dimecres, 18 de juliol de 2007

Per què els humans no podem viure sense art?

Aquesta pregunta fa uns pocs segles no s’hagués entès. Parlar de “art” en singular només s’ha fet desprès del Romanticisme, quan es va considerar que havia un tipus de persona especial, “l’artista”, que feia “art”, una activitat superior que no depenia ja tant de la seva destresa amb les mans o els instruments com de les peculiars característiques de la seva personalitat (el “geni”) que projectava en l’obra.

Abans d’aquesta concepció de l’art com una cosa singular, el que havia eren diferents arts i artesanies, i no es pensava que unes fossin superiors a les altres. L’art era l’habilitat per produir alguna cosa segons certs mètodes o models. Així un pagès, un mariner, un arquitecte o un pastisser tenien “art” per exercir el seu ofici, i dins del gremi no era difícil valorar qui ho feia millor o pitjor. Actualment, distingir amb objectivitat una bona obra d’art d’una dolenta s’ha tornat molt difícil (vostès em perdonaran, però he vist tipus que s’anomenen artistes presentant autèntiques caguerades que han estar força aplaudides i subvencionades...)

No estic segur de si tots els humans no poden viure sense art. Durant molt de temps els que han ocupat posicions de poder han volgut prohibir-ne algunes formes o si més no, controlar-les en funció dels interessos de l’Estat. Algunes expressions artístiques es van considerar perilloses o subversives. És curiós que aquests intents de control es donessin amb l’excusa de que l’art mentia, és a dir, distorsionava la realitat i podia conduir el poble cap a camins perillosos. Això vol dir que l’art, i la bellesa que tractava de reflectir, “distreia” de les coses autènticament importants (com la supervivència, el treball o el servei al governant...) i amb aquesta distracció també posava en perill la pervivència de la organització social, d’aquí la necessitat de dirigir-lo cap als fins que interessaven als poderosos.

Si l’art només era una cosa superficial i mentirosa, per què li tenien tanta por? Una resposta pot ser que el que temien en l’obra d’art era la presència d’una veritat incontrolada, una veritat alternativa que entra en conflicte amb l’Estat i la religió organitzada i escapa al seu control administratiu. Darrera de certes creacions artístiques alenaria la força de la vida, amb tot el que té de bellesa i alegria, però també de crueltat i dolor, la vida que no es deixa sotmetre a explicacions i raons, que només pot ser sentida, i que per tant tampoc pot ser administrada i reduïda a promeses d’un futur millor.