diumenge, 22 de juliol de 2007

Crec que sóc gai

Una de les tasques de la filosofia és dubtar de tot el que a un li han dit. És un bon començament que la qüestió l’hagis plantejat des del dubte (dius “crec”) i no des de l’afirmació, ja que llavors no hi hauria tant que parlar. La qüestió filosòfica pertinent aquí és la de la identitat. A qui li resulta important la teva definició?

Ser i saber impliquen seguretat (“Jo sé qui sóc!”, deia Don Quixot en el cim del seu deliri). Per això hi ha tantes institucions (l’Estat, la Familia, el Comerç, la Religió, etc.) que es dediquen a proporcionar-nos un sentiment d’identitat per a fer-nos sentir segurs. Institucions polítiques, a canvi del nostre esforç per mantenir-les, ens asseguren que som “espanyols” o qualsevol altra identitat nacional (en nom d’aquestes identitats els últims segles s’han organitzat unes matances increibles). Amb el Comerç és el mateix: hom no es compra un cotxe o un desodorant simplement per desplaçar-se o treure’s el mal olor; amb aquests objectes el que obtens (et prometen) és manifestar la teva personalitat, per exemple una manera de ser que l’associen a l’èxit sexual i coses així.

Els temps canvien i algunes d’aquestes institucions proporcionadores d’identitat van a la baixa. La necessitat de saber qui sóc porta al sorgiment d’altres com la de l’orientació sexual. Potser aquesta qüestió t’ha sortit perquè t’has enamorat. Habitualment en aquest cas hi ha un ensorrament del que un creia que era a causa de contactar amb una meravella mai viscuda fins llavors, ni tan sols sospitada. És un moment perillós perquè aquesta meravella implica inseguretat. La por associada a la inseguretat pot fer-te buscar en el mercat d’identitats quelcom que et tranquilitzi. Desenganya’t: mai acabem de saber del tot qui som, per molt que t’ho prometin l’Estat, la TV, la religió, la targeta de crèdit o fins i tot la persona de qui t’has enamorat (si és el cas). El que tu ets, sigues el que sigues, no pot venir de fora. Si busques en la persona que estimes que et digue qui ets tu la posaràs en un lloc equivocat i la meravella del descobriment i la creació s’apagarà. En quan a les altres institucions, estaràn encantades de dir-te el que tu ets, a canvi et tancaran en un definició i et robaran la llibertat.

Penso amb la gran poetessa grega Safo de Lesbos, que ha cantat com ningú les meravelles de l’amor (i els seus turments associats). Si algun dels crítics o terapeutes que ara corren li hagués dit “l’únic que a tu et passa és que ets una lesbiana, només això”, em sembla que a la pobra Safo se li hauria apagat aquesta poesia que durant segles ha meravellat a tants.

Els antics filòsofs grecs deien “coneix-te a tu mateix”. Aquesta és una tasca no té aturador fins al dia de la mort. Si et quedes tancat en una identitat ben definida (“sóc gai”) hauràs de valorar si això et serveix per saber qui ets tu de veritat o si pel contrari fa que t’oblides del téu ésser real apegant-te a aquesta definició. Preguntar-se qui sóc jo és una tasca que demana honradesa per a no autoenganyar-se i valentia per entrar en els aspectes foscos que tots tenim; Una tasca feixuga, per tant. Alguns creuen que poden eludir-la penjant-se una etiqueta amb la que se senten disculpats d’emprendre aquesta indagació. Però des dels grecs sabem que “coneix-te a tu mateix” no admet substituts ni respostes acabades.

(Publicat l'abril de 2005)