però, s’estén més enllà de les creacions humanes (una posta de sol, un cos bell...). Només els humans podem reconèixer la bellesa, i ho fem també en funció de la nostra educació per al gust, i de la nostra història i cultura. Per això tenim idees que semblen tan dispars sobre el bell i el lleig. Tanmateix, per sota d’aquesta aparença tan dispar, subjectiva, tenim la capacitat de construir un enteniment intersubjectiu. Això vol dir que tu, -humà com jo, sensible a certes formes d’allò bell-, i jo -humà com tu-, si som capaços de trobar-nos, en aquest encontre podem eixamplar la nostra comprensió del bell i per tant expandir els nostres horitzons humans. La bellesa és més ampla que la nostra estreta subjectivitat; la nostra capacitat per a meravellar-nos, si sabem obrir-nos a l’altre, és infinita. Així va començar la filosofia entre els antics grecs: admirant-se de tot.

(Pubicat a l'Estel la 2ª quinzena de maig)

CARTA D’UN PROFESSOR DE FILOSOFIA AL PRESIDENT MONTILLA

Molt Honorable President:

Sóc un professor de l’IES de l’Ebre de Tortosa i aquest tercer trimestre estic impartint epistemologia als alumnes de 1º de Batxillerat. Dintre del programa està el tema de les fal·làcies, això és, raonaments que semblen ben fets però que porten una conclusió errònia que confon l’interlocutor. També s’anomenen sofismes perquè els primers que van usar-los foren els sofistes: a l’antiga Grècia ensenyaven als polítics com enganyar a la gent amb paraules, per a ells el llenguatge era una eina per mantenir-se al poder, no els importava la veritat o la mentida del que deien mentre poguessin convèncer al poble.

A classe he d’explicar els diferents tipus de fal·làcies que van descobrir els filòsofs que argumentaven contra els sofistes. Per fer més entenedora la lliçó als meus alumnes, i donat les sorprenents declaracions del seu govern les últimes setmanes, m’he permès usar algunes d’aquestes assercions com a exemple.

Fal·làcia d’ambigüitat. Consisteix en modificar el significat a d’un paraula en el raonament

· “Només agafem l’aigua que sobra de la concessió del minitransvassament”

(Aquesta aigua és de l’Ebre, no del minitransvassament; i a l’Ebre no li’n sobra d’aigua.)

· No es tracta d’un transvasament, sinó d’una captació temporal d’aigua.

(un alumne ha dit: “així a mi no em van robar, sinó que l’atracador em va fer una captació temporal dels meus euros...”)

Fal·làcia ad baculum (al bastó). S’apel·la al poder que es té per a que l’interlocutor accepti la conclusió i l’assimili, independentment de la seva justificació racional. És a dir, que l’interlocutor acabi concloent “no hi ha més remei” “no es pot fer res en contra” “ho faran igualment”

· “Aquest govern escoltarà i dialogarà amb tots els actors, però finalment complirà amb la seva responsabilitat i no permetrà que ningú es quedi sense poder beure aigua”

(No dóna cap raó per justificar aquesta conclusió, només que té el poder per a fer-ho)

Fal·làcia de dades insuficients o conclusió inatingent. Es parteix d’una premissa indiscutible per concloure una cosa diferent que no es deriva de la premissa.

· La gent de Barcelona necessita aigua per beure, per tant és necessària aquesta interconnexió de xarxes.

(No es justifica que aquesta sigui necessàriament la solució; no es consideren solucions alternatives)

Fal·làcia ad populum. S’ometen les raons pertinents apel·lant a les emocions per aconseguir que s’accepti la conclusió.

· Ens trobem en una situació d’emergència nacional. Cal dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona.

(En una situació d’emergència –sigui real o fabricada- cal posar-se a disposició de qui dirigeix, ja no és necessari discutir sobre la justícia de la mesura. Naomí Klein: “La doctrina del shock”)

· La insolidaritat està molt mal vista a la nostra societat. Cal que les Terres de l’Ebre no siguin tan egoistes amb les necessitats de la capital.

(La solidaritat va de qui té més riquesa a qui en té menys. Aquí està funcionant del revés, només cal comparar l’evolució econòmica de Tarragona i de l’Ebre des del minitransvassament)

Fal·làcia tu quoque (tu també). No s’afirmen raons per replicar la crítica sinó que es torna la ofensa a l’acusador. (“I tu més” que diuen els xiquets quan es barallen)

· No se’ns pot criticar per portar 40 hm3 a BCN perquè CiU en volia portar 190.

(la qüestió no és el que volia fer CiU. La qüestió és si la decisió de prendre 40 hm que haurien de baixar per l’Ebre és justa i necessària)

Fal·làcia ad verecundiam (apel·lació a l’autoritat). Es basa l’opinió de gent reconeguda per justificar conclusions que no tenen a veure amb la seva expertícia.

· L’Agència Catalana de l’Aigua –ACA- , que és qui sap més de gestió d’aigua a Catalunya, ha conclòs que la solució és interconnectar xarxes.

(L’ACA és independent dels interessos del govern, dels interessos de les grans empreses com AGBAR o la Caixa? Si els experts de la Nova Cultura de l’Aigua i de la Universitat diuen que aquesta solució no és bona, en què es fonamenta l’autoritat de l’ACA per dir el contrari?)

Fal·làcia ex populo. Es defensa una postura perquè molta gent hi està d’acord.

· La majoria del Parlament ha votat a favor. La majoria de la gent de Barcelona també hi està d’acord.

(La justícia d’una resolució mai es mesura pel seu suport majoritari sinó perquè s’ha tingut en compte totes les parts implicades. De fet, l’essència de la democràcia està en el respecte als drets de la minoria, no únicament en el poder de la majoria)

Fins aquí alguns dels exemples que el seu govern m’ha brindat per impartir la lliçó. Tanmateix, com que no sóc cap especialista en epistemologia, no voldria estar explicant inadvertidament coneixements erronis als meus alumnes. Li escric aquesta carta per si de cas a les seves oficines compta amb millors experts que poguessin corregir aquesta explicació sobre les fal·làcies.

De tota manera, com vostè sabrà, aquí a les Terres de l’Ebre, com a qualsevol lloc del planeta, no cal tenir molts coneixements filosofia per saber distingir la veritat de la mentida.

Atentament

Enric Carbó

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució; aquésta passa per l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria a la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

Va escriure que hi ha un àmbit de la realitat que és el del misteri. Hi ha alguna manera d’experimentar-lo des de fora de les religions?

Les religions van ser les primeres en mencionar aquest àmbit que està més enllà del nivell físic (empíric) i també del nivell simbòlic (racional). També eren les que oferien una explicació per comprendre’l i organitzaven les experiències (rituals, oracions, sacrificis...) per accedir-hi.

De tota manera primer hauríem d’aclarir què entenem per religió. Sabem que els nostres avantpassats neandertals van experimentar aquest àmbit i es van interrogar sobre ell perquè enterraven els seus morts amb un ritual. Això era religió? Si respon que no, probablement voldrà dir que per religió només entén les grans religions organitzades que van venir després, i per tant abans només podia haver mite o màgia, igual que després de les religions va arribar la ciència. Si respon que sí, suposo que vol dir que tant si vivim en una època de mite o religiosa o científica, l’àmbit del misteri és cosa de la religió, encara que no estigui institucionalitzada.

Les grans religions indiquen les seves pròpies pràctiques legítimes per accedir a aquest àmbit, i per tant també les il·legítimes (a un musulmà no li serveix comulgar, a un protestant no li serveix resar a la Mare de Déu, a un catòlic no li serveix anar a la Meca...). En altres paraules, les experiències que les grans religions plantegen moltes vegades són excloents entre elles. No obstant, podem usar la raó per trobar si les religions tenen un fons comú en el que proposen per a accedir al àmbit del misteri. Fa mil anys una persona podia néixer en una vall, adquiria la llengua i costums dels seus avantpassats i moria sense saber que havien altres cultures. Ara la raó és global i ens permet transcendir els nostres particularismes. Recordi que transcendir no vol dir rebutjar ni oblidar.

Potser sí que es pot experimentar fora de les religions aquest àmbit del misteri. Com vaig dir en un altre article, a la filosofia li resulta molt difícil parlar d’ell perquè està més enllà de la raó. Tanmateix, s’estigui dins o fora de la religió, la prova de la seva legitimitat serà que en cap cas no pot contradir la raó ni la ètica. Una cosa és l’irracionalisme, la manipulació i les crides a l’odi (com la yihad o Guantánamo) vestides de grans paraules transcendents. Una altra molt diferent és el que ens diuen savis i místics de totes les èpoques: els éssers humans som un, no hi ha divisió entre nosaltres, ni tampoc entre nosaltres i el que ells anomenen l’Absolut o la Naturalesa o Déu.

Què és la espiritualitat?

Podem considerar que la realitat té nivells. Un primer nivell seria el material: les pedres, els arbres, els núvols, el cos... Un segón nivell seria el simbòlic, que és purament humà. Un arbre no sap que és un arbre, espècie vegetal que s’alimenta de terra i aigua tal com ens ensenya la botànica. Això ho sabem nosaltres, els humans, que som els que hem creat aquest nivell simbòlic. Aquest nivell comprèn totes les creacions humanes: l’art, la ciència, el llenguatge i demés.

Des d’aquest segón nivell podem donar comptes del món material empíric del primer nivell (què és un arbre, per què surt el sol, etc.). Aquest segón nivell també pot donar comptes de si mateix: pot explicar els criteris per distingir la bona ciència de la dolenta (la Terra és rodona i no plana com abans pensaven), el bon art del lleig, el just de l’injust, el bé del mal, etc.

La espiritualitat pertanyeria a un tercer nivell, superior al simbòlic humà. Des de la filosofia i la seva eina bàsica, la Raó, és molt difícil entrar en aquest nivell i donar-ne comptes, tal com es pot fer amb els altres dos. Hi ha hagut filósofs que s’han esforçat per explicar-lo; la seva disciplina es coneix com metafísica, que tracta de la realitat més essencial de les coses (El nostre món té un sentit o tot és fruit de l’atzar? La meva mort és l’acabament absolut o jo tinc una ànima?). Al segle XVIII el filòsof Kant va demostrar que la Raó no pot donar comptes d’aquest àmbit tal com ho fa amb el nivell empíric: es troba amb paradoxes de les que no se’n pot sortir.

Ara bé, com que la Raó no hi pot entrar, això vol dir que no hi ha aquest tercer nivell? Molts així ho sostenen; n’hi ha d’altres, però, que des de la seva experiència sí que ens en han parlat: no són els filòsofs sinó els místics. Això ens remet a una pregunta classica “quina diferència hi ha entre un boig i un místic?”. No és fàcil de respondre, perquè ambdós parlen des d’un àmbit que està fora de la Raó. El místic però, en comptes de perdre’s com el boig, ha penetrat i ha vivenciat la realitat més absoluta i trascendent.

Qui també parla d’aquest tercer nivell són les religions organitzades. Sovint han tingut la pretensió de mantenir el monopoli d’aquest àmbit, i per tant han rostit a la foguera o han fet la yihad als qui no pensaven com els seus dirigents. Tanmateix, per molt que es tracti d’un nivell superior al de la Raó, mai no pot estar en oposició amb ella; si no, en comptes d’un nivel trans-humà, es trobaria en un nivell infra-humà. Apel.lar a un nivell espiritual superior per negar a Darwin, aplaudir assassins suicides o defensar la inferioritat de la dona contradiu la Raó de manera anàloga a si es diu que la Terra és plana i no rodona. Una cosa és que la Raó es trobi amb paradoxes, i una altra molt diferent és contradir-la. El tercer nivell és l’àmbit del Misteri, però que no es pugui explicar racionalment no vol dir que se’l pugui usar per justificar la irracionalitat i la mentida.

(Publicat a "l'Estel"; 2ª quinzena d'octubre)

Penso que l’home és racista de mena, i també classista. És més racista que classista o al revès?

Des de la filosofia i des de l’antropologia hi ha un acord força generalitzat en que és molt difícil definir què és l’ésser humà, és a dir, donar una resposta definitiva de l’estil “l’home és X o l’home és Y”. Alguns antropòlegs ho expliquen afirmant que l’ésser humà és un ésser inacabat: sempre s’està fent, perquè contínuament està descobrint en si mateix noves potencialitats que es poden actualitzar.

De la mateixa manera que els animals, un humà té una naturalesa: és un mamífer, necessita respirar, consumir 2500 calories diàries, té un aparell digestiu, locomotor, etc. Són aspectes que la ciència ha explicat i definit molt bé. Tanmateix, a diferència dels animals, nosaltres tenim cultura. La cultura no és una cosa definitiva i acabada que podem explicar igual que la naturalesa, és un procès en canvi continu que no s’atura mai, i la cultura és el que ens fa humans i ens defineix com a tals.

Pel que he dit deduirà que no crec que els humans siguem racistes, classistes o qualsevol altra cosa de mena; com a molt, ens hi han fet per la cultura en què alguns han estat immergits, però no ho som.

En el regne de la naturalesa no hi ha llibertat perquè tot està determinat a ser com és, i no es pot elegir (un lleó no pot escollir fer-se vegetarià ni una gasela carnívora, ni jo puc optar per deixar de respirar una horeta...). En l’àmbit de la cultura i de l’educació que hem rebut, si prenem consciència dels condicionants amb els quals ens han construït com a persones, hi ha una possibilitat de no deixar-se conduir per ells i elegir una altra alternativa. La naturalesa ens fica uns determinants que no podem canviar, la cultura ens fica uns condicionants que potser sí.

Al llarg de la història uns grups humans han dominat uns altres amb la construcció d’uns discursos culturals (ideologies) que pretenien justificar el seu domini pretenent que eren naturals: “els negres són salvatges incivilitzats, les dones són inferiors i estúpides, els aristòcrates tenim la sang blava, el rei ho és per voluntat divina...” Hem d’estar agraïts als filòsofs que es van preguntar si això de debò era natural i a la ciència que va demostrar que no ho era. No hi ha naturalesa humana. Que siguem racistes o altruistes depèn de com ens construim i la nostra constucció depèn de com fonamentem i justifiquem racionalment els valors que escollim per a fer-nos humans.

Publicat a "l'Estel"; 1ª quinzena d'octubre

“Coneix-te a tu mateix”. Això és possible sense els altres?

No, és impossible coneixer-me sense els altres. “Jo soc... jo vull... jo penso... a mi m’agrada... crec que...”, que forma part d’aquest coneixer-me a mi mateix, és un ús del llenguatge. Sense el llenguatge jo no em puc coneixer, i el llenguatge no és meu, me l’han donat els altres. Un llenguatge que fos exclusivament meu no serviria de res. El que jo soc, ho soc gràcies al que els altres m’han donat, començant pel llenguatge.

Els grecs deien que som animals socials, és a dir, que per naturalesa estem fets per a viure amb els altres. La paleoantropologia actual corrobora això: en el nostre procès evolutiu, fa uns tres milions d’anys s’havia consolidat el desplaçar-se només amb dos peus (som els únics animals bípedes). Això va comportar un canvi en els ossos de la pelvis que, juntament amb el creixement del cervell del nadó, va fer que entre els homínids el parir fos complicat i que per tant requerís de l’ajuda dels altres. A més a més, com el desenvolupament dins la panxa de la mare sobre tot és de l’encèfal, les demés funcions (moviment, etc.) que permeten la supervivència están molt poc desenvolupades. Un nadó humà és l’animal més immadur i vulnerable de la naturalesa: durant anys necessitarà l’ajut i el suport d’una xarxa social –en primer lloc la familia- per sobreviure i desenvolupar-se. Els altres no només m’asseguren la vida –biològica- una vegada nascut, també em fan humà amb el llenguatge i l’educació

Potser quan un ja està format i desenvolupat pot decidir apartar-se dels altres. Diuen que Sant Antoni i altres anacoretes es retiraven al desert, i allà el dimoni els temptava. Que estiguessen al desert o emmig de la multitud era una cosa secundària perquè ja havien adquirit el que ens fa humans, el llenguatge. Per això podien decidir d’apartar-se. I les temptacions suposo que és una manera d’explicar que s’enfrontaven al que ja duien dins ficat des de fora.

Una altra qüestió és si mai ens arribem a coneixer-nos a nosaltres mateixos. La nostra societat promou una falsa individualitat que dificulta un coneixement vertader del que som i per tant dificulta també una relació autèntica amb els altres. Els grecs anomenaven idiota al que anava totalment a la seva pensant-se que podia prescindir dels demés. Aquesta falsa individualitat actual en filosofia se li diu alienació: pensar que jo soc... jo vull... jo faig... coses que no són autèntiques ni reals tot i que m’han fet creure que sí. Els grecs, ademés del “coneixe’t a tu mateix”, mantenien que la raó és comuna i només amb els altres em puc realitzar com humà. Crec que és un principi encara vigent.

cuiners mediàtics i filosofia

Els grans cuiners mediàtics del nostre país, que un dia sí i l’altre també surten a la TV amb una espècie d’exhibició gastronòmica-literària mostrant les seves creacions –que per cert, no tenen gairebé res de mediterrània- i que per poder-les assaborir cal tenir la butxaca ben plena, no podrien també fer classes de filosofia?

Aristòtil deia que hi ha tres classes de saber: el teòric, el pràctic i el tècnic. El teòric no busca produir res, només entendre per què la realitat és com és; seria el saber de la filosofia o la ciència. El saber pràctic tracta de l’acció, fa referència a la pregunta “què he de fer?”. La resposta és molt senzilla: “el que és bo”. Si es tracta del que és bo per a mi se n’ocupa l’ètica. Si es tracta del que es bo per a nosaltres se n’ocupa la política. El que ja no és tan senzill de respondre és la pregunta “què és bo (el bé)”?.

El saber tècnic Aristòtil també l’anomenava poètic. Fa referència al que produïm segons regles o mètodes. Està clar que els cuiners aquestos de la TV han demostrat posseir un bon saber tècnic, per això surten a la pantalla i per això poden cobrar les quantitats que cobren als que volen degustar les seves creacions. Tenen un saber tècnic reconegut i se’l fan pagar. Personalment no puc parlar gaire de les seves obres, ja que la meva butxaca no està per a n’aquestes despeses. De tota manera, sobre tot aquí els habitants de les Terres de l’Ebre, em sembla que tots tenim en el nostre cercle de família o d’amics aquella persona especial que amb uns ingredients de la terra senzills ens fa aquella paella, o suquet de peix, o una coca o uns pastissets que ens deixen bocabadats. Abans he dit que no es fàcil respondre a la pregunta “què és bo”, feia referència a l’ètica; tanmateix, quan es tracta de menjar, em sembla que els ebrencs tenim molt clara la resposta. Això té a veure amb l’educació (educació per al gust, en aquest cas). El bon menjar no va aparellat necessàriament amb una gran despesa. La cultura dominant ens vol fer creure que allò bo és el que val molts diners. Respecte del menjar, des de la meva experiència de tortosí, puc assegurar-li que no és així.

Dominar un saber tècnic –en aquest cas la cuina- no és garantia de dominar altres sabers. La filosofia està tan prop (o lluny) de la cuina com de l’infermeria o la lampisteria. Cadascuna d’aquestes disciplines demana una formació específica, teòrica o tècnica. Tot i que algun d’aquests cuiners potser també podria tenir un bon coneixement de la filosofia, em sembla que als directius de la TV no els faria gaire gràcia que en parlessin. La cuina pot ser un espectacle, la filosofia ja és més difícil. Amb aquest paper més humil que juga la filosofia crec que pot contribuir més efectivament al saber més important, el pràctic, aquell que ens diu què he de fer per viure bé i ser feliç. És un saber que un mateix se l’ha d’anar construint, i no em sembla que els espectacles ajudin gaire. Això sí, un plat ben cuinat estic segur que no és cap impediment per assolir aquest saber.

Pot comentar l’afirmació del conseller d’interior Saura de que és partidari de legalitzar totes les drogues?

Em sorprèn que algú com Saura pugui dir un disbarat tan gros. L’Estat o el govern mai podran legalitzar cap droga perquè no tenen potestat per a fer-ho. És cert que actualment la llei prohibeix certes drogues. L’origen històric d’aquesta il.legalització absurda es troba a començaments del s. XX en missioners fonamentalistes protestants dels Estats Units, que van aconseguir promoure la vigent legislació mundial contra “la droga”. D’aquí la total irracionalitat d’una llei que mai ha pogut definir amb criteris científics -farmacològics- què és “droga” (¿Per què a Europa l’alcohol sí i el cannabis no, i als països islàmics és al revés?). D’aquí també la inutilitat de la “guerra contra la droga” de finals del s. XX.

A llarg de la història els Estats han tractat de prohibir activitats dels ciutadans que només els concerneixen a ells mateixos. Per exemple, actualment la pràctica del cristianisme és il·legal a l’Aràbia Saudí. Això vol dir que si hom vol anar a missa el diumenge no podrà perquè està prohibit. Millor dit, sí que podrà, però d’amagat (a una ambaixada, per exemple), igual que hi ha gent que consumeix drogues prohibides d’amagat. Imaginem-nos que ara arriba un polític que pretén legalitzar les misses, és a dir, donar permís per a que la gent pugui anar a missa i comulgar. Qui és ell per donar aquest permís? El dret d’anar a missa (o de no anar, o d’anar a la mesquita) és un dret individual, responsabilitat meva. Si l’Estat ha prohibit l’exercici d’aquest dret, l’únic que ha de fer és revocar la prohibició, això és, despenalitzar la missa, i a partir d’aquí, que cadascú exerceixi la responsabilitat de salvar la seva ànima com cregui convenient sense entrebancs.

L’Estat pot legalitzar la meva botiga, el meu pou d’aigua o la meva residència, són assumptes en els que em donarà el permís si compleixo els requisits. Però l’Estat no té cap potestat per donar-me permís en el que afecta a la meva ànima o la meva salut. Si per practicar la religió equivocada després vaig a l’infern és la meva responsabilitat, l’Estat no pot salvar-me de mi mateix. El mateix passa amb el cos, és la meva responsabilitat les substàncies que pugui ingerir o els vehicles d’embriaguesa que vulgui usar. Demanar la legalització de drets individuals denota la perillosa convicció de considerar l’Estat com el nostre amo en comptes d’ésser el nostre servidor. Un altre assumpte (potser és el que volia dir Saura) és demanar la despenalització, que retorna als individus la responsabilitat de les pròpies accions.

Això de la filosofia pot ajudar resoldre problemes actuals com el terrorisme, o és massa teòrica?

A mi em sembla que pot ajudar molt. Una de les funcions de la filosofia és ajudar-nos a pensar amb claredat. Si quan tenim un problema no el definim amb precisió serà molt difícil abordar-lo des d’una perspectiva racional i resoldre’l de manera satisfactòria. Podrem emprar molts esforços que resultaran infructuosos, com sembla que ara està passant amb el terrorisme.

Tal vegada la filosofia pot semblar molt teòrica, però qualsevol problema comença amb el llenguatge i la forma com el definim, tot i que les solucions no vinguin de l’àmbit lingüístic sinó de l’economia, la política, o altres. Per entendre això del llenguatge ficaré l’exemple d’una de les últimes campanyes electorals: el slogan de no recordo quin partit era “fets, i no paraules”, tanmateix això ho ficaven en paraules penjades a tot arreu. ¿En què quedem? Aquesta confusió entre fets i paraules està molt estesa, com si fossin coses contraries, quan les paraules són també fets.

Respecte del terrorisme el problema és que no se sap bé el què és. Llavors s’està fent la guerra a una mena de fantasma. Gastaran un disbarat de recursos en aquesta guerra i crearan un sofriment enorme i inútil com sempre ha passat en totes les guerres, però és molt dubtós que arribin a guanyar contra aquest enemic fantasmagòric, tal com la història ha mostrat en aquesta mena de guerres. La última va ser la guerra contra “la droga” (mentre les màfies van doblar els seus beneficis i les empreses tabaqueres els van quintuplicar)

La ONU, tot i que ho ha intentat sincerament, no ha pogut ficar mai d’acord els Estats per a que arribin a una definició de què és terrorisme. I és poc probable que ho aconsegueixi. Només cal pensar en la política “antiterrorista” que practica Israel, que durant un temps fins i tot va legalitzar la tortura. Mentre duri la confusió el problema persistirà.

Si s’usen conceptes en els que hi ha acord en la seva definició, com assassinat o homicidi, és més fàcil crear els instruments adients per combatre’ls. Tanmateix, quan el “nosaltres (els bons)” necessita diferenciar-se absolutament de “ells”, llavors es recorre a conceptes confusos per emmascarar que, a l’hora de crear dolor, els humans desgraciadament no som tan diferents els uns dels altres. Per recuperar la consciència del que veritablement som crec que la filosofia és una bona eina.

Totes les opinions són respectables?

No, ni de bon tros. Més aviat és el contrari, probablement no en deu haver cap que sigui respectable. Els antics grecs ho deien molt clar: la opinió és el contrari de la veritat. Clint Eastwood, a “Harry el brut”,la defineix amb el seu estil: “les opinions són com els culs: cadascú té el seu”. El nostre sistema tecno-democràtic afavorex molt això de que cadascú tingue la seva opinió. Aquí rau el problema: tancats en la opinió pròpia és impossible que sorgeixI la veritat. Fa temps, en un article, ja vam dir que la veritat mai és pròpia d’un, sinó que és comuna. Amb la proliferació d’opinions, el nostre sistema s’assegura que mai es pugue escoltar la veritat; és una bona manera de tenir a la gent controlada i desmobilitzada, perquè el control ja no s’exerceix des de fora amb policies com a les velles dictadures, sinó des de dins: encerclats dintre de les opinions i gustos personals és difícil que hom pugue obrir-se més enllà d’una individualitat il.lusoria feta de diners i de consum.

Un exemple nefast d’aquesta promoció de les opinions personals és això de que “totes les opinions (o idees) són respectables”. Segons aquest absurd, serà tan digna de respecte l’opinió que diu “segons la nostra tradició, tallar el clítoris a les xiquetes és bo” com la opinió contrària. Per molt que alguns clamen pel respecte a les seves tradicions i opinions, està clar que la primera és falsa i intolerable.

La trampa dels raonaments com el que dóna títol a aquest article és que tracten de confondre el respecte a les opinions amb el respecte que tota persona mereix pel fet de ser persona. Com diu la Declaració Universal dels Drets Humans, el respecte a tota persona és inalienable (mai se li pot retirar). No es pot privar mai de llibertat a una persona o perseguir-la per les seves opinions, encara que aquestes siguen discriminatòries, racistes o homicides. Una altra cosa és que tracte de ficar-les en pràctica –la societat ha de protegir-se. I una altra cosa és que algú que manifesta en públic les seves opinions o creences pretengui evitar la crítica (o la burla) d’aquest públic invocant un inexistent dret al respecte de les opinions.

Les opinions són la mort de la veritat i de la raó. I quan més personals, més falses. La veritat mai és personal. Com deia el savi poeta Antonio Machado:

¿Tu verdad? No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

Per què hi ha tanta enveja en el nostre món?

L’enveja sorgeix com a conseqüència de desitjar una cosa però no voler pagar el preu que ha costat. És el resultat de la inconsciència o d’una percepció incompleta de la realitat. Si passa per davant meu algú conduint un Rolls Royce i li tinc enveja vol dir que només he percebut una part de la seva realitat, la que a mi m’ha agradat –el cotxe-, però no la seva altra part que ja no m’agradaria (potser és un traficant de drogues, potser és un fill de papà immadur, malcriat i imbècil, potser és algú que ha treballat moltíssim, d’una manera que jo no hi estic disposta a fer...). Si percebés a l’altre en tota la seva realitat ja no li tindria enveja perquè simplement veuria que les circumstàncies de la seva vida, amb les seves coses bones i dolentes, no són les de la meva vida.

L’església cataloga l’enveja com un dels pecats capitals i la defineix com la tristesa o desplaença per la felicitat de l’altre. Amb això sembla que l’envejós, més que dolent, és un desgraciat: reconeix que el bé no està al seu abast, que el té un altre.

No sé si en el nostre món hi ha més enveja que abans. El progrés econòmic de la nostra societat opulenta l’hauria d’haver disminuït, ja que aquí tothom té les necessitats bàsiques satisfetes (no passem gana, etc.). Si continua havent-hi enveja és que hi ha gent que no posa el centre de la seva vida en si mateixa i creuen que els principals béns no estan en ells mateixos sinó en els altres. Això és un viure descentrat o, com he dit abans, inconscient del que un és. Totes les tradicions religioses i la majoria de les filosòfiques reconeixen que en el nostre interior tenim un principi bo (habitualment li han dit “ànima”) que ens nodreix, ens fica en contacte amb el més essencial nostre i també ens fica en contacte amb el més essencial que està més enllà del nostre petit món egoista (“transcendència”, li diuen).

Viure desconnectat d’un mateix porta a l’error de creure que la millor vida no està al nostre abast. Polítics i comerciants amb la TV reforcen aquest error amb falses promeses de felicitat a canvi de que els entreguem la nostra responsabilitat i atenció. Ningú pot viure la vida d’un altre; caure en aquest error porta a desconnectar-se de la pròpia vida i substituir-la per idees, com fa l’envejós, que amb les seves falses creences ell mateix es torna desgraciat. Les idees (que són totes falses) no poden substituir mai la riquesa que la vida ens ofereix, però si ens oblidem de nosaltres mateixos i de la responsabilitat que tenim envers nosaltres, llavors podem caure en l’enveja o altres formes d’inconsciència, en fer més cas a les idees que a la vida.

“Sóc humà i res humà m’és alié”. És humana la violència?

La resposta és sí, només cal mirar el telenotícies. En filosofia, ans que res, cal definir els termes per saber de què parlem. Haurem de distingir entre violència, agressivitat, poder i altres termes semblants.

Entre els animals de la materixa espècie l’agressivitat té una funció jerarquitzadora que produeix vencedors i vençuts; llavors l’agressió cesa, perquè mai té com a missió la destrucció de l’altre. Això no passa amb l’espècie humana; el dominant, si té problemes d’autoestima o identitat, pot continuar usant-la contra si mateix o els demés sense que ja tingui a veure amb la millora de l’estàtus. Troba una satisfacció psicològica que no està en els animals: la satisfacció pel poder.

La violència apareix des que una comunitat humana constitueix un Estat. Aquest poder de l’Estat, vist des de la situació anterior, és violència; però vist des de la legitimitat de l’Estat aquest poder és “defensa de la llei i l’ordre”.

Un altre tema és si la violència és justificable o evitable. Habitualment les doctrines polítiques i morals només la consideren justificable per mantenir un ordre legítim, que hauria de ser pacífic i no violent; això ens porta a la paradoxa d’haver d’usar la violència per a evitar-la. Aquesta justificació també l’han emprat els revolucionaris polítics, que també diuen que la violència és un mitjà i no un fi. Un dels polítics més clars a l’hora de fixar els límits a la violència va ser Gandhi, amb la seva política de no-violència (ahimsa): “el fi està en el mitjans”.

El conflicte és inseparable de la condició humana (i animal). El que ja no està determinat per la nostra naturalesa és la forma de respondre davant el conflicte. Pot encarar-se amb guerra i violència com mostren els últims 5000 anys d’història, però això no és una fatalitat biològica . L’any 1986 es van trobar a Sevilla uns prestigiosos científics apadrinats per la UNESCO que van declarar científicament incorrecte dir que portem una propensió a la violència o a la guerra. Com va manifestar el bioquímic Federico Mayor Zaragoza en la reunió “No hi ha gens ni per a l’amor ni per a l’agressió. Hom no neix d’aquesta manera o de l’altra, hom es fa. Es fa a través de l’educació i del desenvolupament”. Els científics van concloure: “La mateixa espècie que ha inventat la guerra també és capaç d’inventar la pau. La responsabilitat incumbeix a cadascú de nosaltres”.