diumenge, 22 de juliol de 2007

Estic escoltant Bob Marley i m’estic posant trista. Tinc XX anys i penso que he perdut el temps en banalitats, tot i que fa temps que miro de recupera

Estic escoltant Bob Marley i m’estic posant trista. Tinc XX anys i penso que he perdut el temps en banalitats, tot i que fa temps que miro de recuperar-lo, a voltes m’envaeix el buit. Què em recomanes?

No t’enganyis tractant de “recuperar” el temps. En primer lloc tu no saps què és el temps (ni jo, ni ningú: com deia del temps el filòsof Sant Agustí: “Quan no m’ho pregunten ho sé; quan m’ho pregunten, no ho sé”). No pots recuperar una cosa que no se sap el què és. En segón lloc, no pots recuperar quelcom que no és teu: el temps no es pot acumular ni administrar. Això es pot fer amb amb els diners, però no amb el temps.

Com pots anar enrera i recuperar quelcom que ja ha passat per a sempre? On ho voldries posar això que pretens recuperar per prevenir la tristesa? en el futur? El futur és futur precisament perquè no està, ni estarà mai; si estés, si arribés, deixaria de ser futur. Tu estàs en el present, sempre en el present. Una altra cosa és la tendència que tenim a fugir o oblidar-nos de que només tenim el moment present. La teva tristesa precisament et ve perquè el passat, que ja està passat, el portes al present. Amb això no vull dir-te que t’hagis d’oblidar del que ets o del que has fet, sinó que si t’enganxes massa al passat no permetràs que el present es manifesti.

El comerç, l’educació, la religió, la política i demés institucions estan montades sobre aquest oblit del present i sobre el futur millor que ells prometen (al contrari del que deia Jesús, d’imitar els ocells del cel i les flors del camp). “Quan podré comprar... quan aconseguiré X ...llavors seré feliç”. I mentrestant arriba aquesta futura felicitat, què fem?

Diuen que els budistes mantenen que el buit és la realitat fonamental, tot i que quan a tu t’invaeix no et resulta gens agradable. De tota manera, preferiries viure en una falsa plenitud com la que et promet la TV i demés institucions del futur? Què t’és més real i més propi, aquest buit o les fantasies que t’han volgut fer creure sobre el que hauries de fer o ser o tenir? En tant que tu t’identifiquis amb aquests futurs tan bonics que t’han promés seràs infeliç, perquè la teva vida només la pots viure des de tu, no des del que t’han dit. Abandonar la fantasia pot implicar dolor o el buit, però és el començament del camí que només pots fer tu, responsabilitzant-te del teu present i la teva realitat, sigui la que sigui (i si Bob Marley t’acompanya en el teu cami, tant millor!)