diumenge, 22 de juliol de 2007

Per què hi ha tantes controvèrsies amb els símbols i causen tants malentesos?

Un símbol és una cosa que representa una altra cosa. Més concretament: un senyal no natural; a diferència dels signes, que són senyals naturals. Per exemple, el fum és senyal de que hi ha foc, és natural. La paraula “arbre” en català representa l’objecte que tinc davant la finestra, és un símbol; en castellà aquest objecte li diuen “árbol”, el simbolitzen amb una altra paraula.

Hi ha filósofs que defineixen l’ésser humà com a simbòlic, diuen que la nostra diferència bàsica amb els animals és que nosaltres construim símbols i ells no. Un esquirol corre per dalt d’un arbre sense caure, però no sap que allò és “un arbre”, simplement s’hi està dalt, ja en té prou i no li cal més. Nosaltres no toquem la realitat directament com fan els animals, sinó que ho fem a través dels símbols. El símbol més important que hem construït és el llenguatge. Cada llenguatge fabrica un món propi; diuen que els esquimals tenen més de vint paraules per definir la neu, per tant si jo mai vaig a pol nord, la visió de la realitat que tindré serà diferent que la que tenen els esquimals perquè ells disposen d’una simbolització més rica per a descriure el seu entorn. Altres construccions símbòliques dels humans per accedir a la realitat –que ja he dit, que a diferència dels animals, no la “toquem” directament- són la ciència, la religió i l’art.

Part de la controvèrsia amb els símbols ve perquè aquestos són arbitraris (no naturals) i per tant la seva significació ve de l’acord entre un grup (els catalans hem acordat, per circumstàncies històriques i culturals, dir-li “arbre”, els anglesos “tree”). La cultura humana és força plural i rica (penso que és una sort i una joia), per tant sempre hem d’estar aclarint els significats entre nosaltres.

Una altra qüestió és quan s’està disposat a agredir o fins i tot matar o morir per símbols com una pàtria, una religió etc. Bàsicament és una qüestió de por i d’identitat. Quan es té por d’enfrontar-se al buit interior hom s’adhereix violentament a una identitat exterior que pretén inqüestionable, sovint amb el suport de l’Estat. Per exemple, un pot anar a la presó a l’Aràbia Saudí per portar en un penjoll una creu cristiana, o aquí per cremar una bandera espanyola. No tenim més espai per comentar la violència que genera la por i la identitat, potser més endavant li dedicarem un article sencer.